Exposició — Chantal Akerman. Encarar la imatge

Fins al 14 d’abril de 2024 es podrà visitar en La virreina Centre de la Imatge, Barcelona, la primera exposició sobre Chantal Akerman concebuda íntegrament per Claire Atherton. Atherton fou, durant més de 30 anys, muntadora i col·laboradora d’Akerman, a qui va conèixer en 1984. L’actriu Delphine Seyrig protagonitzava llavors una adaptació teatral de la correspondència de Sylvia Plath, i va demanar Akerman i Atherton que la filmaren. Després d’aquesta experiència, van començar una relació professional que va durar dècades. La mostra no pretén ser una exposició integral de l’obra d’Akerman, perquè va produir una enorme quantitat de treballs, però sí que ens permet, al llarg de vuit sales, descobrir el poder tant de les seves videoinstalacions com de la seva obra fotogràfica. 

El recorregut comença amb La Chambre, curtmetratge de 1972 que, mitjançant una lenta panoràmica circular, recorre una i altra vegada un petit apartament. En aquest curtmetratge, un dels primers que va fer quan tenia només 22 anys, apareixen ja els primers trets distintius del que seria la seva obra, una profunda reflexió sobre el concepte d’autoretrat, sobre l’espai íntim, sobre la quotidianitat. 

En la segona sala ens trobem amb la videoinstalació Tombée De Nuit Sur Shanghai (2009), que originàriament fou un capítol del film col·lectiu L’état du monde (2007). En aquest capítol, Akerman deixa els ulls en la silueta urbana de Shanghai: la música, els llums, els anuncis publicitaris; tot allò que li resulta tan llunyà i aliè.

La tercera sala de l’exposició està dedicada a la fotografia. Per un costat, fotogrames de Là-bas, autoretrat fílmic que va fer en 2006, mentre va estar tancada en un apartament de Tel-Aviv, sortint només per comprar menjar o cigarretes, observant els veïns a través de les finestres i preguntant-se quin sentit poden tenir els actes terroristes que estan succeint a la ciutat en aquell moment. A l’altre costat de la sala es presenten algunes imatges de D’est (1993), una de les seves obres més conegudes, en què Akerman retrata l’Europa que queda després de la caiguda del mur de Berlín i el col·lapse de la Unió Soviètica.  

La quarta sala de l’exposició ens mostra una videoinstalació titulada Marcher à côté de ses lacets dans un frigidaire vide (2004), que consta de dos videoprojeccions. La primera, sobre una pantalla de tela translúcida, recupera imatges del diari de l’avia d’Akerman. La segona, projectada en la paret, mostra la gravació d’una conversació de la directora amb la seva pròpia mare mentre aquesta llegeix el diari, escrit en polonès fa vuitanta anys. Les imatges desenfocades en blanc i negre, gravació directa d’una pantalla de televisió, esdevenen d’alguna manera una metàfora de la memòria, de com els nostres records de vegades desapareixen o es distorsionen en contra inclús de la nostra pròpia voluntat. Com aquest diari escrit per l’avia de Chantal, amb unes pàgines que resulten cada cop més difícils de llegir. Akerman, d’origen jueu, va reflexionar  en moltes de les seves obres sobre las ferides deixades per l’holocaust. Prova d’això són films com Dis-moi (1980), on va conversar amb diverses ancianes supervivents de l’holocaust, o Histoires d’Amérique (1989), que retrata la vida quotidiana dels jueus durant l’últim segle.

En la cinquena sala ens trobem amb una videoinstalació a tres pantalles que mostra imatges del film Je tu il elle (1974). La fragmentació de la història ens permet una ruptura de la linealitat narrativa per percebre així les imatges d’una manera més sensitiva i menys racional. Aquesta ruptura amb la linealitat va començar a sorgir en 1995, quan el film D’Est es va convertir en D’Est, au bord de la fiction, una videoinstal·lació amb 24 monitors que es va mostrar en diferents museus arreu del món. A partir d’aquí, la mirada de Chantal sobre les seves pròpies imatges va canviar i la relació d’aquestes imatges amb el temps també. L’espectador no havia de tenir necessàriament una experiència lineal amb l’obra i aquestes imatges no havien d’estar necessàriament supeditades a un ordre narratiu. S’obria així un nou camp de possibilitats amb la seva obra. 

La sisena sala ens mostra, per un costat, l’obra Maniac Shadows (2012), formada per 96 impressions fotogràfiques de petit format. Por l’altre, una projecció de vídeo on la pròpia Chantal llegeix alguns fragments de My Mother Laughs (2013), autobiografia que se centra en la relació amb la seva mare i la seva recuperació després de patir un infart.  

En la setena sala podem escoltar la veu d’Atherton parlant sobre Akerman durant l’homenatge que va tenir lloc en la Cinémathèque française a finals de 2015, abans de l’estrena de No home movie (2015), última pel·lícula de la cineasta. Les emotives paraules d’Atherton ens parlen sobre els seus processos de treball, intuïtius i viscerals; sobre el temps en la imatge fílmica i sobre com Akerman volia que l’espectador sentís el pas del temps en veure les seves pel·lícules. Les seves paraules ens mostren una relació de complicitat absoluta, una compenetració que les va fer treballar amb les imatges de manera conjunta, moltes vegades sense necessitat d’usar les paraules. Així doncs, és totalment lògic i coherent que sigui Atherton l’encarregada de mostrar l’obra d’Akerman en museus, i inclús que hi faci les corresponents adaptacions per crear noves videoinstalacions que qüestionen la linealitat de les imatges posant en relleu la seva autonomia i capacitat per provocar emocions més enllà de l’existència d’un argument. 

L’exposició acaba amb Une voix dans le desert (2002), tercera part de la videoinstalació From the Other Side. Per fer aquesta obra, imatges de la pel·lícula d’Akerman De l’autre côté van ser projectades en una pantalla instal·lada en el desert d’Arizona i el resultat va ser filmat. Junt amb aquestes imatges escoltem la veu d’Akerman, parlant, alternativament, en anglès i castellà. 

L’1 de desembre de 2022, la revista Sight and Sound va declarar Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles la millor pel·lícula de tots els temps. Una pel·lícula radicalment feminista que, al llarg de més de tres hores, reflexiona sobre el temps, les rutines, l’espai íntim i el paper de la dona a la societat. És la primera vegada que una dona encapçala aquesta llista. Una dona valent i arriscada que, des dels seus inicis en 1968, va fer un cine punyent i sense concessions, impregnat d’una autenticitat visceral. Una dona d’energia inesgotable que va desafiar els espectadors amb la seva obra, amb la seva concepció del temps i de la vida. Una dona que amb el seu suïcidi va deixar una gran ferida en la història del cine. Una dona amb un llegat que mereix ser conservat i valorat, no només mitjançant la projecció del seu cine, sinó també mitjançant exposicions como aquesta.