Helena Lumbreras — Fer cinema polític, políticament
En el marc del nou programa Afins, la Filmoteca de Catalunya dedica sis mesos a ampliar la constel·lació de referents i títols que configuren l'obra d'Helena Lumbreras, cineasta clau en l'articulació d'un cinema de classe durant el període de la lluita antifranquista i la transició (frustrada) cap a la democràcia.
“Volíem fer palès que existia una cultura més enllà de l’oficial, de l’acadèmica i de la que s’ensenya a escoles i instituts: la cultura del poble. Volíem ser transmissors a través del cinema d’aquesta cultura popular”, explica Mariano Lisa a propòsit de la concepció del cinema d’Helena Lumbreras i del Colectivo Cine de Clase que ella va fundar i del qual ell també va formar part. Ho explica en el segon episodi de Crònica d’una mirada, la sèrie produïda per Televisió de Catalunya i dirigida per Manuel Barrios, que va divulgar la història del cinema clandestí i antifranquista dels seixanta i setanta, a partir del llibre Historia crítica y documentada del cine independiente en España (1955-1975) de Joaquim Romaguera i Llorenç Soler. Lisa comenta que aquest tipus de cinema a Catalunya només el van dur a terme Lumbreras i el propi Soler, que també va col·laborar al Colectivo Cine de Clase.
Per la seva part, el cineasta valencià també recordava la directora nascuda a Cuenca el 1935 i morta a Barcelona el 1995 a propòsit de la retrospectiva que li va dedicar la Mostra de Films de Dones l’any 2005. Soler parlava de l’experiència que va suposar per a una dona de la Castella profunda que treballava de mestra d’escola marxar a Itàlia per estudiar cinema al Centro Sperimentale de Cinematografia, a Roma. Lumbreras va conèixer Pier Paolo Pasolini i Cesare Zavattini, i va assimilar els seus aprenentatges pel que fa al compromís amb la realitat més immediata i la passió per la vida d’homes i dones habitualment menystinguts pel cinema.
També és Itàlia que li proporciona l’oportunitat de rodar el seu primer llargmetratge, Spagna 68 (El hoy es malo, pero el mañana es mío) (1968). Unitelefilm, productora vinculada al Partit Comunista Italià, finança aquest documental al voltant dels diferents moviments d’oposició al franquisme que s’organitzen a finals dels anys seixanta des de Barcelona i Madrid. Rodada de forma clandestina, la pel·lícula recull la convergència entre els moviments estudiantils universitaris, l’església antifranquista de base (amb figures com el caputxí Jordi Llimona) i els sindicats a l’hora de confrontar el poder per forçar el camí cap a la necessària caiguda tant de la dictadura com del sistema capitalista. La pel·lícula està puntuada pel mític recital de Raimon a la ciutat universitària de Madrid, i per la seva interpretació del tema “Indesinenter”. Spagna 68 també recull el vessant més humà que s’amaga rere la misèria de l’Espanya franquista, des dels rostres de la mainada que habita a les xaboles als itineraris de la gent treballadora que transita des de primera hora pels carrers de les ciutats.
Lumbreras s’instal·la a partir d’aquí a Barcelona. El seu segon llarg El cuarto poder (1970) s’interroga fins a quin punt la premsa d’aleshores reflecteix la realitat del país. Amb l’ajuda de periodistes que romanen en l’anonimat i de figures com Ernest Lluch, la pel·lícula radiografia el servilisme cap al poder de les capçaleres espanyoles, tant de les oficials del règim com de les impulsades per empreses familiars, com ABC i La Vanguardia. Els testimonis parlen de com els periodistes acaben exercint de funcionaris, fins al punt que la censura directa gairebé es fa innecessària. La realitzadora demostra el biaix dels diaris del país tot fixant-se en la cobertura de qüestions claus com la guerra del Vietnam, la vaga a l’empresa AEG o la celebració de l’1 de maig. Lumbreras recorre a tècniques com el collage i el muntatge dialèctic per posar en evidència la desinformació practicada per aquest quart poder del títol. I acaba reivindicant la feina de la premsa clandestina dels sindicats i els partits d’esquerres.