Patricia Ferreira — El compromís i la constància

“Li agradava viatjar a països llunyans, llegir i veure thrillers, fer fotos, donar classes, parlar amb amistats, Mallorca, el perfum Giorgio, el menjar peruà i el gelat de iogurt amb nabius; estimava l’Emma i la Leyre… Però, per sobre de tot, l’apassionava la seva professió de cineasta i defensar els drets de les seves companyes des de CIMA, l’associació que va contribuir a fundar i a la qual dedicava bona part de les seves hores.”

(Fernando Lara al Tribut que li va dedicar al Festival de Màlaga al març 2024)

El 27 de desembre del 2023 moria a Madrid Patricia Ferreira. Tenia 65 anys. La seva desaparició va deixar orfes moltes directores i professionals del cinema i la televisió que la van tenir com a referent, com a amiga i com a companya. Perquè Patricia Ferreira era, sens dubte, una de les més importants impulsores i defensores del paper de les dones al món del cinema. I ho va ser en moments en què aquesta tasca no era gens fàcil.

Patricia Ferreira forma part d’una generació “perduda” de directores de cinema espanyoles. Això de “perduda” entre cometes, no és gratuït. No és cert que estiguessin perdudes, però sí és cert que van quedar atrapades en un espai d’ignorància entre les pioneres brillants que les van precedir, Pilar Miro, Cecilia Bartolomé o Josefina Molina, i les brillants professionals que van sorgir a finals del segle i més recentment. Són dones de cinema nascudes entre el 1957 i el 1962, com Patricia Ferreira nascuda el 1958. És una generació de cineastes que no van tenir el reconeixement que el seu treball mereixia. Amb l’excepció d’Isabel Coixet, l’única d’aquest grup que va aconseguir realment la celebritat i l’èxit internacional, els noms d’Ana Díez, Cristina Andreu, Yolanda García Serrano o Inés París, per citar-ne només algunes, són pràcticament desconeguts per al gran públic.

Per sort, no per a la professió, sobretot per a les dones que han aconseguit un lloc al cinema en els darrers vint anys i que deuen al treball callat d’aquesta generació molts dels avantatges i espais conquerits, ja sigui a través d’institucions representatives com CIMA, ja sigui com a professores a diferents escoles de cinema, o com a professionals de la televisió implicades en les seves reivindicacions. Totes tres coses formen part de l’ADN de Patricia Ferreira.

El seu nom apareixia a totes les llistes que des de Filmtopia fèiem de possibles entrevistes. Esperàvem una oportunitat de fer-la i pensàvem que l’estrena de la sèrie Las abogadas, la seva darrera creació, hauria estat un bon moment. Però la malaltia i la mort ens ho va impedir. No tenim l’entrevista amb la Patricia, però si molts records compartits amb ella i, per sort, algunes entrevistes excel·lents que li van fer al llarg dels anys. De totes elles n’he utilitzat una, la que li va fer María Castejón Leorza el 2011 per al llibre 25 años de cine de la Muestra de Cine y Mujeres de Pamplona. Totes les cites de Patricia provenen d’aquesta magnífica entrevista.

Patricia Ferreira va néixer a finals dels anys cinquanta a un Madrid que començava a sortir del llarg túnel de la postguerra. Quan va morir Franco, la Patrícia tenia disset anys i estava a punt d’entrar a la Universitat. Va ser una de les primeres estudiants de la nova carrera de Ciències de la Imatge i Periodisme a la Universitat Complutense de Madrid. Aleshores ja tenia molt clar que volia fer alguna cosa amb el cinema, amb la imatge. Els seus primers treballs van ser des de la crítica. Però així que va tenir ocasió de veure la televisió per dins, la va deixar de banda per centrar-se en la realització. La tele l’apassionava, era conscient del valor i la potencialitat que tenia el mitjà en què va treballar com a guionista, realitzadora i directora.

D’aquesta època parlava en una entrevista del 2011: Vaig entrar a treballar a Televisió Espanyola molt joveneta i ja sabia que era una bestiola rara i que m’aguantaven perquè era rara, perquè n’hi havia poques. Érem com gracioses; les primeres noies pels passadissos de televisió espanyola volent ser ajudants, volent ser realitzadores. Ho veia des de fora, i m’adonava que era una bestiola rara. (1) Una bestiola rara i tenaç que va aconseguir dirigir algunes sèries importants de TVE. Com Equinoccio el 1991, un interessant treball sobre una mirada diferent del món llatinoamericà; Crónicas urbanas, excel·lent retrat de l’Espanya de principis dels 90; o Un día en la vida de nuestros antepasados. També va realitzar diversos capítols del popular espai de José Antonio Labordeta Un país en la mochila o la sèrie documental Paraísos cercanos.

En aquells anys, la Patricia i algunes altres dones que començaven a moure’s pels passadissos de TVE van patir calladament una evident marginalització: He viscut aquesta pressió perquè ha existit. D’una banda, cal estar sempre donant la talla perquè no es digués que érem unes intruses. De l’altra, la pressió de ser qüestionada, a més de la pressió d’entrevistes i intervencions que t’excloïen de l’àmbit professional per ficar-te exclusivament en l’àmbit de la reivindicació. No ho he viscut amb angoixa. Diguem que estava preparada per fer-ho.(1)

La televisió li agradava, però va arribar un moment en què va sentir el desig de fer el salt al cinema. Sense deixar mai el mitjà que la va veure néixer com a professional del cinema, debuta l’any 2000 amb un thriller polític. Ja no era una jove directora que comença, tenia 42 anys i una carrera professional consolidada. Se sentia amb forces per afrontar un nou repte. I el guió de Sé quién eres era un autèntic desafiament. La història de Sé quién eres em va trobar a mi. Però per altra banda, també és veritat que quan vaig fer el meu primer llargmetratge, no era una principiant, no era una noia jove. Portava molta carrera i molta feina a la televisió, molts documentals i TV movies. Estava en un moment en què necessitava per començar a l’ofici de directora de cinema una bona idea i un bon guió. No em podia arriscar, com et pots arriscar quan ets més jove. Quan tens menys carrera, et pots aventurar a fer aquesta pel·lícula teva, íntima, on dius el que vols explicar per sobre de tot, en què vols dipositar tot el que et preocupa. No era una forma per a mi d’entrar a la professió. Volia fer una pel·lícula molt solvent i el guió de Sé quién eres, d’Inés París i Daniela Fejerman, ho era. (1)

La seva pel·lícula següent també va ser un thriller, l’adaptació d’El alquimista impaciente, la primera novel·la de la parella de guàrdies civils, el sergent Rubén Bevilacqua (Vila) i la seva col·lega Virginia Chamorro, protagonistes d’una llarga sèrie de novel·les escrites per Lorenzo Silva. Després d’El alquimista impaciente, la Patrícia ja es podia considerar una directora consolidada. Ara sí, ara es podia enfrontar a una història pròpia, personal, íntima i molt emocionant. L’any 2005 escriu amb Virginia Yagüe el guió de la que serà la seva tercera pel·lícula, Para que no me olvides. En aquesta història familiar, una de les últimes que va interpretar Fernando Fernán Gómez, s’acosta per primera vegada al tema de la guerra i la postguerra des d’una mirada neta i gens malenconiosa. Para que no me olvides és un dels millors films que s’han fet sobre la memòria històrica entesa com a memòria col·lectiva. També sobre la necessitat d’establir una comunicació entre personatges de diferents edats i procedències socials.

Després d’un parèntesi de cinc anys, Patricia Ferreira torna al cinema amb un documental molt especial: Señora de… Amb aquest treball connecta amb Galícia, terra dels seus pares i obre una porta a un tipus de dones que normalment mai no s’han tingut en compte: És iniciativa de la productora gallega O raio verde i concretament de Carmen Rabade. Volia fer un documental on aconseguíssim fer parlar i explicar la història de dones de 75-80 anys que haguessin viscut la seva joventut en plena postguerra. L’objectiu era veure per què sempre estaven callades i què havien callat. No sabíem què pensaven perquè sempre semblaven estar tallades pel mateix patró. Volíem esbrinar si aquest ocultament de la veritat era una estratègia per a la supervivència. (1)

Señora de… posa en evidència l’enorme malbaratament humà que va significar un règim catòlic i repressor que menyspreava la meitat de la seva població negant-los els drets més elementals. Si no fos perquè és veritat, podria ser una història de terror. Patricia Ferreira deixa parlar aquestes dones per primera vegada amb total, o gairebé total, llibertat (la por es porta molt endins). Les escolta i les situa en un entorn que ajuda a comprendre-les millor. I les filma caminant d’esquena a la càmera en una imatge de doble lectura: dones sense rostre, però dones que caminen cap endavant, cap al futur malgrat tot.

Mai va deixar de fer documentals, El amanecer de Misrak, rodat a Etiòpia dins del projecte Ellas son África, o En el mundo a cada rato, on la seva aportació, El secreto mejor guardado, se centrava en les repercussions de la SIDA en un país com la Índia. El 2012 va tornar al cinema amb un film rodat a Barcelona, ​​en escenaris molt poc habituals i en català, Els nens salvatges/Los niños salvajes. L’Àlex, la Gabi i l’Oki no són en realitat uns nens salvatges. Ni tan sols són uns joves marginats, de famílies desestructurades i abocats a la delinqüència. No, l’Alex, la Gabi i l’Oki són tres adolescents que simplement no suporten el món on els ha tocat viure. Són éssers sensibles que s’adonen que aquesta societat està malament, no funciona, fa mal. Són personatges gairebé romàntics, condemnats al suïcidi, a la fugida. La mediocritat del seu ambient, la manca d’horitzons i la indiferència que els envolta és insuportable. Fer-se adult és aprendre a conviure amb aquesta mediocritat i aquesta indiferència. Patricia els mira, els estima, els comprèn i ofereix un dels retrats generacionals més potents dels anys de la crisi. Fins aquí hem repassat la carrera com a cineasta de Patricia Ferreira sense oblidar-nos de la seva última pel·lícula Thi Mai, rumbo a Vietnam, del 2018, una comèdia agredolça que tenia un repartiment d’actrius estupendes.

Però a més de la Patricia directora, hi havia una altra Patricia molt important. La Patricia activista, militant d’un feminisme integrador, lluitadora incansable pels drets de les dones al cinema. Va ser una de les fundadores de CIMA. Cima va néixer i va créixer en paral·lel a la Llei d’Igualtat. No sé si en altres circumstàncies històriques ho hauríem pogut fer. L’associació està en marxa. Som 300 dones, amb molta força, amb una junta directiva que es renovarà ara i donarà pas a la generació següent. Afrontem el futur de CIMA amb el mateix entusiasme i la mateixa serenitat. Això no té marxa enrere. Hi ha moltes coses fetes, CIMA és un nom que importa a molts llocs. Seguirem donant la vara perquè a la legislació s’incorporin mesures de discriminació positives perquè hi ha d’haver. (1)

A aquest treball reivindicatiu cal sumar-li la tasca didàctica a l’ECAM on va ser professora des de l’any 2001, els diferents màsters que va impartir a escoles nacionals, l’ESCAC per exemple, o internacionals, l’escola de cinema d’Uruguai. La seva tasca en aquest sentit ha estat reconeguda en diversos premis però potser un dels que més il·lusió li va fer va ser el de ser escollida la primera a rebre el Premi Comadre de Cinema del Festival Internacional de Cinema de Gijón el 2022, atorgat per la veterana i combativa Tertúlia Feminista Les Comadres.

Patricia ja estava malalta quan va recollir el premi de Les Comadres al Festival de Gijón. Però no se sabia. Durant dos anys i mig va portar la malaltia amb una dignitat envejable. “Soc una dona amb una malaltia, no una dona malalta”, li agradava dir. I per això va continuar treballant fins al final en un projecte que li feia especial il·lusió, la sèrie Las abogadas, creada per ella en col·laboració amb la guionista Marta Sánchez, escrita i realitzada per un grup de dones molt properes a ella: Juana Macías, Virginia Yagüe i Irene Niubó. Las abogadas és una sèrie de dones sobre dones, una sèrie que mira a un passat recent amb el retrat de quatre joves advocades que durant els primers 70, els anys finals de la dictadura, lluitaven pels seus drets i els drets de tothom. Inspirada en les històries reals de Lola González, Cristina Almeida, Manuela Carmena i Paca Sauquillo, quatre advocades supervivents a la terrible matança d’Atocha de gener del 1977, aquesta història li era de família a una Patricia que en aquells anys començava a fer els seus primers passos a la televisió. A la televisió va començar la seva carrera i a la televisió l’acaba amb un projecte personal, combatiu i lliure.

Des de Filmtopia ens sumem a l’homenatge que li va fer l’Acadèmia de Cine Espanyola el 16 de setembre passat i agraïm Fernando Lara, el seu company de vida durant més de trenta anys, per haver-nos cedit algunes fotos personals de Patricia per acompanyar aquest Filmoretrat de qui va ser una gran amiga.

1. (1) Patricia Ferreira, solidez, rigor y versatilidad cinematográfica per María Castejón Leorza. L’entrevista forma part del llibre  25 años de cine, de la Muestra de Cine y Mujeres de Pamplona, IPES Elkartea, Pamplona 2011.