FICX — 62a Edició: Fronteres entre allò real i allò imaginat

Ja fa bastant de temps que la separació entre ficció i no ficció sembla ser un assumpte caduc. Cada vegada hi ha menys festivals de cine que divideixen les seves seccions seguint aquests paràmetres, i en aquells que mantenen aquest criteri resulta més i més evident la irrupció d’un llenguatge dins de l’altre, donant lloc a un espectre ampli i ple de grisos, que ofereix més preguntes que respostes. Aquesta pulsió palpable de ruptura, pròpia del cine d’autor actual, es va fer present en la programació del 62è Festival Internacional de Cine de Gijón-FICX i, en concret, es va veure reflectida en l’obra de dones cineastes que qüestionen les fronteres entre allò real i allò imaginat, i proposen vies alternatives des de diferents fronts. Això esdevé cert des del gest d’arrencar el festival amb ¡Gloria!, de Margherita Vicario, un film que treballa amb la ficció per trobar els relats perduts de dones compositores a través d’un gènere com el musical camp. Un joc conscient entre realitat i fantasia que, lluny de ser perfecte, permet pensar en “altres” formes d’escriure i pensar la Historia: aquella predominantment masculina i que s’ha assumit en el passat com única veritat.

En l’extrem de l’espectre més proper al documental, aquest joc es replica respecte a la ineludible i cada vegada més complexa relació entre l’ésser humà i la tecnologia. Real, de la italiana Adele Tulli, és un mosaic de llenguatges visuals a través dels quals interactuem amb el món virtual diàriament –des de les càmeres web fins a la realitat virtual–, reformulant el pla físic com el coneixem i concebent una noció expandida de la identitat en l‘era digital. El concepte de les identitats glitch adquireix aquí un especial significat lligat a allò queer i, en general, a tota forma d’existència que s’ubiqui fora d’allò normatiu (vegeu el manifest del Feminismo Glitch, de Legacy Russell). Una altra manera d’entendre i celebrar el glitch la trobem en Peaches Goes Bananas, de Marie Losier, que en aquesta ocasió va rebre el premi CIMA al millor llargmetratge dirigit per una dona. La cineasta francesa (a qui el FICX va dedicar una retrospectiva el 2011), coneguda pel seu treball de reivindicació d’icones de l’escena queer com Genesis P-Orridge, Lady Jaye o Felix Kubin, reuneix en el seu treball més recent metratge de 17 anys durant els quals ha seguit Peaches, irreverent reina de l’electro-punk. En un esperit similar al de propostes com Paris Is Burning (Jennie Livingston, 1990) o La belleza y el dolor (Laura Poitras, 2022), Losier ofereix un retrat complet d’aquesta artista del weird, mostrant de manera paral·lela el seu passat i el seu present, dins i fora de l’escenari, i revelant d’aquesta manera la persona darrera de la personalitat.

Per la seva banda, en el que podria ser el punt mitjà entre un i altre extrem de l’espectre s’hi troben dues de les propostes més interessants del certamen. En el curtmetratge La noche del minotauro, la directora colombiana Juliana Zuluaga Montoya troba en el folklore local una eina per explorar i imaginar el seu passat familiar, convertint els mites i les llegendes que ens espanten de petites en poderosos relats sobre la feminitat. En un “poble fet de malsons”, on el bosc cantava i els pardals anaven a morir, Zuluaga recupera la figura de la seva àvia, Luz Emilia García, precursora del cine porno en Colombia. I, mitjançant una obra construïda a partir de fragments de metratge trobat, aconsegueix alliberar els esperits de la seva avantpassada i les altres “dones de la nit” que l’envolten. Una altra figura taurina marca el punt de partida d’una obra igualment senzilla i profunda com Fogo do vento, premi especial del jurat FIPRESCI (Competició Internacional Retueyos). L’òpera prima de Marta Mateus es presenta com una continuació del seu aclamat  treball en curt Farpões Baldios (2017). En ella continua indagant en el contrast entre la construcció poètica de la imatge i el retrat de la vida en l’entorn rural de Portugal, evocant la trobada entre els vius i els morts, i formulant una crítica política des de la sensibilitat que atorga la ficció.

“Menos es más” podria ser l’ensenyança de les obres de Zuluaga i Mateus que amb tan sols uns quants elements formals i discursius aconsegueixen transmetre més del que intenta un títol com What Mary Didn’t Know, de Konstantina Kotzamani. Una espècie de coming of age que busca narrar l’experiència del primer amor (i conseqüent desamor) en una historia de matisos fantàstics i que, al mateix temps, intenta formular una crítica social al turisme massiu, resultant en un cúmul d’idees sense sentit ni raó. El cas contrari el trobem en Good One, notable debut d’India Donaldson en l’escena del cine indie estatunidenc, que segueix una jove de 17 anys en un viatge de càmping que fa amb son pare i un amic. La natura serveix aquí com teló de fons per a un argument aparentment senzill, però a partir del qual Donaldson desenvolupa personatges tan complexos com les relacions que mantenen entre si.

Si parlem de complexitat en les relacions humanes, resulta més que apropiat acabar amb La prisonnière de Bordeaux, on, a través de la inesperada amistat entre dues dones de diferent personalitat i realitat, Patricia Mazuy aborda temes de classe, raça i edat des de l’autoconsciència, transcendint les narratives simplistes on moltes vegades recauen aquests tipus de drames. Isabelle Huppert i Hafsia Herzi s’encarreguen de donar vida a dues dones amb una condició de vida que s’ha vist determinada per les accions dels seus marits, reus en la mateixa presó. Però, a més de proposar aquest qüestionament de manera exitosa, el film de Mazuy apel·la al mateix temps a una tradició cinematogràfica fonamentada en un joc de mirades que serà central en tot el metratge. El travelling inicial en la floristeria, seguit dels plans de Huppert enmig de la seva mansió burgesa, recorda dues obres que al seu torn estan connectades entre si: per descomptat, Vértigo (Alfred Hitchcock, 1958) però, sobretot, La cautiva (Chantal Akerman, 2000), l’eco de la qual és innegable en aquesta història d’una dona presonera en la seva pròpia llar. I com la Priscilla de Sofia Coppola, aquesta s’allibera quan surt d’aquí conduint un camió carregat de pintures: els regals del seu marit que la mantenien lligada a ell.