Márta Mészáros — Figura clau de la contracultura cinematogràfica de la segona meitat del segle XX
L'hongaresa Márta Mészáros, figura clau de la contracultura cinematogràfica de la segona meitat del segle XX, va ser la primera directora de l'Europa central i oriental a rebre el premi a la trajectòria per la seva excel·lent obra en els 34 anys d'existència de l'Acadèmia del Cinema Europeu.
Márta Mészáros (1931) s’ha dedicat a representar la vida de les dones independents i complexes. Per això, la definició que dona de les seves protagonistes, “dones lliures que es troben davant d’una situació en què han de prendre una decisió per si mateixes”, es pot aplicar perfectament a ella. Nascuda el 1931 a Budapest, va passar la seva infància al Kirguizistan rus on, el 1938, va perdre el seu pare, un reconegut escultor comunista, en una de les moltes purgues soviètiques. Després de la mort de la seva mare, va passar bona part de la infància en un orfenat rus. Això ho acabaria plasmant en gran part de la seva filmografia. En acabar la guerra, va tornar a Hongria i, el 1951, va aconseguir una beca per estudiar cinema a l’Escola Superior de Cinematografia de Moscou, on va tenir com a professors a grans del cinema soviètic com Alexander Dovzhenko o Vsevolod Pudovkin; va passar per les mateixes aules que Otar Iosseliani, Kira Muràtova, Serguéi Paradzhánov, Larisa Shepitko, Aleksandr Sokúrov o Andrei Tarkovsky; i es va llicenciar el 1956.
Després de realitzar nombrosos curts i de treballar quinze anys de documentalista al noticiari oficial hongarès, el 1968 es va convertir en la primera dona que va dirigir un llargmetratge de ficció a Hongria amb La noieta, una obra semiautobiogràfica que es va poder veure a la Seminci de Valladolid, on va guanyar el premi especial del jurat. El film explica com una treballadora d’una fàbrica tèxtil educada en un orfenat busca els seus progenitors. Aquesta opera prima va coincidir amb un moment de profunda renovació del cinema hongarès, semblant al que va tenir la nouvelle vague francesa.
Set anys i tres films després, la línia mestra del seu cinema de personatges femenins forts i transgressors, que creen models de relació alternatius, es va concretar en la seva primera gran pel·lícula, Adopció, amb la qual va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín el 1975 i va ser la primera dona que va guanyar aquest guardó al certamen.