Cecilia Bartolomé — La cineasta del descontentament

La figura i l’obra de Cecilia Bartolomé han estat reivindicades de manera tímida però constant des de fa més de dues dècades. Quan Augusto M. Torres la va incloure al seu llibre Directores españoles malditos l’any 2006, l’obra fílmica de Bartolomé acabava de ser objecte d’una monografia editada per Josetxo Cerdán i Marina Díaz López (Cecilia Bartolomé: el encanto de la lógica, 2001) amb motiu de la retrospectiva dedicada a la cineasta al festival barceloní L’Alternativa. Des de llavors, i malgrat l’aura de malditisme que els continus xocs de la directora amb la censura, tant durant el tardofranquisme com durant la transició, han generat al voltant de la seva imatge pública, Bartolomé ha rebut nombrosos reconeixements (el 2014 va rebre la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts d’Espanya) i ha estat objecte de múltiples articles i publicacions. La més recent és una monografia en anglès de l’hispanista Sally Faulkner, The Cinema of Cecilia Bartolomé (2024). Les pel·lícules de Cecilia Bartolomé són, alhora, documents que testimonien el lloc i l’època en què es van rodar i proves de l’insolent i desafiador inconformisme d’una cineasta que, en algunes entrevistes (potser per pura provocació), s’ha definit com a "anarcofeminista". Com les seves companyes a l’Escola Oficial de Cinema, Josefina Molina i Pilar Miró, Cecilia Bartolomé és una pionera del cinema espanyol, i la seva pràctica cinematogràfica resulta fonamental per entendre l’accés progressiu, però lent, de les dones a la creació audiovisual al nostre país. Com Molina, que es va graduar a l’especialitat de Direcció de l’EOC el 1969, només un any abans que Bartolomé (fet que la converteix en la segona que es va graduar en aquesta especialitat a l’escola), la cineasta alacantina ha construït de manera sistemàtica una filmografia de caràcter feminista en què s’exploren, al mateix temps, les diverses formes que poden adoptar l’opressió i la discriminació contra les dones i els processos mitjançant els quals van lluitar per aconseguir la seva autonomia i alliberament en un període molt concret de la història espanyola. Una investigació més extensa del que permet aquest article hauria de traçar les connexions entre un migmetratge com Margarita y el lobo (1970), un llargmetratge de ficció com Vámonos, Bárbara (1978) i un díptic documental com Después de… (1983), i l’aparició d’un moviment feminista emergent a Espanya des de finals dels anys seixanta, així com la seva consolidació durant la transició. Moltes de les idees, propostes i reflexions que circulaven per la societat espanyola al voltant de la situació de les dones a l’Espanya del tardofranquisme i la transició, així com dels canvis profunds que estaven travessant, es reflecteixen, d’una manera didàctica i alhora combativa, sempre a contracorrent del pensament dominant, en la filmografia juganera i lliure de Bartolomé.