Márta Mészáros — Figura clau de la contracultura cinematogràfica de la segona meitat del segle XX

Márta Mészáros (1931) s’ha dedicat a representar la vida de les dones independents i complexes. Per això, la definició que dona de les seves protagonistes, “dones lliures que es troben davant d’una situació en què han de prendre una decisió per si mateixes”, es pot aplicar perfectament a ella. Nascuda el 1931 a Budapest, va passar la seva infància al Kirguizistan rus on, el 1938, va perdre el seu pare, un reconegut escultor comunista, en una de les moltes purgues soviètiques. Després de la mort de la seva mare, va passar bona part de la infància en un orfenat rus. Això ho acabaria plasmant en gran part de la seva filmografia. En acabar la guerra, va tornar a Hongria i, el 1951, va aconseguir una beca per estudiar cinema a l’Escola Superior de Cinematografia de Moscou, on va tenir com a professors a grans del cinema soviètic com Alexander Dovzhenko o Vsevolod Pudovkin; va passar per les mateixes aules que Otar Iosseliani, Kira Muràtova, Serguéi Paradzhánov, Larisa Shepitko, Aleksandr Sokúrov o Andrei Tarkovsky; i es va llicenciar el 1956.

Després de realitzar nombrosos curts i de treballar quinze anys de documentalista al noticiari oficial hongarès, el 1968 es va convertir en la primera dona que va dirigir un llargmetratge de ficció a Hongria amb La noieta, una obra semiautobiogràfica que es va poder veure a la Seminci de Valladolid, on va guanyar el premi especial del jurat. El film explica com una treballadora d’una fàbrica tèxtil educada en un orfenat busca els seus progenitors. Aquesta opera prima va coincidir amb un moment de profunda renovació del cinema hongarès, semblant al que va tenir la nouvelle vague francesa. 

Set anys i tres films després, la línia mestra del seu cinema de personatges femenins forts i transgressors, que creen models de relació alternatius, es va concretar en la seva primera gran pel·lícula, Adopció, amb la qual va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín el 1975 i va ser la primera dona que va guanyar aquest guardó al certamen.

Enrere deixava les noies rebels que s’enfrontaven a les convencions socials de la primera etapa, per passar a protagonistes de mitjana edat. El film és el retrat íntim del vincle entre una dona solitària i una noia de 17 anys, on queden al descobert totes les seves inquietuds temàtiques i, també, un domini formal molt precís, on la càmera té un paper fonamental.Profundament marcada pel tràgic passat de la seva família, Mészáros va aprendre molt aviat que, explicant històries personals de dones lliures, obstinades i lluitadores en contextos molt precisos, i gràcies a la seva formació com a documentalista que li permetia filmar amb un enorme realisme, podia fer una radiografia molt concisa dels canvis socials d’un país comunista i de la condició de ser dona en un món dominat no només per homes, sinó per homes que pretenien controlar-ho tot. La barreja constant de material d’arxiu amb ficció defineix un estil en què la directora mai no perd de vista que són les dones les que expliquen la història, posant èmfasi en primers plans dels seus rostres i en moments d’emoció molt íntima.

L’èxit internacional, consolidat amb Nou mesos, Premi FIPRESCI a Canes el 1977, sobre la vida i l’amor d’una jove que treballa en una fàbrica, i Como en casa, Concha de Plata al Festival de Sant Sebastià el 1978, li va obrir les portes del cinema francès i nord-americà. Però, a diferència d’alguns dels seus companys (com el seu marit i pare dels seus tres fills, Miklós Jancsó), ella mai va voler deixar el seu país i va lluitar per construir la seva carrera a Hongria, on és una figura de referència per a les noves generacions.

El 1980, va tornar a Canes amb Les hereves, sobre una noia a qui la una amiga estèril li encarrega que tingui un nadó, en el context de la Segona Guerra Mundial i la creixent persecució dels jueus per part dels nazis.

A la dècada dels vuitanta va dirigir la impressionant Trilogia Diari, formada per Diari per als meus fills (gran premi del jurat a Canes en 1984,9 Diario para mis amores i Diario para mis padres, un dolorós tríptic autobiogràfic en què no dubta a relatar els horrors de la repressió estalinista i les conseqüències de la invasió soviètica del 1956. Deu anys després, el 2000, dirigeix la que considera la quarta part d’aquests diaris íntims: La pequeña Vilma: último diario, on torna a la seva infància a Kirguizistan.

Amb un humanisme radical, un compromís ètic i estètic indiscutible i un feminisme evident, Márta Mészáros ha continuat filmant al segle XXI amb la mateixa valentia que ho ha fet sempre, com ho demostra la seva última pel·lícula, Aurora boreal, del 2017, que va rodar amb 86 anys, on mitjançant salts i seqüències que van des del present fins a l’Hongria i l’Àustria de 1950, relata com una advocada torna al poble per cuidar de la seva mare que, després de rebre una carta amb notícies del passat, cau en un coma per la commoció. El film és com un compendi dels seus temes recurrents, on mostra diversos personatges femenins poderosos que tracten de treure el millor de si mateixes i de les seves famílies en les situacions més difícils, com poden ser  la recerca constant, la voluntat de prosperar, l’absència de la figura paterna, la impossibilitat de ser feliç, la maternitat i, també, les velles ferides i traumes de la postguerra, que ens fan pensar inevitablement en les tragèdies actuals.

Abans del premi a la trajectòria atorgat per l’Acadèmia de Cinema Europeu el 2021, va rebre, el 2007, la Càmera d’Or del Festival de Berlín pel conjunt de la seva trajectòria i, el 2019, el Zinebi (Festival Internacional de Documentals i Curtmetratges de Bilbao) li va concedir el Mikeldi d’Honor en reconeixement a la seva obra i la seva contribució al cinema contemporani. Als 91 anys, i amb una ment ben lúcida, aquesta dona que travessa el segle XX i aspira a poder rodar un nou film, és un dels noms indiscutibles del cinema i la cultura europees. Prova d’això són les contínues retrospectives que se li dediquen, com la de l’Academy Museum of Motion Pictures de Los Angeles o la de la Filmoteca de Catalunya, el 2022, que han servit per redescobrir i reivindicar una de les cineastes europees més importants del segle XX, una visionària en qüestions que, encara avui, són plenament vigents amb una obra marcadament política que mostra i descriu a la perfecció l’evolució d’Hongria des de la postguerra fins a la caiguda del mur de Berlín.

Amb la retrospectiva dedicada a Márta Mészaros, que es va fer a la Filmoteca de Catalunya, va començar la seva trajectòria la nova distribuïdora de cinema restaurat Lost & Found. Són, de moment, un total de dotze films restaurats per part del National Film Institute d’Hongria amb extraordinàries còpies en DCPs, 2K i 4K, que permeten redescobrir l’obra d’una cineasta que al seu dia la prestigiosa revista Film Comment va definir com “un arsenal de recursos fílmics”. A banda de la seva presentació a la Filmoteca de Catalunya, la retrospectiva també s’ha vist a la Cineteca Madrid, al Cinema NUMAX de Santiago de Compostela, a Tabakalera a Sant Sebastià, a l’IVAC-Filmoteca de la Generalitat Valenciana i la Filmoteca de Galícia.

Si no us va ser possible veure-la, ara ho podeu fer a Filmin que, un cop més, continua ampliant el catàleg amb cicles exclusius d’algunes de les directores més rellevants del cinema contemporani, com la col·lecció dedicada a Chantal Akerman. Una ocasió magnífica per ressituar en el primer terme que es mereix l’obra de Marta Mészáros, una de les directores més importants d’Europa a la segona meitat del segle XX.