Lois Weber — El punt cec més injust de la historiografia del cinema

Si es pogués viatjar a l’any 1916 i llegíssim una revista de cinema en què es parlés de l’estatunidenca Lois Weber (1879-1939), amb tota seguretat s’hi descriuria la qualitat de les pel·lícules que es van estrenar aquell any, la importància de la seva signatura femenina i l’èxit assegurat de la directora millor pagada i respectada del moment, pertanyent a un dels estudis més potents, la Universal, que confiava plenament en ella per fer front a les superproduccions d’altres competidors directes, poc abans d’aconseguir l’autonomia amb la seva pròpia productora: la Lois Weber Productions. A més, aquell mateix any seríem testimonis del seu ingrés com a primera directora de la història a la Motion Picture Directors Association, fet que deixava constància de l’espai de poder econòmic i creatiu que ocupava en ple cor de la indústria, consolidant, juntament amb altres grans directors, les bases del llenguatge cinematogràfic en l’etapa muda. 

Serveixi aquest primer paràgraf com una breu i insuficient síntesi dels molts assoliments que desenvoluparé més endavant d’una de les millors directores del seu temps, pionera indiscutible de la indústria cinematogràfica, que va constituir un pilar fonamental en l’avantguarda del cinema de la dècada de 1910 i en la formació d’aquell primer Hollywood més "artesanal", obert, inclusiu i lliure, en què la veu femenina s’integrava amb total normalitat en llocs no només del backstage de la indústria, sinó també en els de primera fila dotats de capacitat decisòria i creativa.

El seu lloc en el cinema va tenir ressò internacional, fins i tot a Espanya, reflectit en un article de Cine: Revista de 1922, titulat: "Voleu triomfar a la vida? Seguiu l’exemple d’aquesta dona. Com Lois Weber va arribar a ser directora de pel·lícules i com protegeix els modestos figurants". Tot i que l’article representa una gran troballa que evidencia la seva repercussió fora de les fronteres de Hollywood, situant-la al nivell de D. W. Griffith o Thomas Ince, també és notòria la quantitat d’errors biogràfics que conté, així com un estigma que la va perseguir sempre: el de mentora d’estrelles (star maker als EUA), amb el "cruel" detall de la fotografia escollida, que en realitat no és Weber, sinó una de les seves actrius fetitxe, Claire Windsor, en un exemple de com les seves estrelles van eclipsar la seva faceta creativa fins al punt de suplantar-la en identitat, com va passar també als EUA. També és una trista coincidència que a Espanya es parlés aleshores d’èxit femení precisament quan aquell any es van desmantellar les bases de les seves il·lusions.