Cate Blanchett — A la recerca de la perfecció
El Festival de Sant Sebastià atorga, en la seva 72a edició, un dels seus Premis Donostia a l'actriu i productora australiana Cate Blanchett. Repassem la trajectòria d'una d'aquestes estrelles que marquen una època, i una actriu camaleònica, de tècnica plusquamperfeta.
En Acting in the Cinema, un text canònic sobre l’estudi de la interpretació cinematogràfica, James Naremore dedicava un dels seus capítols a l’anàlisi detallada de l’actuació de Katharine Hepburn a Vivir para gozar, una screwball comedy que, com les millors mostres del gènere (Quina fera de nena!, Las tres noches de Eva), semblava arribar directament des del futur. No podrem saber mai si Martin Scorsese havia llegit les dues primeres pàgines que Naremore dedica a Hepburn abans d’oferir a Cate Blanchett (Melbourne, 1969) interpretar-la en L’aviador, en un paper que la faria guanyar el seu primer Oscar. Per descomptat, llegint l’atenta descripció que fa l’autor d’Acting in the Cinema de l’actriu d’Historias de Philadelphia, resulta senzill traçar una línia genealògica entre aquesta i Blanchett; una línia que connectaria a l’actriu australiana, també, amb algunes altres de les “descendents” de Hepburn, entre les quals Naremore inclou a Vanessa Redgrave o Jane Fonda. Al llibre, Hepburn es descriu com una privilegiada “princesa Jamesiana” (per les heroïnes de Henry James) de procedència i modals aristocràtics. Una actriu de port “patrici” el nom de la qual va estar vinculat, al llarg dels anys trenta, a conceptes com altivesa, privilegi, elegància, intel·ligència i emancipació femenina, i a papers de joves aristòcrates o de classe alta sovint titllades de “malcriades”. A l’Amèrica del Nord dels anys trenta, la que sofria els efectes de la Gran Depressió, els personatges de Hepburn, que solien exhibir, sense demanar perdó a ningú, una combinació d’autonomia femenina, privilegi econòmic i altura física i intel·lectual per sobre de la dels seus partenaires masculins, resultaven antipàtics al gran públic, per poc “ordinaris” i escassament “terrenals”. Per a Naremore, la seva tècnica interpretativa “exacerbava aquestes tensions”, ja que el seu “ostentós estil d’escola d’art dramàtic” estava massa lligat a la tradició teatral, considerada massa elitista o allunyada del registre naturalista que es privilegiava a l’època.
