Festival de Màlaga — Les dones superen els homes

A la presentació que va tenir lloc el 28 de febrer, el director del festival, Juan Antonio Vigar, va destacar, entre altres dades rellevants, la presència de les dones al certamen d’aquest any. “De les 2745 pel·lícules inscrites, 977 han estat dirigides per dones, cosa que significa un 35,5% del total; mentre que, de les seleccionades, 100 han estat dirigides per dones, un 38,5%, la qual cosa suposa pràcticament la mateixa mitjana de pel·lícules inscrites dirigides per dones, de manera que mantenim la proporcionalitat i, amb això, el compromís ja històric amb el cinema fet per dones. I dels 22 llargmetratges de la secció oficial a competició, 13 han estat dirigits per dones, cosa que significa pràcticament el 60% del total, així que, per primera vegada a la competició del nostre festival, les dones directores superen els homes”.

És una bona notícia en el camí cap a la normalització de la presència de pel·lícules dirigides i produïdes per dones, que en els darrers anys ha fet salts molt importants, com demostra l’interessant article Més enllà de la bretxa, de la Mariana Freijomil, que vam publicar la setmana passada.

Abans d’entrar en aquest recorregut, per força superficial, per les pel·lícules seleccionades, cal destacar també l’esforç del festival per recolzar les dones del cinema tant a l’hora de triar el seu principal jurat, com en la selecció de les pel·lícules escollides per rebre els diferents premis del certamen. Sis dels vuit membres del jurat de llargs són dones: Mercedes Morán, Daniela Vega, Estrella Araiza, Belén Cuesta, Irene Escolar, Pilar Palomero, una a Zonacine, Sandra Romero, i dues a Documental, Julia Juaniz i Laia Quílez.

Pel que fa als premis, el Premi Màlaga és per Carmen Machi, el Premi Ricardo Franco reconeix Lola Salvador, la Biznaga Ciutat del Paradís es lliurarà a l’actriu María Luisa San José i el Premi Màlaga Talent l’ha guanyat Elena Martín Gimeno. A tot això, s’hi pot afegir una secció dedicada a les dones, titulada: Afirmando los derechos de las mujeres.

Recorregut per força superficial per les pel·lícules dirigides per dones al Festival de Màlaga

Secció Oficial

Culpa zero, Valeria Bertuccelli, Mora Elizalde (Argentina)

La vida de la Berta Muller, una escriptora d’autoajuda amb molt èxit, es veu sacsejada quan, en el pic àlgid de la seva carrera, es veu exposada mediàticament a causa de la transcendència d’un plagi. Lluny d’assumir la seva responsabilitat, ella negarà les acusacions i intentarà justificar-se de manera ridícula, encara que això impliqui treure a la llum tota la seva foscor. Primera pel·lícula d’una coneguda actriu argentina, Valeria Bertuccelli.

Jone, batzuetan/Jone, a veces, Sara Fantova

Bilbao, mes d’agost. La Jone, de 20 anys, viu amb el seu pare i la seva germana petita, la Marta. El pare de la Jone ha hagut de deixar la feina a causa de la malaltia de Parkinson. A les festes de la Setmana Gran de Bilbao, la Jone s’enamorarà per primera vegada. Durant aquest estiu, la Jone viurà entre la sensació d’immortalitat del seu amor amb l’Olga, la noia de qui s’enamora, i la por de quedar-se sola a causa de la malaltia del seu pare. Primer llargmetratge en solitari de Sara Fantova, una de les realitzadores del film col·lectiu d’alumnes de l’ESCAC La filla d’algú i codirectora de la sèrie Això no és Suècia.

La buena letra, Celia Rico Clavellino

Un poble valencià, durant la postguerra. L’Ana intenta tirar endavant amb la seva família: el seu marit Tomàs, la seva filla Anita i la seva àvia. La guerra civil ha deixat una profunda ferida en tothom, especialment en el seu cunyat, l’Antonio, empresonat al final de la guerra. L’Ana intenta curar aquesta ferida a base de guisats, secrets i silencis, però quan la Isabel, acabada de casar amb l’Antonio, arriba a la família, les atencions i les cures de l’Ana serviran de ben poc: el sacrifici no sempre té recompensa. El tercer film de Celia Rico és el retrat callat d’una dona que amaga desitjos i sap que mai no els aconseguirà. El personatge de l’Ana és un regal per a l’actriu Loreto Mauleón.

La buena suerte, Gracia Querejeta

En Pablo decideix baixar del tren a l’estació d’un poble deixat de la mà de Déu, comprar-se un pis vell i atrotinat davant de les vies i començar a viure com si no fos el reconegut arquitecte que en realitat és. Potser fuig d’algú, o d’alguna cosa, o fins i tot de si mateix. Al poble, tot sembla estancat, excepte la Raluca, una dona optimista i oberta a les sorpreses que et poden canviar la vida per bé. Ella va decidir confiar en la seva sort, encara que la vida no sempre li presenti la millor cara. Gracia Querejeta torna a explicar una història petita basada en la novel·la homònima de la Rosa Montero.

La fúria, Gemma Blasco

Després de ser violada la nit de Cap d’Any, l’Alex busca refugi al seu germà Adrián. Però ell, consumit per la ràbia, segueix un camí cada cop més fosc. La seva reacció els allunya i ella canalitza el dolor a través del teatre, interpretant el venjatiu personatge de Medea. Gemma Blasco, graduada de l’escola Bande à Part, es va donar a conèixer el 2018 amb el film experimental El zoo.

Lo que queda de ti, Gala Gràcia

La Sara, de 25 anys, està a punt de gravar un disc de piano a Nova York, però, després de la mort del seu pare, torna al seu poble natal al Pirineu oscenc. Allà hereta, juntament amb la seva germana, una granja i un ramat d’ovelles. Envaïda per la culpa de no haver estat amb el seu pare els últims anys, rebutja la proposta de vendre el ramat i decideix preservar el seu llegat. La Sara està disposada a lluitar-hi, encara que això impliqui renunciar a la carrera musical que tant esforç li ha costat. Després de fer tres curtmetratges multipremiats, Gala Gracia dirigeix ​​la seva primera pel·lícula amb Ángela Cervantes i Laia Manzanares com a protagonistes.

Los tortuga, Belén Funes

Després de la mort del Julián, la seva dona Delia i la seva filla Anabel s’enfronten a una vida sense ell. Una amenaça de desnonament posarà en joc la seva fràgil economia, relegant les cures a un segon pla. Juntes, hauran de trobar la manera de sostenir-se i travessar aquest dolorós, encara que necessari, procés anomenat dol. Després de La hija de un ladrón, Belén Funes continua explorant el món de la perifèria barcelonina amb una història de dolorosa actualitat.

Nunca fui a Disney, Matilde Tute Vissani (Argentina)

Unes vacances més que la Lucía passa a San Bernardo. Amb onze anys i fora de temporada, aquest poble costaner desolat, juntament amb la seva mare i la seva germaneta, no sembla ser el millor pla. La seva mare està intentant separar-se i el context de crisi general no ajuda. Però la fractura a la seva família i aquest entorn aparentment buit empenyen la Lucía a descobrir-se a si mateixa i el món que l’envolta, a transitar el final de la seva infantesa i el començament de la seva adolescència. Primer treball d’una de les directores argentines més prometedores.

Ruido, Ingride Santos

La Lati va trobar refugi al rap després de la mort del seu pare i, dos anys després, somia triomfar al món de les batalles de freestyle, malgrat que la seva mare, una dona rigorosa, no tolera aquesta vocació perquè la considerar perillosa i vulgar. La Lati s’entrenarà d’amagat amb la Judy, una antiga promesa del freestyle que l’ajudarà a enfrontar-se als seus propis límits, descobrint que la veritable batalla no es lliura només a l’escenari, sinó també a l’interior. Santos va estudiar a l’ESCAC i va treballar a la productora Escándalo Films abans de dedicar-se a la publicitat. Ruido és el seu primer llargmetratge.

Sorda, Eva Libertad

L’Ángela, una dona sorda, està a punt de tenir un nadó amb l’Héctor, la seva parella oient. L’arribada de la nena altera la relació de parella, i porta l’Ángela a afrontar-se a la criança de la seva filla en un món que no està fet per a ella. Sorda va rebre el premi del públic a la secció Panorama del Festival de Berlín d’aquest any, i demostra la consolidació d’Eva Libertad com una nova i potent presència al cinema espanyol.

Sugar Island, Johanné Gómez Terrero (República Dominicana)

Un embaràs no desitjat impulsa la Makenya, una adolescent d’una comunitat Batey envoltada de canyissars, cap a l’edat adulta. La seva mare atén els Misteris Espirituals; el seu avi lluita pels drets per a les pensions. Mentre la mecanització de la indústria amenaça amb el seu desplaçament sense compensació, una serp que representa allò misteriós guia la Makenya perquè abraci tant el seu poder terrenal com la seva consciència multidimensional, navegant el regne de l’impossible. Nou treball d’aquesta artista afrocaribenya.

Todo lo que no sé, Ana Lambarri Tellaeche

La Laura, als seus 35 anys, porta una vida monòtona: ajuda el seu pare malalt, treballa en una botiga, comparteix pis i passa temps amb el seu mig xicot. Aquesta calma estranya es veu alterada quan un company del passat li proposa reprendre un antic projecte al sector tecnològic. Accepta per intentar aconseguir l’èxit. En aquest camí per recuperar una part d’ella mateixa que creia perduda, pren una sèrie de decisions que fan trontollar el seu entorn, enfrontant-se al preu de prioritzar-se a si mateixa. Òpera prima d’Ana Lambarri Tellaeche, autora de dues trilogies de curts i directora de càsting.

Una quinta portuguesa, Avelina Prat Portugal-Espanya

La desaparició de la seva dona deixa el Fernando, un tranquil professor de geografia, completament devastat. Sense rumb, suplanta la identitat d’un altre home com a jardiner d’una quinta portuguesa, on estableix una amistat inesperada amb la propietària, endinsant-se en una nova vida que no li pertany. Segona pel·lícula de la directora de Vasil.

SELECCIÓ OFICIAL FORA DE CONCURS

La niña de la cabra, Ana Asensio

Madrid, 1988. L’Elena afronta la recent pèrdua de la seva àvia mentre es prepara per fer la primera comunió. La seva amistat amb la Serezade, una nena que no se separa de la seva cabra, la porta a plantejar-se si realment el món és tal com li han explicat. La niña de la cabra és el segon treball de l’actriu i directora Ana Asensio, establerta a Nova York, on ha desenvolupat la major part de la seva carrera.

También esto pasará, Maria Ripoll

Quan la seva mare mor, la Blanca acaba de fer quaranta anys. Per escapar del seu dolor, troba refugi en el sexe, amb amants, exmarits i qualsevol altre vincle casual que la faci oblidar, encara que sigui per una estona, que la seva mare ha mort. Incapaç de posar en ordre la seva vida d’adulta “òrfena” a la ciutat, i gairebé com un manera d’escapar, la Blanca decideix viatjar a casa de la seva mare a Cadaqués. María Ripoll és una de les més veteranes directores de cinema a Espanya, una tot terreny que a cada film aconsegueix demostrar la seva professionalitat.

Después del verano Yolanda Centeno

Paula, Raúl i Dani podrien ser una família més. Podrien ser-ho, si no fos perquè Dani no és fill de Paula, i ella s’enfronta al repte diari d’encaixar en una família reconstituïda. Aquest conflicte, juntament amb una crisi de parella, fa que Paula pugui deixar de veure Dani per sempre. Una història que ens parla d’afectes, posant els drets del menor al centre del debat i una gran pregunta: què és més important, els sentiments o l’ADN? Yolanda Centeno és una de les noves veus del cinema andalús, considerada per Variety entre e top 10 de directors espanyols i directores espanyoles a seguir.

SECCIÓ OFICIAL ZONACINE

A nadie le importas, Cristina Galán, David Suárez

El David és un còmic obsessionat amb ser famós. Després de la publicació en xarxes socials d’un acudit polèmic, veu com la seva carrera i el seu estatus es veuen amenaçats. Sota la pressió de perdre-ho tot, demana perdó públicament. Això el catapulta automàticament a presentar el programa més vist de la televisió, Cómete la noche. Però, poc després, un altre acudit provocarà el seu acomiadament i el desterrament social. Primer treball al cinema comercial d’una reeixida parella de cineastes de YouTube.

Llueve sobre papel, Gala de Sol (Colòmbia, Estats Units, Espanya)

En aquesta versió de L’infern de Dante, una sèrie de personatges creuaran a La Flaca, la mort personificada, al mític bar Babel, entreteixint una èpica i divertida història d’amor, traïció, mort i redempció. Un film que busca les seves arrels en el realisme màgic colombià.

DOCUMENTALS

Miralles, María Mauti Mèxic

La pel·lícula Miralles explica com una novel·la la visió del món d’un dels arquitectes espanyols més importants del panorama internacional. Enric Miralles mor als 45 anys, l’any 2000. Està enterrat al cementiri d’Igualada, una de les seves obres mestres, i des d’allà la seva vida i les seves creacions queden indissolublement lligades. Fluctuant en les diferents arquitectures, el narrador parla amb un fantasma, l’evoca en els seus espais, fa preguntes, creua el llindar entre la mort i la vida. María Mauti és una directora italiana especialitzada en arquitectura, i la seva aproximació a Enric Miralles és una de les més originals que es poden fer de l’obra d’aquest gran arquitecte.

On eres quan hi eres?/¿Dónde estabas cuando estabas?, Jana Montllor Blanes

Jana Montllor Blanes, filla del conegut artista Ovidi, ha perdut l’única fotografia que li va fer al seu pare en un viatge que van fer a Mallorca. Navegant pel Mediterrani entre imatges familiars, objectes, olors, cançons, retalls de premsa i programes de televisió, Jana emprèn un altre viatge a través de la memòria per intentar trobar el record del seu pare, una persona coneguda pel gran públic i, tanmateix, llunyana per a ella. La Jana Montllor intenta entendre i acostar-se a la figura del seu pare, Ovidi Montllor.

Paradeiros/Paraderos, Rita Piffer (Brasil)

El Leandro va desaparèixer després d’un partit de futbol. La milícia que controla el seu barri va executar vint joves aquell dia. Sota amenaces de violència, la Sandra, la mare de Leandro, es va proposar localitzar el cos del seu fill per donar-li un enterrament digne. A través del seu testimoni, la Sandra presenta un panorama esquinçador de la pràctica de les desaparicions forçades a Rio de Janeiro, on les institucions públiques acumulen milers de casos similars en muntanyes de documents i ossos no identificats. Primer treball documental d’una jove directora brasilera.

Sempre, Luciana Fina (Portugal, Itàlia)

Cinquanta anys després, Luciana Fina revisita les imatges de la Revolució dels Clavells del 1974 a Portugal, reconsiderant la transició del feixisme a la llibertat i el procés de construcció d’un nou país, per a la seva emancipació i el seu futur. És un homenatge al cinema que va interferir en la història i avui recupera la hipòtesi d’un moment extraordinari. La veterana documentalista italiana Luciana Fina revisa la història recent de Portugal, el país on viu des de fa molts anys.

Suerte de pinos, Lorena Muñoz (Argentina)

Un petit poble perdut al bell mig d’un immens bosc de pins al nord d’Espanya. Un lloc que amaga fantasmes i no recorda. La casa de pedra de la meva família, tancada amb tres cadenats. Durant una festa tradicional d’origen medieval, els homes casadors tallen el pi més alt, llarg i recte, i el claven a la plaça del poble. En aquest mateix lloc, 70 anys abans, van matar la meva besàvia i la seva filla. Un doble feminicidi perpetrat a la vista de tothom, però del qual ningú no va parlar, fins ara. Lorena Muñoz s’acosta a una història personal des de la mirada de documentalista.

Tempus Fugit, Luciana Terribili (Argentina)

La pel·lícula s’introdueix en el més íntim de la vida de Camilo, un adolescent amb una malaltia muscular, a punt de passar a la vida adulta. A partir de converses amb el seu amic de la infància i de reflexions crítiques sobre la condició humana, el temps fluctua entre 16 anys de la seva existència filmats per la seva mare i directora de la pel·lícula. Segon documental de l’argentina Luciana Terribili.