Exposició — Chantal Akerman. Encarar la imatge
Chantal Akerman. Més enllà del cine. L'exposició de La Virreina mostra, en una exposició comissariada per Claire Atherton, videoinstal·lacions i obra fotogràfica de la cineasta belga
Fins al 14 d’abril de 2024 es podrà visitar en La virreina Centre de la Imatge, Barcelona, la primera exposició sobre Chantal Akerman concebuda íntegrament per Claire Atherton. Atherton fou, durant més de 30 anys, muntadora i col·laboradora d’Akerman, a qui va conèixer en 1984. L’actriu Delphine Seyrig protagonitzava llavors una adaptació teatral de la correspondència de Sylvia Plath, i va demanar Akerman i Atherton que la filmaren. Després d’aquesta experiència, van començar una relació professional que va durar dècades. La mostra no pretén ser una exposició integral de l’obra d’Akerman, perquè va produir una enorme quantitat de treballs, però sí que ens permet, al llarg de vuit sales, descobrir el poder tant de les seves videoinstalacions com de la seva obra fotogràfica.
El recorregut comença amb La Chambre, curtmetratge de 1972 que, mitjançant una lenta panoràmica circular, recorre una i altra vegada un petit apartament. En aquest curtmetratge, un dels primers que va fer quan tenia només 22 anys, apareixen ja els primers trets distintius del que seria la seva obra, una profunda reflexió sobre el concepte d’autoretrat, sobre l’espai íntim, sobre la quotidianitat.
En la segona sala ens trobem amb la videoinstalació Tombée De Nuit Sur Shanghai (2009), que originàriament fou un capítol del film col·lectiu L’état du monde (2007). En aquest capítol, Akerman deixa els ulls en la silueta urbana de Shanghai: la música, els llums, els anuncis publicitaris; tot allò que li resulta tan llunyà i aliè.
La tercera sala de l’exposició està dedicada a la fotografia. Per un costat, fotogrames de Là-bas, autoretrat fílmic que va fer en 2006, mentre va estar tancada en un apartament de Tel-Aviv, sortint només per comprar menjar o cigarretes, observant els veïns a través de les finestres i preguntant-se quin sentit poden tenir els actes terroristes que estan succeint a la ciutat en aquell moment. A l’altre costat de la sala es presenten algunes imatges de D’est (1993), una de les seves obres més conegudes, en què Akerman retrata l’Europa que queda després de la caiguda del mur de Berlín i el col·lapse de la Unió Soviètica.
La quarta sala de l’exposició ens mostra una videoinstalació titulada Marcher à côté de ses lacets dans un frigidaire vide (2004), que consta de dos videoprojeccions. La primera, sobre una pantalla de tela translúcida, recupera imatges del diari de l’avia d’Akerman. La segona, projectada en la paret, mostra la gravació d’una conversació de la directora amb la seva pròpia mare mentre aquesta llegeix el diari, escrit en polonès fa vuitanta anys. Les imatges desenfocades en blanc i negre, gravació directa d’una pantalla de televisió, esdevenen d’alguna manera una metàfora de la memòria, de com els nostres records de vegades desapareixen o es distorsionen en contra inclús de la nostra pròpia voluntat. Com aquest diari escrit per l’avia de Chantal, amb unes pàgines que resulten cada cop més difícils de llegir. Akerman, d’origen jueu, va reflexionar en moltes de les seves obres sobre las ferides deixades per l’holocaust. Prova d’això són films com Dis-moi (1980), on va conversar amb diverses ancianes supervivents de l’holocaust, o Histoires d’Amérique (1989), que retrata la vida quotidiana dels jueus durant l’últim segle.
