Barbra Streisand — Ha nascut una estrella

Barbra Streisand (nascuda amb el nom de Barbara Joan Streisand el 24 d’abril de 1942 a Nova York) va ocupar en múltiples ocasions, al llarg d’una extensa carrera en la música i en el cinema que abasta més de sis dècades, la no sempre còmoda posició de ser “la primera dona que”. El 1977, va guanyar l’Oscar a la millor cançó original per “Evergreen”, inclosa al seu vehicle estel·lar Ha nascut una estrella (1976), i es va convertir en la primera compositora a rebre el guardó. Yentl (1983), el seu llargmetratge de debut com a directora, va convertir Streisand en la primera dona que dirigia, escrivia, produïa i protagonitzava una pel·lícula dins de la indústria de Hollywood. Per aquesta mateixa pel·lícula va guanyar el Globus d’Or a la millor direcció de comèdia o musical, i es va convertir en la primera cineasta a obtenir aquest premi. Malgrat això, l’Oscar a la millor direcció se li ha resistit: ni Yentl ni la seva següent pel·lícula com a directora, El príncep de les marees (1991), nominada a set estatuetes, no van ser candidates en la categoria de direcció. L’Acadèmia i la indústria de Hollywood, que l’estrella, arran de la celebració del seu 75è aniversari, no va dubtar a qualificar de sexistes, van intentar esmenar l’error convidant-la a lliurar un Oscar històric: el que va guanyar Kathryn Bigelow per dirigir En terra hostil el 2010, convertint-se en la primera dona a aconseguir-ho.

La relació d’aquesta cantant superlativa, amb un èxit musical descomunal (ha guanyat deu Grammy i continua sent una de les cantants i compositores més escoltades i amb més vendes de la història), amb la indústria del cine ha estat sempre, per tant, una mica ambivalent. La seva carrera cinematogràfica, que pot dividir-se en dues fases ben diferenciades (la primera abasta les pel·lícules que va fer com a actriu entre finals dels anys seixanta i inicis dels vuitanta, mentre que la segona se centra en els seus esforços com a directora entre els vuitanta i els noranta), s’ha caracteritzat des de l’inici per estar formada per obres que eren, bàsicament, vehicles estel·lars per al lluïment dels talents (musicals i interpretatius) de l’estrella. També per encarnar personatges femenins que semblen modelats a la seva imatge i semblança: noies o dones joves que, malgrat tots els condicionants i limitacions derivats del gènere, la classe o l’origen, no dubten a alçar la veu i, de manera tossuda, exigir allò que els correspon. A la crítica (bastant negativa) de Tal como éramos (1973) a The New York Times, Vincent Canby ho explica de forma clarivident: “L’única cosa que fa que Barbra Streisand no sigui una superestrella de la pantalla és que no és exactament una actriu, ni destaca especialment com a comediant, sinó que és, sobretot, una imitadora. Tanmateix, quan aquesta imitació encaixa a la perfecció amb la seva pròpia imatge pública —aquesta dona dura, ambiciosa, perspicaç i capaç de riure’s de si mateixa— el resultat és d’una eficàcia aclaparadora. Va passar a Funny Girl i torna a succeir, encara que sigui per un instant, en la seva recent col·laboració amb Sydney Pollack a Tal como éramos“. En la seva descripció de la imatge pública de Streisand, Canby es deixava un element fonamental, present des de Funny Girl, refermat a Tal como éramos i central a Yentl: la seva identitat com a dona jueva i, per tant, membre d’una comunitat que encarna una de les múltiples alteritats que posen en tensió la fictícia idea d’una Amèrica blanca. Resulta curiós, i també digne d’estudi, que els espectaculars galans (alguns d’ells autèntics sex symbols de l’època) que compartien pantalla amb Streisand encarnessin l’ideal de bellesa masculina de l’Amèrica WASP. Streisand, la noia jueva “dura, ambiciosa i perspicaç”, dotada d’un perfil facial absolutament recognoscible i un talent musical inigualable, va aconseguir curtcircuitar, al llarg dels setanta i part dels vuitanta, els estàndards físics que, suposadament, havia de complir qualsevol estrella femenina que aspirés a protagonitzar drames o comèdies romàntiques. Ho va fer formant heterodoxes parelles amoroses (en ocasions també fora de la pantalla) amb estrelles masculines, com els rossíssims Robert Redford, Ryan O’Neal, Kris Kristofferson o Nick Nolte, que encarnaven a la perfecció allò  que ella no era: aquesta Amèrica blanca, anglosaxona i protestant. Com veurem, en ocasions la dificultat de formar parella i de fer perdurar l’amor  a causa dels respectius orígens, i fins i tot del racisme i el classisme de la societat nord-americana, és a la base d’alguns d’aquests drames. Però, en el cas de Streisand, l’alteritat també té a veure amb el fet de ser una dona en un món d’homes, un dels temes principals d’una de les seves pel·lícules més celebrades (i un homenatge evident als seus orígens hebreus): Yentl.