Věra Chytilová — Una margarida en un món gris

Presentada al Festival de Canes 2022, com a part del programa Canes Classics, i a Berlinale Restrospective el 2023, Les margarides va enlluernar els que mai l’havien vist per la frescor de la seva crítica i l’enorme càrrega de rebel·lia contra un sistema opressor en tots els sentits. La vitalitat, l’energia i la capacitat de riure’s de tot i de tothom, fan que aquest film no només segueixi estant vigent sinó que sigui més necessari ara mateix, quan nous aires de repressió comencen a estendre’s per tot el món.

Però Věra Chytilová no és una dona d’un sol títol, per més que Les margarides la convertís en una figura imprescindible. Pionera del cinema txec modern, directora avantguardista avançada al seu temps, Věra Chytilová és una de les figures fonamentals del cinema europeu de la segona meitat del segle XX.

Věra Chytilová va néixer el 1929 a Ostrava, al nord de l’antiga Txecoslovàquia, República Txeca actual. Va estudiar filosofia i arquitectura abans de treballar als estudis de cinema Barrandov de Praga com a actriu, guionista i ajudant de direcció. La seva entrada al món del cinema va ser gairebé per casualitat, Věra Chytilová era una dona molt guapa que va cridar l’atenció de dos directors que li van oferir un paper en un film molt comercial, El panadero del emperador. Va ser així com va descobrir el cinema.

El 195 va entrar a la FAMU, la famosa escola de cinema i televisió de Praga, on era l’única dona a les classes de direcció. Allà va coincidir amb els directors més importants de la nova onada del cinema txec: Milos Forman, Jiří Menzel, Jan Němec i Ivan Passer. Strop, el seu treball de graduació, va guanyar un premi al Festival Internacional de Curtmetratges d’Oberhausen el 1962.

El 2011, en una entrevista recollida per la distribuïdora de Les margarides, Věra Chytilová recordava el seu pas per la FAMU: “Quan vaig ingressar a l’Acadèmia de Cinema de Praga em van preguntar per què volia fer cine, i vaig respondre: ‘Perquè no m’agraden les pel·lícules que es fan avui’. Em semblaven avorrides, massa acadèmiques, massa perfectes. Perquè jo mateixa soc imperfecta. El que em diverteix és la improvisació, inventar coses més enllà del que és al guió. Sempre vaig saber que les regles no existeixen. I que necessito saber-ho tot per endavant, principalment per no respectar-ho”.

El 1963 va dirigir un migmetratge i el seu primer llargmetratge, Hablemos de otra cosa, en què donava veu, en un muntatge en paral·lel, a dos personatges molt poc habituals al cinema txec: una mestressa de casa en crisi matrimonial i una atleta olímpica en crisi professional. A punt de graduar-se, va ser l’única dona al film col·lectiu Las perlas del fondo del agua, basat en històries de Bohumil Hrabal.

El 1965 és un any decisiu a la vida i la carrera de Věra Chytilová. Aquest any comença a pensar en fer un llarg, Les margarides, i coneix dues persones fonamentals a la seva vida. “Quan vaig conèixer Jaroslav Kučera durant la preparació de Les margarides, de seguida vam començar a reflexionar sobre un tema que ens permetés provar totes les possibilitats del llenguatge cinematogràfic. Perquè érem conscients que el cinema hauria d’expressar coses que són indicibles en altres llenguatges artístics. Teníem la impressió que les pel·lícules no eren més que teatre filmat i que no intentaven actuar sobre l’espectador, sobre la seva evolució i desenvolupament, d’una manera visual. Després vam conèixer Ester Krumbachová, que tenia la seva pròpia visió, els seus propis somnis. Aquesta trobada va ser essencial per a mi. Va ser llavors quan vaig entendre que cada escena ha d’estar concebuda semànticament, cadascuna amb el seu significat. I així va començar una estreta col·laboració entre tres persones que no es coneixien al principi, però que van arribar a entendre’s molt bé professionalment”.

Les margarides la va consagrar com una de les figures més importants del cinema europeu. “A Les margarides volia capturar l’estil de vida de dues noies joves que es volen divertir, i que, en fer-ho, freguen els límits de l’existència i destrueixen certs valors. Basem la pel·lícula en la confrontació següent: una cosa pot ser estèticament bonica i alhora ser una imatge d’aniquilació. Sense esperit, res no és possible. La mateixa cosa pot ser positiva o negativa, tot depèn del punt de vista i del que es vol transmetre. De tota manera, tot comença amb el naixement i acaba amb la mort. El que importa és allò que es troba entre tots dos. Ara bé, és només diversió i jocs? O hi ha res més? I si és així, de què es tracta, ja que tot ens parla del buit?”.

Sàtira política i molt lliure en la seva estructura de collage narratiu, Les margarides està protagonitzada per dues noies sense complexos que, davant de la rigidesa de les formes en què els diferents poders s’expressen i l’absurd del món pervers i corromput que les envolta, decideixen ser més perverses i corruptes que qualsevol altra persona. La seva amoralitat, inconformisme i provocació, així com la seva experimentació visual, molt propera al cinema de Godard, i la seva ruptura de la continuïtat lineal, van fer que, malgrat la seva fama, fos prohibida pel govern txecoslovac. Però el film es va obrir el camí internacional i es va convertir en un dels títols referencials del feminisme a Europa, incloent-hi Espanya, on es va estrenar el 1968.

Les margarides, amb el seu humor absurd i una càrrega crítica forta contra el patriarcat i l’autoritarisme, mostrava el desig per un canvi que va arribar amb la Primavera de Praga. La invasió dels tancs soviètics a la ciutat l’agost del 1968 va ser la fi de la utopia i va provocar que alguns dels millors directors de la nova onada del cinema txec marxessin del país. Chytilová va tenir l’oportunitat d’anar-se’n, però va decidir quedar-se i continuar lluitant des de dins contra la dictadura comunista.

Acusada de nihilisme i formalisme, per part de les autoritats que van aixafar amb els tancs l’aire de llibertat de la Primavera de Praga, Věra Chytilová va trigar quatre anys a dirigir el següent film, Comemos el fruto de los árboles del paraíso, presentada a Canes el 1970. La pel·lícula va provocar una nova reacció de la censura i la va obligar a un silenci de set llargs anys en què es va veure obligada a renunciar a la seva carrera. “Quan em van prohibir treballar, tenia dos fills petits, cosa que em va ajudar. Vivíem amb els meus pares, i el meu pare acabava de patir un infart, així que l’havia de portar a les sessions de rehabilitació. Tenia moltes coses per atendre, però quan tenia una estona lliure solia anar a protestar al Comitè Central del Partit Comunista. Perquè no tenia res a perdre: la meva riquesa era a casa”.

El 1976, va aconseguir un permís per rodar El juego de la manzana, on va comptar amb la participació d’un dels seus millors amics, el director Jiří Menzel. Les margarides ja era lluny, però ella seguia entestada a fer “pel·lícules amb un significat. Si no, no m’interessaria explicar històries. La trama és només una concessió necessària al públic, per enganxar-lo, per atraure fins i tot la persona més ximple. Però fins i tot les persones menys ximples hi han de trobar alguna cosa que els satisfaci. En aquest sentit, la història ha de portar el significat de la pel·lícula. Per què fem pel·lícules? Perquè hi ha problemes a les nostres societats”.

Durant un viatge a Londres i Nova York el 1981, va rodar de manera improvisada el documental Chytilová versus Forman, en què els vells amics intenten contestar la pregunta: Qui tenia raó, els que se’n van anar o els que es van quedar? El 1984, va dirigir un important documental, Praga: el corazón inquieto de Europa. Va continuar treballant fins al 2006 i, encara que les seves conviccions i el seu estil combatiu, crític i feminista es van mantenir ferms fins al final, el seu cinema no va aconseguir cap reconeixement fora del seu país. Retirada per complet, Věra Chytilová va morir a Praga el 2014, a l’edat de 85 anys.

Vista ara la seva filmografia surrealista i experimental pot semblar una mica ingènua, però és indubtable que Věra Chytilová va ser una dona lliure que detestava les etiquetes. Molt compromesa amb el seu temps, ha deixat una profunda empremta al cinema modern. “Crec que el cine ha de ser útil. Ha de contribuir a les nostres vides, ajudar-nos a veure els nostres problemes, a comprendre les coses”.