Lola Salvador — Una de les grans guionistes del cinema Espanyol

Amb tu comencem un nou projecte, una plataforma multimèdia que es diu Filmtopia enfocada a parlar del cinema fet per dones i sobre dones en un sentit molt ampli i inclusiu, tant pel que fa a la diversitat sexual i de gènere, com pel que fa a l’àmbit professional i de projecció en el temps. Pensem que cal parlar del passat, del present i del futur del cinema, i tu n’ets un exemple viu. Què et sembla la idea?

Pel que fa al tema en concret, tinc les meves reserves. Hi ha alguna cosa al darrere que m’incomoda pel que fa al tema de les dones. És un problema que tinc des que vaig començar a treballar. Mai m’he sentit, com a treballadora del cinema, com a pencaire o com a escriptora, ni noia, ni noi, ni tot el contrari. Tinc un embolic. Dit això, és clar que és una manera de veure les coses, portar-les cap al que fan les dones.

Jo em considero una defensora de tots els temes de les dones, però no dins del món de la creació. Aquí no ho reconec, aquí no sé en què es diferencia res, no ho capto. La utopia no hauria de tenir cap gènere. El pacte amb l’espectador, o amb aquest oient o aquest lector, ¿és un pacte que té alguna cosa nova o diferent de si fos un pacte amb un lector o un oient masculí?

Volem una audiència ben diversa, però d’alguna manera ens volem diferenciar i creiem que sí que cal posar l’accent en les cineastes, reivindicar moltes coses del passat que s’han oblidat o que simplement no es coneixen. Aquest és un punt de partida fonamental.

Això està bé. Està bé donar a conèixer feines de dones que no s’han reconegut o no es coneixen prou. Però per mi té un sentit dubtós, ho dic per començar emprenyant, que és molt propi de mi. Cal cercar la veritat de les coses i ser molt sincera, molt veritable. Sento, darrerament, que hi ha una preocupació al cinema amb el tema de la protecció, es protegeix o s’intenta protegir que hi hagi dones en les diferents especialitats amb punts, mesures, quotes.

Hi ha alguna cosa aquí que dius: “No rutlla”. Potser sí que rutlla, però hauria de rutllar des de la professió sencera, des de tots els gèneres, des de tota la societat que hi treballa, no separant-ho. Crec que hi ha el perill que es formin petits guetos, o petites coses rares. No ho sé, tinc molts dubtes i molts problemes amb això.

Estàs a Barcelona per un motiu molt concret. Has lliurat tot el teu fons documental a la Filmoteca de Catalunya. Això és molt important però, exactament, ¿en què consisteix aquest fons?, ¿quins documents conté? i ¿per què has escollit la Filmoteca de Catalunya?

Quan fas un trasllat t’adones de totes les coses que acumules quan tanques tant la pel·lícula professional com la pel·lícula de la vida. Em vaig adonar que tenia un problema que té moltíssima gent que no ve del món digital, sinó del paper. Tinc caixes i caixes de projectes, de coses que he fet i de coses que no he fet. Gairebé sempre les que més m’interessen són les que no he fet. Hi ha un munt de projectes.

El primer que vaig pensar és: “Això va tot al punt net”. Però després vaig pensar que el material podia interessar a una escola, a una universitat. No deixen de ser desenvolupaments de projectes. Vaig pensar en una universitat que té espai per guardar papers. Ho vaig comentar a gent diferent, fins que em vaig adonar que deien que era un honor, però el que volien dir és que no els interessava. Em deien: “Ja en parlarem, cal parlar amb bibliotecaris, no tenim diners per catalogar el fons”. Hi ha dues classes de materials. Aquests centenars o desenes de caixes són plenes de papers, projectes de ràdio, televisió, entrevistes, paper, paper, paper. D’altra banda, hi ha les pel·lícules que jo vaig produir. Volia deixar-les en un lloc on les cuidessin perquè són pel·lícules poc comercials que a mi em semblen molt bons treballs. Jo vull que es quedin en un lloc perquè quan vinguin els marcians, les trobin i les puguin veure.

De tots els projectes, me’n vaig quedar amb uns quants, que no em donarà temps, per descomptat, a acabar en el que em queda de vida. A més, perquè cada matí se m’acudeixen un o dos de nous que m’interessen més. Un estava molt relacionat amb Barcelona. És el quart volum d’El olivar de Atocha, que es diu Las cartas de Barcelona. Aquestes cartes ocupen els tres anys de la guerra, just quan s’acaba la trilogia. Una vol ser pràctica i fantàstica i em vaig dir: “Vull escriure aquesta història i m’agradaria anar de tant en tant a Barcelona a investigar una mica aquells anys, que van del 36 al 39”. Jo vaig néixer el 38, però hi ha una cosa que em molesta moltíssim, no sé on vaig néixer.

Per això intentaré aprofitar aquestes visites per esbrinar on vaig néixer. Sé que vaig néixer aquí, però no sé on. Tot això em va portar a parlar amb Esteve Riambau. Li vaig dir: “Tinc aquest embolic amb tots aquests papers i com que vaig néixer a Barcelona potser us interessa”. L’Esteve, molt fantàstic ell, em va dir que li era igual que hagués nascut a Barcelona, que li interessava, i així va començar tot.

Quan ho estava ordenant per ficar-ho en caixes em vaig adonar que hi ha coses que no sé què són. Posa clarament: “Salvador Maldonado, guió de no sé què”, però ni tan sols ho he llegit ni ho he revisat. Mentre ho ordenava em va sorgir un altre projecte que m’agradaria fer. Seria fer alguns petits comentaris de tota aquesta trajectòria professional. Sobretot, explicar els avisos a navegants: “això va ser un fracàs espantós”, “aquí em vaig trobar una bona gentussa”, “aquests eren meravellosos però ens van tractar fatal”. Fer una mena de conte per als futurs guionistes i gent rara com jo, que ha fet una mica de tot. Som a la Filmoteca de Catalunya, això és cinema, però jo he fet una mica de tot. No em considero algú que sigui sobretot o exclusivament de cinema.

Em sembla que soc de la vida, una aventurera que s’ha guanyat la vida en aquests circuits, però no soc una noia només del cinema. Soc una aventurera i, potser a aquestes alçades, està bé explicar qui és una, no la trajectòria, la carrera i tot això. Jo soc una que passava per allà, he tingut sort i he estat molt pencaire, de treballar i treballar honestament.