Claire Denis — Cinema físic, cinema compromès, cinema mestís

“A poc a poc vaig anar perdent la por a dir en veu alta:

‘Vull fer pel·lícules’.

Em vaig adonar que podia.

Al meu cap el pensament no era ‘ho faré’, era ‘ho desitjo'”.

(Claire Denis)

La Claire Denis té 78 anys. No ho sembla, ni físicament, ni per la capacitat de seguir fent un cinema molt personal. Un cinema que neix de si mateixa, de la seva experiència vital. Perquè la vida de Claire Denis també donaria per fer una pel·lícula. Va néixer al París de la postguerra, el 1946. El seu pare, funcionari públic de la república, va estar destinat a diferents països de l’Àfrica colonial francesa: Burkina Faso, Somàlia, Senegal, Camerun. Allà on ell anava, anava la seva família, la seva dona i les seves filles, la Claire i la germana petita. Aquesta infància anòmala ha deixat a la directora dues empremtes per a tota la vida: una, la del desarrelament, l’altra, la de l’enyorança. Dos sentiments que afloren a totes les seves pel·lícules, especialment a les primeres. Del seu cinema, la seva vida i el seu treball vam parlar l’any passat al Festival de Sant Sebastià on va ser la presidenta del Jurat Internacional que va atorgar la Conxa d’Or a O Corno, de Jaione Camborda, una pel·lícula molt física que connecta amb el cinema que més agrada a aquesta inclassificable directora.

Com a jurat, em sento al mig de la família del cinema i em sento molt bé. Intento fer-ho tan bé com puc. No ser massa rígida, tenir la ment oberta i compartir amb els altres membres del jurat tot el que puguem, perquè estar junts és fantàstic. El cinema va començar per a mi com a espectadora. Veure pel·lícules és la raó per la qual estic ara aquí i per la qual faig cinema. Per això no sento que soc a l’altra banda.

En realitat, el món dels festivals resulta molt familiar a la Claire Denis. Les seves pel·lícules han estat seleccionades i premiades en nombrosos certàmens internacionals. La seva òpera prima, Chocolat, va estar al Festival de Canes del 1988, al qual ha tornat en dues ocasions més, el 2013 amb Los canallas, a Un certain regard, i el 2022 amb Las estrellas al mediodía, amb què va guanyar el Gran Premi del Jurat. Ha estat a la Mostra de Venècia amb Una dona a l’Àfrica i El intruso. A la Berlinale del 2022 va guanyar l’Ós de Plata a la millor direcció per Fuego. Però el seu primer gran premi va ser al Festival de Locarno el 1996 amb Nénette et Boni. Pel que fa als festivals espanyols, Claire Denis va guanyar el Premi Especial del Jurat del Festival de Gijón el 2008 per 35 tragos de ron i el Premi Fipresci al Festival de Sant Sebastià amb High Life el 2018. El 2012, el D’A Film Festival de Barcelona va dedicar una completa retrospectiva a Claire Denis on es van poder veure molts dels films inèdits a les nostres pantalles. Però malgrat aquest aclaparador palmarès, Claire Denis té molt clar què significa donar i rebre un premi.

És molt bonic poder lliurar un premi, si ho fas amb honestedat. Rebre un premi és diferent. Se suposa que has d’estar contenta, però no és cert. Rebre un premi m’obliga a qüestionar-me a mi mateixa. Honestament penso que donar-lo és millor.

La Claire sempre ha reconegut que va descobrir el cinema molt tard. Durant la seva infància africana i nòmada no era fàcil veure cap mena de cinema, i només en gaudia quan a l’estiu anava a casa dels seus avis.

Fins on jo recordo, no veia pel·lícules de nena perquè vivia en un país on no hi havia cinemes. Recordo quan vaig descobrir el cinema, a casa dels meus avis, quan tornàvem a França. Vaig tenir la sort que la meva mare fos també una addicta al cinema i mai no em va impedir veure-ho tot, fins i tot algunes coses per a les quals potser era massa jove!

Claire Denis va viure a diferents països d’Àfrica fins a l’adolescència. La seva memòria d’aquesta època ha quedat reflectida en dues pel·lícules: la primera de la seva filmografia, Chocolat, del 1988, és un relat de la infància d’una nena blanca al Camerun colonial on la minoria negra és sotmesa per un ordre que la nena accepta com natural. Només s’ho qüestionarà quan, des de la seva posició de dona adulta, revisa aquest període i s’adona de les injustícies del colonialisme. Hi ha una altra pel·lícula on Àfrica és present, Una dona a l’Àfrica, realitzada gairebé vint anys més tard, el 2009, on Isabelle Huppert és el white material, material blanc del títol original, una terratinent que es nega a renunciar a les seves terres i possessions davant d’una revolta dels indígenes. En aquests dos films, el paisatge africà és dominant, però la realitat d’Àfrica apareix a molts dels seus treballs dels anys 90, sobretot de la mà d’un dels seus actors fetitxes, Isaach de Bankole.

Però no ens avancem, de moment tenim la jove Claire instal·lada a França, en una ciutat de la perifèria. El cinema, que havia descobert de la mà del seu avi als estius que passava a París, li havia deixat un desig: veure’n més.

El meu avi em va portar a veure Guerra i pau, amb Audrey Hepburn. Estava enlluernada amb allò que veia, però potser la que més em va impressionar va ser Quo Vadis. El meu avi estava convençut que no havia de veure només pel·lícules per a nens. Un amic del meu pare em va portar a veure Pather Panchali de Satyajit Ray, a un cine-club. Recordo molt bé aquest film perquè tenia la mateixa edat que el nen protagonista. 

Veure pel·lícules és el que més m’agrada, viatjar és la meva vida, són els meus pares, però veure pel·lícules va canviar la meva vida, veure pel·lícules és una experiència. Veient pel·lícules em vaig adonar del secret de les relacions, del desig, de la por o de qualsevol altra emoció de la vida real. Una bona pel·lícula treu el millor de tu. Quan tenia 15 anys, vivíem en un suburbi i una tarda una amiga meva i jo vam agafar el tren i vam anar a París. Vam veure De repente el último verano, en aquella època no coneixia Tennessee Williams. Però en certa manera, la meva amiga i jo vam entendre la pel·lícula, vam entendre com aquest jove feia servir la seva pobra cosina per atraure altres joves. Sentíem quin era el tema, però no n’estàvem segures del tot. Recordo les hores perdudes al meu llit revivint els misteris que havia vist en aquest ésser humà. Més tard, quan vaig llegir Tennessee Williams o William Faulkner, em vaig adonar que a França hi havia una aproximació més lògica de les emocions. Els dos escriptors són del sud dels Estats Units i descriuen emocions secretes.

La seva adolescència en una ciutat satèl·lit parisenca va quedar reflectida en un dels seus títols menys coneguts, Us Go Home, del 1994, ambientat a l’any 1964 quan la Claire tenia 18 anys, feia sis anys que vivia a França i se sentia una mica des ubicada després d’haver crescut a Àfrica. El 1964, Claire vivia a Saint-Germain-en-Laye, un barri de nova construcció a vint quilòmetres de París, prop d’una base americana. Quan li van proposar a la Claire de 48 anys que fes un capítol de la sèrie Tous les garçons i filles de leur âge recordant algun moment de la seva adolescència, la directora va decidir tornar al seu barri per ambientar la història de Martine, Alice Houri, el seu germà Alain, Grégoire Colin, i la seva amiga Marlène, Jessica Tharaud. Aquesta va ser la seva primera col·laboració amb Grégoire Colin, un actor que pràcticament va descobrir i amb qui ha continuat treballant de manera intermitent fins al seu darrer film, Fuego, del 2022.

Claire comença la carrera d’econòmiques i es casa molt jove. Però no li agrada la seva vida i, recolzada pel seu marit, decideix provar el cinema i s’apunta a l’IDHEC, l’escola de cinema més prestigiosa de França.

No vaig pensar mai a convertir-me en directora. Tenia por fins i tot de dir la paraula. Pensava: “Es impossible, és impossible”, i a poc a poc, me’n vaig anar convencent, a la universitat  i a l’escola de cinema. Tot i que em vaig casar molt jove, vaig tenir la llibertat d’anar a l’escola de cinema. Em volia provar a mi mateixa. I poc a poc vaig anar perdent la por a dir en veu alta: “Vull fer pel·lícules”. Em vaig adonar que podia. Al meu cap el pensament no era “ho faré”, era “ho desitjo”. Aquest va ser el primer esglaó. Quan vaig començar a fer cinema probablement estava espantada, no me’n penedia, però potser pensava que hi havia alguna cosa que podia fer millor.

El seu pas per l’IDHEC (l’Institut d’Estudis Cinematogràfics Avançats de París) li va donar seguretat per treballar al cinema, on va començar des de baix, com a ajudant de direcció d’autors que li havien agradat com a espectadora: Jacques Rivette, del qual va aprendre a “tenir una perspectiva moral”; Jim Jarmusch, a qui va acompanyar a Down by Law el 1986, o Wim Wenders amb qui va estar a París-Texas del 1984 i a Las alas del deseo, del 1987, on va conèixer Agnès Godard, ajudant de càmera al film de Wenders i la seva companya més fidel com a directora de fotografia de gairebé totes les seves pel·lícules.

No miro mai el que es filma en un monitor. Necessito estar molt a prop de la càmera, sentir la càmera. Estar asseguda davant d’un monitor per a mi és terrible. Amb l’Agnès, sé quan està contenta amb un pla i sé quan no ho està. Pot ser per un problema de focus o qualsevol altra cosa. Amb l’Eric Gautier, amb qui he fet dues pel·lícules, és completament diferent. Amb l’Agnès sento la seva energia quan treballem juntes, és molt important. És com estar juntes amb un actor o una actriu, és compartir alguna cosa durant el rodatge del pla. Mirar el resultat en un monitor en un altre lloc, és trist.

La Claire no s’enganyava, sabia que fer cinema era complicat. Fer cinema, és dur i de vegades dolorós, és lent i mai no és fàcil. I aquest esforç també és part de l’addicció, tant com saber que un film no existeix només amb un guió, la pel·lícula només existeix quan es roda, es munta, es sonoritza. És aleshores quan pots dir que hi ha una pel·lícula. Però aquesta sensació és un camí estrany ple d’ansietat, por, confiança, connexions, sorpreses. Aquesta és la complexitat del cine.

Fer una pel·lícula ha de ser una cosa salvatge i una mica ingènua, totes dues coses. No sóc bona espectadora de mi mateixa. He de ser genuïna o si no, perdo la meva energia. Mai he sentit que començava una carrera, sempre vaig pensar que el primer film seria l’últim, va venir un segon i em vaig dir: “Guau!”, però potser aquest és l’últim. No vaig tenir mai la sensació d’estar fent una carrera.

Potser no va tenir la sensació, però ho ha fet. Des del seu debut al film col·lectiu Chroniques de France, el 1964, ara fa seixanta anys, el seu cinema s’ha anat forjant en l’aprenentatge i l’experiència. El salt a la direcció el va fer el 1988 amb Chocolat, quan ja tenia 42 anys. Des de llavors ha fet més de trenta pel·lícules entre ficció, documentals i els films col·lectius en què ha treballat. Fidel a un equip amb què se sent còmoda, li agrada repetir amb els seus actors. Grégoire Colin a qui va descobrir a US Go Home i amb qui va repetir a Nenette et Boni i a Buen trabajo del 1999, sens dubte un dels seus films més emblemàtics, apareix també a El intruso del 2004, 35 tragos de ron, del 2008, i Fuego, del 2022. Colin és, junt amb Isaach de Bankolé, la imatge masculina del seu cinema, com Juliette Binoche és la imatge femenina, el seu alter ego en certa manera, en alguns dels seus films més importants, especialment Un sol interior i Fuego. Amb tots ha sabut crear un ambient de confiança absoluta.

Feu el que feu, no hi ha cap altra manera de treballar que confiar, la confiança és una cosa que has de compartir. Per exemple, penso en les escenes de sexe on has de tenir un coach d’intimitat. No he necessitat mai algú amb aquesta funció perquè mai no he demanat a cap actor o actriu una cosa que no volguessin fer. He d’estar amb ells i elles, perquè també m’avergonyeixo. Si no compartís amb ells i elles aquesta vergonya, em sentiria culpable. Vull estar avergonyida amb els actors i actrius i vull sentir la por a la càmera, estar preocupada per la llum, pel soroll, perquè vaig amb retard. Ansiosa amb tot, però tothom junt.

Sens dubte és aquesta proximitat la que li ha permès fer un cinema profundament físic. La seva manera de mirar el cos, la cara, és molt sensorial. Per a Claire Denis el llenguatge del cos, de la pell, dels moviments és tant o més important que el de les paraules. No ha tingut mai por de mostrar el desig i la intimitat, en definitiva el sexe, amb una poètica que es desprèn del lliurament dels cossos dels seus actors i actrius. I no només en seqüències de sexe, la calor a moltes de les seves pel·lícules juga un paper important, o l’alcohol i els seus efectes. L’accent en l’aspecte sensual i físic és un dels seus trets més reconeixibles. Com ho és el mestissatge, la barreja constant al seu cinema: barreja de races, de pells, de cossos, de religions i de països. I barreja de gèneres. A la Claire Denis no li espanta explicar una gran història d’amor enmig d’un conflicte bèl·lic.

Atenta als canvis del seu temps, tant als socials com als tecnològics, la Claire s’ha acostat al cinema digital en una curiosa experiència que cada any proposa el festival coreà de Jeonju, el Jeonju Digital Project. El 2011, va convidar  Jean-Marie Straub, José Luís Guerín i Claire Denis a fer un film digital. La seva aportació es va titular Aller au Diable i en la informació que donava el D’A Film Festival del 2012, on se li dedicava una retrospectiva, es pot llegir: “Claire Denis viatja a Amèrica per fer una altra volta a les conseqüències del colonialisme. Aquesta vegada s’endinsa a les selves de Surinam per conèixer Jean Bena, un controvertit propietari d’explotacions mineres sobre qui vol rodar una pel·lícula de ficció. En una de les seves obres més assagístiques, la directora aprofundeix en la història dels al·luku, la tribu a la qual pertany Bena. Aquests descendents dels cimarrons, els esclaus negres que van aconseguir fugir dels seus explotadors blancs, encara prefereixen viure aïllats als boscos a treballar en condicions pèssimes a les mines”.

Aquest film gairebé experimental deixa clares dues de les preocupacions més urgents de la Claire Denis: el mal ús del cinema digital i la deriva cap a l’ultradreta al món

Recordo que es deia que amb el digital seria més fàcil fer cine. De fet, no és tan simple. El meu sentiment és que sembla més fàcil, però no ho és. Una pel·lícula necessita un punt de vista, sigui en digital o en cel·luloide. I crec que potser, per culpa de l’ordinador, no n’estic gaire segura, l’accés és més fàcil i això produeix una cosa molt estranya. Cada cop hi ha menys diners per al rodatge i preparació, i cada vegada hi ha més diners per a la postproducció, els efectes visuals, de so, de color. De vegades tinc la sensació de veure pel·lícules que no tenen direcció.

Quan era una nena viatjava amb els meus pares i la meva germana i em sento molt feliç d’haver-ho fet. Vaig tenir una visió del món, no és que sigui una persona millor per això, però la meva visió és més àmplia, i crec que si no aconsegueixo expressar això a les meves pel·lícules no he aconseguit res. El món és cada cop més una barreja i no parlo del terrible problema de la immigració a Europa i als Estats Units. Crec que per viure plegats, compartir un món sense por és molt important. Ara mateix penso que hi ha molta por, cosa que em sembla obscè. Por de rebre aquesta pobra gent, por de les altres cultures. Probablement això existia fa temps. El racisme no és una cosa que hagi aparegut ahir, però no aquesta por. Esperava que quan diguéssim adeu al segle XX, el segle XXI seria més obert, però quan veig tots aquests governs de dretes amb més poder, sento com si el meu món s’estigués arruïnant.

Per ser justos, no podem acabar un retrat d’una de les directores més influents del segle XXI sense reconèixer el seu paper de referent per a moltes de les joves directores franceses o europees. La Claire Denis, juntament amb Chantal Akerman i sens dubte Agnès Varda, és una de les que sempre citen a les entrevistes, un model. A ella no li agrada gaire que se li digui això, però no amaga que algunes d’aquestes directores són amigues seves.

En conec algunes, algunes són les meves amigues. Em sento feliç de conèixer-les i compartir-les. Mati Diop per exemple, em vaig sentir molt feliç quan va guanyar el premi a Canes. Una altra Diop, Alice Diop també és una bona amiga. Totes dues són dones que m’inspiren molt. La connexió amb Mati i Alice va començar fa temps. Alice em va demanar que veiés els seus curts i Mati va actuar en una de les meves pel·lícules, tinc una connexió familiar amb elles.

Claire Denis és una de les grans directores del nostre temps, una figura destacada del cinema contemporani. Una dona respectada, admirada, creadora d’un cinema fundacional, essencial i emblemàtic. Des de Filmtopia volem reconèixer la seva aportació al cinema fet per dones i el seu clar posicionament al món, la perspectiva moral que va aprendre de la mà de Jacques Rivette.