ENTREVISTES

Lola Salvador — Una de les grans guionistes del cinema Espanyol

A principis del mes de juliol del 2022, la Filmoteca de Catalunya va convidar l'escriptora i guionista Lola Salvador a presentar una retrospectiva com a agraïment per la cessió de tot el seu arxiu documental. Aleshores vam tenir ocasió de parlar amb aquesta dona que, als 83 anys, continua plena d'energia i de vitalitat i és un exemple del passat, del present i del futur del cinema.

Nuria Vidal i Marta Armengou

Amb tu comencem un nou projecte, una plataforma multimèdia que es diu Filmtopia enfocada a parlar del cinema fet per dones i sobre dones en un sentit molt ampli i inclusiu, tant pel que fa a la diversitat sexual i de gènere, com pel que fa a l’àmbit professional i de projecció en el temps. Pensem que cal parlar del passat, del present i del futur del cinema, i tu n’ets un exemple viu. Què et sembla la idea?

Pel que fa al tema en concret, tinc les meves reserves. Hi ha alguna cosa al darrere que m’incomoda pel que fa al tema de les dones. És un problema que tinc des que vaig començar a treballar. Mai m’he sentit, com a treballadora del cinema, com a pencaire o com a escriptora, ni noia, ni noi, ni tot el contrari. Tinc un embolic. Dit això, és clar que és una manera de veure les coses, portar-les cap al que fan les dones.

Jo em considero una defensora de tots els temes de les dones, però no dins del món de la creació. Aquí no ho reconec, aquí no sé en què es diferencia res, no ho capto. La utopia no hauria de tenir cap gènere. El pacte amb l’espectador, o amb aquest oient o aquest lector, ¿és un pacte que té alguna cosa nova o diferent de si fos un pacte amb un lector o un oient masculí?

Volem una audiència ben diversa, però d’alguna manera ens volem diferenciar i creiem que sí que cal posar l’accent en les cineastes, reivindicar moltes coses del passat que s’han oblidat o que simplement no es coneixen. Aquest és un punt de partida fonamental.

Això està bé. Està bé donar a conèixer feines de dones que no s’han reconegut o no es coneixen prou. Però per mi té un sentit dubtós, ho dic per començar emprenyant, que és molt propi de mi. Cal cercar la veritat de les coses i ser molt sincera, molt veritable. Sento, darrerament, que hi ha una preocupació al cinema amb el tema de la protecció, es protegeix o s’intenta protegir que hi hagi dones en les diferents especialitats amb punts, mesures, quotes.

Hi ha alguna cosa aquí que dius: “No rutlla”. Potser sí que rutlla, però hauria de rutllar des de la professió sencera, des de tots els gèneres, des de tota la societat que hi treballa, no separant-ho. Crec que hi ha el perill que es formin petits guetos, o petites coses rares. No ho sé, tinc molts dubtes i molts problemes amb això.

Estàs a Barcelona per un motiu molt concret. Has lliurat tot el teu fons documental a la Filmoteca de Catalunya. Això és molt important però, exactament, ¿en què consisteix aquest fons?, ¿quins documents conté? i ¿per què has escollit la Filmoteca de Catalunya?

Quan fas un trasllat t’adones de totes les coses que acumules quan tanques tant la pel·lícula professional com la pel·lícula de la vida. Em vaig adonar que tenia un problema que té moltíssima gent que no ve del món digital, sinó del paper. Tinc caixes i caixes de projectes, de coses que he fet i de coses que no he fet. Gairebé sempre les que més m’interessen són les que no he fet. Hi ha un munt de projectes.

El primer que vaig pensar és: “Això va tot al punt net”. Però després vaig pensar que el material podia interessar a una escola, a una universitat. No deixen de ser desenvolupaments de projectes. Vaig pensar en una universitat que té espai per guardar papers. Ho vaig comentar a gent diferent, fins que em vaig adonar que deien que era un honor, però el que volien dir és que no els interessava. Em deien: “Ja en parlarem, cal parlar amb bibliotecaris, no tenim diners per catalogar el fons”. Hi ha dues classes de materials. Aquests centenars o desenes de caixes són plenes de papers, projectes de ràdio, televisió, entrevistes, paper, paper, paper. D’altra banda, hi ha les pel·lícules que jo vaig produir. Volia deixar-les en un lloc on les cuidessin perquè són pel·lícules poc comercials que a mi em semblen molt bons treballs. Jo vull que es quedin en un lloc perquè quan vinguin els marcians, les trobin i les puguin veure.

De tots els projectes, me’n vaig quedar amb uns quants, que no em donarà temps, per descomptat, a acabar en el que em queda de vida. A més, perquè cada matí se m’acudeixen un o dos de nous que m’interessen més. Un estava molt relacionat amb Barcelona. És el quart volum d’El olivar de Atocha, que es diu Las cartas de Barcelona. Aquestes cartes ocupen els tres anys de la guerra, just quan s’acaba la trilogia. Una vol ser pràctica i fantàstica i em vaig dir: “Vull escriure aquesta història i m’agradaria anar de tant en tant a Barcelona a investigar una mica aquells anys, que van del 36 al 39”. Jo vaig néixer el 38, però hi ha una cosa que em molesta moltíssim, no sé on vaig néixer.

Per això intentaré aprofitar aquestes visites per esbrinar on vaig néixer. Sé que vaig néixer aquí, però no sé on. Tot això em va portar a parlar amb Esteve Riambau. Li vaig dir: “Tinc aquest embolic amb tots aquests papers i com que vaig néixer a Barcelona potser us interessa”. L’Esteve, molt fantàstic ell, em va dir que li era igual que hagués nascut a Barcelona, que li interessava, i així va començar tot.

Quan ho estava ordenant per ficar-ho en caixes em vaig adonar que hi ha coses que no sé què són. Posa clarament: “Salvador Maldonado, guió de no sé què”, però ni tan sols ho he llegit ni ho he revisat. Mentre ho ordenava em va sorgir un altre projecte que m’agradaria fer. Seria fer alguns petits comentaris de tota aquesta trajectòria professional. Sobretot, explicar els avisos a navegants: “això va ser un fracàs espantós”, “aquí em vaig trobar una bona gentussa”, “aquests eren meravellosos però ens van tractar fatal”. Fer una mena de conte per als futurs guionistes i gent rara com jo, que ha fet una mica de tot. Som a la Filmoteca de Catalunya, això és cinema, però jo he fet una mica de tot. No em considero algú que sigui sobretot o exclusivament de cinema.

Em sembla que soc de la vida, una aventurera que s’ha guanyat la vida en aquests circuits, però no soc una noia només del cinema. Soc una aventurera i, potser a aquestes alçades, està bé explicar qui és una, no la trajectòria, la carrera i tot això. Jo soc una que passava per allà, he tingut sort i he estat molt pencaire, de treballar i treballar honestament.

Acompanyant aquest regal a la Filmoteca s’ha muntat una retrospectiva de diverses pel·lícules on has treballat.

La programació l’ha fet la Filmoteca. Hi ha les dues pel·lícules que jo vaig produir, La niebla en las palmeras i Salvajes. En vaig produir una altra, Titón, de la Habana a Guantanamera, un documental sobre el director Tomás Gutiérrez Alea, però li’l vaig regalar a Mirta Ibarra, la seva dona, i espero que el mogui perquè és una feina bonica.

La resta de la programació l’ha fet la Filmoteca, m’imagino que amb els seus criteris de programació, no ho sé. Jo pensava que serien dues o tres pel·lícules i he vist que hi havia un cicle més gran. Si jo hagués triat coses per veure-les en pantalla una altra vegada i poder-les recordar, hauria triat el que de debò m’agrada més, que són les coses més rares. Dins de les rareses hi ha La niebla en las palmeras i això està molt bé. Però hauria escollit alguna de les primeres coses que vaig fer per a televisió, Juan Soldado, coses una mica més experimentals en el seu moment, menys mainstream, menys seguint la tendència del moment.

Ara que parles de televisió, tu vas començar a la televisió molt aviat i n’has vist tota l’evolució. Com ha canviat? Vas començar el 1962 i, l’última cosa que vas fer, va ser el 2012. És un llarg recorregut.

El que jo he notat que ha canviat molt és que cada vegada hi ha més ximples als llocs. Cada cop hi ha gent més inepta ocupant els despatxos. I això no sé a què és degut, però és molt cridaner. Jo crec que és perquè aquest és un país on a la gent li agrada viure còmodament, no té grans ambicions. Volen tenir un piset a la ciutat i un altre a la platja, i després col·locar a tots els ximples de la família en llocs on no donin molta feina.

I tots aquests ximples s’instal·l3n als despatxos de televisió, als despatxos dels ajuntaments, als despatxos de l’administració. Jo crec que on ha canviat, i molt, és en això, que hi ha cada cop més ximples i més gent opinant ximpleries i més gent no preparada. Ja que s’ha quedat vostè en aquest lloc per uns quants anys, aprengui una mica de què va. Doncs no, són ximples, diuen ximpleries. I això es protegeix molt, hi ha una protecció enorme al país per cuidar tots aquests ximples de la família que són a l’administració pública.

Els protegeixen els bancs. Tot el país viu en funció que aquesta gent no perdi els seus llocs de treball i segueixi dient estupideses i prenent les pitjors decisions. Jo crec que ha canviat en això, i això és molt dolent per a un món que té a veure amb la creació i, sobretot, per a un món que té a veure amb la creació unida a la crítica o a cert sarcasme sobre el que passa.

Veig la reunió de l’OTAN a Madrid, aquest desplegament fantàstic de cotxes, avions, trànsit parat, policies, i em pregunto: “No estem a l’època digital? No poden fer això per Zoom?”, sense gastar un puto duro i signar el que ja sabien que signarien que és que, en definitiva, gastarem més diners perquè hi hagi més ximples. I la gent que sobra, la fiquem en uns avions i la fem estavellar com les bombes. Com pot ser la humanitat tan imbècil? Jo no ho entenc. Això té a veure amb allò que comentàvem abans del passat, la projecció del futur, a on anem i d’on venim. És que cada cop hi ha gent més ximple. Per això, em sembla que cada vegada hi ha més necessitat de cultura, més necessitat d’educació, més necessitat que la gent llegeixi els russos i els clàssics i Cervantes i Plató, i que la gent pensi una miqueta. Doncs no, ¿en què ha canviat la televisió? En el fet que hi ha més ximples que abans.

El que també ha canviat molt en els darrers anys és el tema de les plataformes i les sèries. I això em porta a reflexionar de manera molt pessimista en una cosa que es deia al cinema i a la televisió quan jo vaig començar. Aleshores, mai sabies si seria un èxit o una ruïna, si ho acabaries venent tot per fer aquell producte, aquella pel·lícula, aquell llibre. L’èxit era tan incert com la ruleta russa. Era un dels al·licients que tenia dedicar-s’hi, perquè si no era així, acabarien per fer-ho els bancs, serien els bancs els que produirien.

És que ara produeixen els bancs. Això és bàsicament el que ha canviat. Ara produeixen els bancs. Aquesta història que es pot explicar en 90 minuts o, com a molt, en dues hores, perquè després et vols aixecar i beure aigua o anar al bany, o fer una trucada de telèfon, ara es tracta de fer una temporada, dues temporades, tres temporades. Es tracta de repetir coses que ja es coneixen, que són les més quotidianes, les més barates, les de les relacions humanes més ximples i menys interessants. Això és molt depriment.

EL QUE JO HE NOTAT QUE HA CANVIAT MOLT ÉS QUE CADA VEGADA HI HA MÉS XIMPLES ALS LLOCS. CADA COP HI HA GENT MÉS INEPTA OCUPANT ELS DESPATXOS. I AIXÒ NO SÉ A QUÈ ÉS DEGUT, PERÒ ÉS MOLT CRIDANER.”

Tens més de 80 anys i una trajectòria extraordinària com a guionista, productora, escriptora… Què creus que has aportat al cinema espanyol? Faries un guió per una sèrie?

Ara mateix, a punt de complir els fantàstics 84, per molt fantasiosa que hagi estat sempre, no em veig en vint anys fent una sèrie per a Netflix. No crec en aquesta forma de treballar que tenen ara les plataformes, aquest control de no se sap qui, d’aquells més ximples que no només són als despatxos de l’administració del país nacional o d’Europa, sinó que són on són els grans bancs i les grans petrolieres i els grans diners. No m’interessa. Em semblaria més interessant la ràdio o fer el que esteu plantejant vosaltres, una cosa més directa, que puguis arribar a qui de debò ho vulgui escoltar.

Però aquestes sèries on intervenen quatre mil ximples parlant de repartiments, sobre finals, sobre trames i sobre punts de gir, directament no. Això també ho tenia clar abans, sempre he intentat treballar en alguna cosa en la qual hi cregués. Triar projectes. Mai he volgut fer una carrera, ni comprar-me una casa a no sé on. No, he volgut divertir-me honestament i, encara que sabia que això no canviaria res, treballar de forma més harmoniosa, amb gent simpàtica que tingués bones idees i ganes de divertir-se i canviar una mica el món en la mesura que canvia el món amb els escriptors, els cineastes i els pintors. Però alguna cosa canvia, estan aquí i continuen sent la sal de la terra. Què he aportat jo? Crec que honestedat, diversió i no haver fet cap putada a ningú. I haver estat una bona companya i col·lega de la gent de la professió.

Quan vas començar a escriure guions ho feies amb el nom de Salvador Maldonado. Quin va ser el motiu?

Tot el que té a veure amb l’escriptura ho he signat sempre com a Salvador Maldonado, que són els meus cognoms. Això ve de petita. El meu pare em queia fatal i la meva mare em queia molt bé, i el cognom Maldonado desapareixeria perquè no hi havia homes a la família. Ja de petita deia: “Doncs de gran, seré escriptora i signaré com a Salvador Maldonado”, com si no pogués signar com a Salvador Maldonado encara que no fossin els meus cognoms! Em semblava que era una broma.

L’humor i la broma i mirar les coses des d’un altre lloc sempre m’ha permès suportar com és de dura i de repugnant la vida, com és de dur, de vegades, veure la injustícia, el cabreig no només del que et passa a tu, sinó també de tot el que passa al teu voltant. Aquest humor, aquest joc per despistar la policia, una broma, i el gran avantatge de ser dues persones. Si feia ràdio, la veu era femenina, o si escrivia una entrevista la signava com a Lola Salvador. Però tot el que és escriptura pura i dura, tant novel·la com guió, ho he signat com a Salvador Maldonado. Em divertia molt rebre, de tant en tant, una carta: “Estimat Senyor Salvador…”.

Des de la teva perspectiva personal i professional, ¿tens consciència d’haver patit masclisme?

No, no en tinc. Precisament per això que et comentava abans. No n’he tingut mai. Crec que n’hi ha una raó,i és que vaig anar a una escola diferent. Vaig anar a un col·legi mixt, al col·legi britànic. Allà els nois i les noies ens estiràvem de les trenes, els abaixàvem els pantalons als nois. Els nois ens donaven bufetades, vull dir que ens barallàvem molt al pati. No hi havia diferències. Era un col·legi on podies triar fer classe de religió o no. Els que érem ateus no fèiem classes de religió. Hi havia nens que feien religió catòlica i d’altres que eren protestants. Hi havia una igualtat màxima. Jo era capitana de Sant Patrici i manava sobre els meus sequaços de tot el col·legi.

Els capitans dels altres equips eren de vegades nois, de vegades noies. No he sentit mai això, ni a la professió tampoc, ni al carrer, ni a la carretera. No ho he sentit mai. Mai he sentit que algú podria fer-me mal pel fet de ser dona. Sí que és veritat que he vist que en aquesta professió vas a una reunió de directius i, de vegades, hi ha més homes que dones. En aquesta selecció de pel·lícules que ara passa la Filmo hi ha Puede ser divertido i, allà, l’equip sencer eren noies. Ens divertia dir a Alfredo Matas que tot l’equip eren dones. Tot i que fèiem broma: “Si, però el productor és un home!”. No ho he sentit. He sentit més la discriminació per allò de sortir-me del guió, de no seguir un model, en el sentit que jo era jove, tenia tres fills, estava separada, lligava tant com podia, tot el que em donava temps.

Per ser més lliure i diferent, sí que he pogut sentir que tant homes com dones podien criticar-ho o podien no estar-hi d’acord. Sobretot el tema de l’edat m’ha fastiguejat molt. Sempre he semblat més jove i tothom em deia: “Tens tota la vida per davant i vols cobrar més que jo”. I sí, vull cobrar més que tu, aquest és el meu caixet. He sentit que pertanyia a un col·lectiu de lluita, però on érem nois i noies, tant a la televisió, com a la ràdio, com a la premsa, com en tot. Però potser si una va més enllà, tot està relacionat amb el tema de l’educació. Tens una família, tens un entorn, on érem tots una mica peculiars.

Tret d’aquests primers anys del col·legi, soc una persona que es queda sola als 14 anys, sense cap referent, sense ningú de la família. De petita em divertia pujar a la terrassa i beure una mica de conyac, no em mataven de miracle, fumava cigarrets i llegia novel·les policíaques. Em divertia pensar i escrivia: “Lola pensa, Lola pensa”. Pensant he arribat a ser aquesta persona que soc, una mica caòtica, una mica que se surt del motlle.

En aquest caos vital, t’has dedicat a produir cinema. Has lluitat per un cinema independent davant d’un cinema industrial. Creus que hi ha present i, sobretot, hi ha futur pel cinema independent?

Quan jo em vaig plantejar produir, em vaig adonar que no es podia, que només es podia fer si feies trampa. Un altre cop torno al món britànic i a aquells valors. Jo no menteixo, no faig trampa. Llavors em vaig adonar que no es podia produir el cinema que em podia interessar, un cinema més experimental o documentals. I, de fet, es pot, però jo en els intents que vaig fer, vaig perdre totes les possibilitats que el banc em cregués. Tot ho tenia embargat. Vaig haver de vendre la casa. I em vaig adonar que no es podia. Podies entrar a fer certes trampes amb la taquilla, però jo no vaig poder i aquí ho vaig deixar.

Has dedicat bona part de la teva vida a l’ensenyament. Confies en l’ensenyament del cinema i l’ensenyament en general?

És un camí però, sobretot, és una de les coses més divertides del món. Als cursos en què he participat soc més una paret discutint, pilotejant projectes i situacions de personatges i referències, més que ensenyant uns mètodes. Si he estat en llocs d’aquells que són cars, màsters i d’altres, sempre els deia als alumnes: “Digueu que teniu un problema, que us tornin els diners i feu una volta al món amb els diners del màster, després aneu al cinema a la tarda i aprendreu molt més.

Deixeu de gastar els diners en això, perquè això ho podeu aprendre sols”. Sí que crec que hi ha una enorme quantitat d’estudiants i de gent jove a qui li agrada el cinema i ha de pagar pel fet que hi hagi una o dues persones de cada generació que se n’aprofitin, perquè ells no arribaran enlloc. És una mica cruel, però crec que el que t’ensenya és la vida. I t’ensenya el cinema, t’ensenya llegir i t’ensenya pensar. Sí que es pot ensenyar, però no necessàriament s’aprèn. Aprenen els que ja en saben.

“DIGUEU QUE TENIU UN PROBLEMA, QUE US TORNIN ELS DINERS I FEU UNA VOLTA AL MÓN AMB ELS DINERS DEL MÀSTER, DESPRÉS ANEU AL CINEMA A LA TARDA I APRENDREU MOLT MÉS”

Quins referents cinematogràfics has tingut? Què recomanaries?

El teu propi cap i els teus somnis. Imagina’t que ets en un lloc on no hi ha cinema i on no n’hi haurà durant tota la teva infància. El somni és el més semblant al cinema. A la nit et despertes en una illa estranya en un món indígena on mai no hi ha hagut una pantalla, ni una televisió, ni gairebé un telèfon. Però, tot i així, somiaràs. El referent ets tu mateix. El gran potencial ets tu, el cinema ets tu.

El cinema com a expressió de qualsevol conte, de qualsevol narració, de voler convèncer algú de qualsevol cosa. Pots convèncer-los cantant, ballant, rodant, escrivint a la sorra o simplement donant-los un cop de martell al cap. El referent ets tu. També perquè veig que està anant-se’n una mica en orris tot el que és la llibertat al món cinematogràfic. A mi em divertia que tothom se n’anés a dormir, que no hi hagués ningú, i tancar-me, tapar-me amb una manta i pensar, imaginar. Aquesta és una feina d’imaginació. La teva pròpia imaginació és el referent.

Últimament hi ha hagut un increment enorme de dones al cinema, a tots els sectors, però encara estem lluny de la paritat i de la igualtat. Les directores d’aquesta generació parlen d’una xarxa de germanor, d’ajuda, de col·laboració entre elles a l’hora de fer pel·lícules. Com ho veus? És important que no hi hagi rivalitat, sinó una xarxa de suport?

A mi em sembla que tot intent és bo, però jo em queixo molt de com és d’avorrit que només hi hagi nois i noies al món, em sembla que Déu ho va fer fatal. Escolti, inventi més coses! Tot el que sigui ampliar el ressò em sembla bé, tot el que sigui reduir el ressò i fer-ho més igual m’emprenya una mica. Que hi hagi ressò, ressò per tot arreu, amb tots els gèneres, amb totes les persones, amb tothom.

Després de la pandèmia que hem passat, a la gent li costa anar al cinema. Què cal fer perquè la gent hi torni? Creus que ja no canviarà? Continuarà existint el cinema?

Jo ho veig una mica difícil. He estat als Estats Units cinc setmanes, a Los Angeles, enmig de tot el negoci del cinema. El negoci és tan poderós que, mentre segueixi, sempre hi haurà unes vies subterrànies per acabar amb ell, per poder fer alguna cosa interessant, em refereixo a no fer només cinema de grans efectes, ximpleries barates i amb molt soroll a les sales. Però com que és tan gran el negoci, no s’acabarà i, al voltant, o a dins, sempre hi haurà uns cucs divertits fent un cinema interessant. En aquest sentit no crec que s’acabi. El fet que la gent vagi al cinema, a les sales, ho veig una mica difícil, però tornen al teatre, oi? És igual. El cas és que s’expliquin coses que ajudin a la gent a suportar la vida i que la visquin de la manera més feliç possible.

Aquest és un bon final. Gràcies Lola.

DIRECTORES ENTREVISTA Lola Salvador

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FILMS

Crítica

"Sangre en los labios: violent pressentiment del desig"

Rose Glass ens desafia, provoca i sedueix amb el seu segon llargmetratge, una violenta i captivadora relació lèsbica situada en un petit poble de Nou Mèxic. La passió entre Lou...

FILMS

Crítica

"HLM Pussy: Una girlhood per a l’època del post #metoo"

L'òpera prima de la cineasta francomarroquina Nora el Hourch aborda una sèrie de temes —el consentiment, la cultura de la violació i la violència sexual en l'àmbit adolescent—que poden resultar...

ENTREVISTES

Nora El Hourch

"Sobre el consentiment"

Nora el Hourch reflexiona en la seva òpera prima sobre les diferents velocitats de la lluita feminista o el moviment #metoo, depenent del context socioeconòmic en què es desenvolupi.

ENTREVISTES

Claire Atherton

"Respectar el misteri de les imatges"

“L'edició és un lloc on realment pots resistir i ajudar la gent a resistir a la por”

FESTIVALS

D’A 2024

"D’A 2024: No hi ha un sol cinema fet per dones, n’hi ha molts"

Al D’A Festival de Cinema de Barcelona ens hem trobat amb un fet molt esperançador i, fins a cert punt, nou: més d’un terç de la programació, 48 títols entre...

ACTUALITAT

Canes 2024

"Només quatre directores en la carrera per la Palma d’Or de Canes"

Andrea Arnold, Coralie Fargeat, Payal Kapadia i Agathe Riedinger, els únics noms de dona en una secció oficial a competició que compta amb 19 títols.

FILMS

Crítica

"Animalia: Una llum impredictible"

La notable òpera prima de Sofia Alaoui explora els límits de la ciència-ficció més metafísica.

FILMS

Crítica

"Pequeñas cartas indiscretas: Hipocresia davant de llibertat"

La directora anglesa Thea Sharrock reuneix un cop més les estupendes Olivia Colman i Jessie Buckley en un film ambientat als anys vint del segle passat en un poble on...

FESTIVALS

D’A 2024

"Autoria amb nom de dona: Una guia per consultar totes les pel·lícules del D’A firmades per directores"

Us proposem un itinerari exhaustiu, ordenat per seccions, per TOTES les pel·lícules dirigides per dones al D'A – Festival de Cinema de Barcelona, comentades per una de les col·laboradores de...

FESTIVALS

D’A 2024

"Recordant el D’A 2023"

Aprofitem que comença el D’A 2024 per recordar que l’any passat Filmtopia ja estava treballant encara que no fos d’una manera tan pública. Al D’A del 2023 vam fer algunes...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE