Patricia Ferreira — El compromís i la constància
El 27 de desembre del 2023 moria a Madrid Patricia Ferreira després d'una llarga malaltia que mai no la va allunyar de la feina. Fins al final va estar pendent de la producció de 'Las abogadas', la seva última aportació com a creadora de continguts i guionista. Un bon final per a una carrera en què el compromís i la constància van ser dos dels pilars de la seva vida.
“Li agradava viatjar a països llunyans, llegir i veure thrillers, fer fotos, donar classes, parlar amb amistats, Mallorca, el perfum Giorgio, el menjar peruà i el gelat de iogurt amb nabius; estimava l’Emma i la Leyre… Però, per sobre de tot, l’apassionava la seva professió de cineasta i defensar els drets de les seves companyes des de CIMA, l’associació que va contribuir a fundar i a la qual dedicava bona part de les seves hores.”
(Fernando Lara al Tribut que li va dedicar al Festival de Màlaga al març 2024)
El 27 de desembre del 2023 moria a Madrid Patricia Ferreira. Tenia 65 anys. La seva desaparició va deixar orfes moltes directores i professionals del cinema i la televisió que la van tenir com a referent, com a amiga i com a companya. Perquè Patricia Ferreira era, sens dubte, una de les més importants impulsores i defensores del paper de les dones al món del cinema. I ho va ser en moments en què aquesta tasca no era gens fàcil.
Patricia Ferreira forma part d’una generació “perduda” de directores de cinema espanyoles. Això de “perduda” entre cometes, no és gratuït. No és cert que estiguessin perdudes, però sí és cert que van quedar atrapades en un espai d’ignorància entre les pioneres brillants que les van precedir, Pilar Miro, Cecilia Bartolomé o Josefina Molina, i les brillants professionals que van sorgir a finals del segle i més recentment. Són dones de cinema nascudes entre el 1957 i el 1962, com Patricia Ferreira nascuda el 1958. És una generació de cineastes que no van tenir el reconeixement que el seu treball mereixia. Amb l’excepció d’Isabel Coixet, l’única d’aquest grup que va aconseguir realment la celebritat i l’èxit internacional, els noms d’Ana Díez, Cristina Andreu, Yolanda García Serrano o Inés París, per citar-ne només algunes, són pràcticament desconeguts per al gran públic.
Per sort, no per a la professió, sobretot per a les dones que han aconseguit un lloc al cinema en els darrers vint anys i que deuen al treball callat d’aquesta generació molts dels avantatges i espais conquerits, ja sigui a través d’institucions representatives com CIMA, ja sigui com a professores a diferents escoles de cinema, o com a professionals de la televisió implicades en les seves reivindicacions. Totes tres coses formen part de l’ADN de Patricia Ferreira.
El seu nom apareixia a totes les llistes que des de Filmtopia fèiem de possibles entrevistes. Esperàvem una oportunitat de fer-la i pensàvem que l’estrena de la sèrie Las abogadas, la seva darrera creació, hauria estat un bon moment. Però la malaltia i la mort ens ho va impedir. No tenim l’entrevista amb la Patricia, però si molts records compartits amb ella i, per sort, algunes entrevistes excel·lents que li van fer al llarg dels anys. De totes elles n’he utilitzat una, la que li va fer María Castejón Leorza el 2011 per al llibre 25 años de cine de la Muestra de Cine y Mujeres de Pamplona. Totes les cites de Patricia provenen d’aquesta magnífica entrevista.
