Festival de Sitges — Maternar, esquinçar i castigar: crònica de la 57a edició

Elisabeth Sparkle, frustrada i a contrarellotge, estudia obsessivament les seves faccions en el mirall. En un rampell desesperat, colpeja el seu reflex mentre amb les mans sagnants intenta arrencar-se el rostre. El body horror de Coralie Fargeat explota la dismòrfia irreal d’un cos que, a través de l’agressiu esquinç de la carn, treu a la llum una versió polida i fina de si mateixa. Com Demi Moore en la cinta ultraviolenta francesa La sustancia, Amy Adams encarna en la Canina de Marielle Heller els horrors de la contenció obligada del cos. Una hallmark movie adapta la prosa de Rachel Yoder i planteja la mutació com l’única escapatòria del rol de mare i muller. Allò salvatge es dedueix per un tímid horror corporal reduït a l’aparició d’uns gruixuts pèls blancs en la part baixa de l’esquena, uns ullals lleugerament més afilats i un olfacte sensible als olors de l’entorn. La mare (l’absència de nom propi apel·la a la universalitat d’aquest rol) se submergeix en una transformació licantropa, el més allunyada possible de les obligacions maternes, conjugals i socials. Sumida en la convenció, la conclusió discursiva es torça cap a un realisme màgic civilitzat en una espècie de happy ending. Els comentaris puntuals que referencien un lliure albir contingut pel naixement del nen i la incompetència del marit esgarrapen la superfície d’una problemàtica femenina sistemàtica, però cauen en una anàlisi política insubstancial i superficial.

En el gastat territori de les preqüeles, Natalie Erika James abandona l’ombrívola identitat visual i la temàtica familiar de Relic per encarnar en Julia Garner la veïna de Mia Farrow que, com la cinta, es manté al marge de la paranoica maternitat de La llavor del diable. La cineasta conjura un relat psicològic al voltant de l’ambició mentre les estàncies de l’edifici Dakota són capturades por una càmera mandrosa que tenyeix d’un to groguenc el pla i construeix un relat paròdic que castiga Terry, silent i maniquea davant els rastres d’una força diabòlica. Allò ocult escapa del continent americà en el llargmetratge de la irlandesa Aislinn Clarke. Fréwaka obri amb la promesa d’una identitat visual d’acord amb el folklore irlandès i el turment d’una dona condemnada per l’anell que agafa el seu dit anular. Un ànim evident d’actualitzar la qüestió de la salut mental transporta el relat al present, amb la introducció de Shoo, infermera de cures pal·liatives pera una anciana turmentada pel trauma. La cinta amaga tot el horror darrera una porta vermella, només oberta per castigar, mentre els sons elevats converteixen aquest succedani de terror elevat en una cinta dependent del desgastat jumpscare. De nou, Shannon Tripplet obre el seu Desert Road amb les ansietats de la dona (sense nom, recurs reiterat), envoltada d’un road trip en solitari. La tensió davant les interaccions amb el lasciu depenent de la gasolinera evidencia el temor generat per la soledat, per la vulnerabilitat davant la presència violenta masculina. El temps i l’espai es fracturen i desdoblen en una espècie de dia de la marmota que respira en els silencis en la nit desèrtica i s’ofega amb les melodies sentimentals que acompanyen la desaparició de la jove.