MIFDB — Guia per les Persistències fílmiques de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona

La Mostra de Films de Dones es desenvolupa des de fa uns quants anys de manera divergent al model tradicional de festival, i expandeix la seva programació al llarg de diversos mesos en diferents entregues. El programa de les Persistències fílmiques és la secció que més respon a la idea tradicional de mostra cinematogràfica: una tria dels millors títols recents firmats per directores que es projecten a la Filmoteca de Catalunya del 21 al 26 de maig. La selecció no és arbitrària sinó que ens ofereix una mostra variada pel que fa a procedències socials, culturals i geogràfiques (del Magrib a Austràlia, del Perú al Japó, de la Xina a la selva amazònica, de Geòrgia a la frontera entre Mèxic i Estats Units), però també de les pràctiques estètiques dels feminismes contemporanis, del videoassaig a la ficció dramàtica passant per les múltiples formes de la no ficció. La majoria de films integren a més mirades tradicionalment menystingudes, com les autofilmacions de les dones a la presó de Malqueridas, la lluita militant indígena de Crowra i la reafirmació de la treballadora andina d’Antuca.  

En breu, a Filmtopia també publicarem el Filmoretrat de Sara Gómez, protagonista indispensable de la retrospectiva d’enguany, que tindrà lloc del 29 de maig al 6 de juny a la Filmoteca, i un repàs al Cinema fora lloc, les projeccions a l’aire lliure que se celebraran del 26 de maig al 6 de juliol a diferents places de Barcelona.

Antuca de María Barea i Warmi Cine y Vídeo Perú – La revolució íntima d’una treballadora de la llar

La restauració per iniciativa de la Zine Eskola Elías Querejeta d’aquesta pel·lícula peruana de 1992 ens permet descobrir una obra pionera que relata les tribulacions d’una treballadora de la llar andina a Lima a partir del seu punt de vista. Antuca dinamita les representacions tradicionals d’aquestes dones de classe obrera i cultura indígena, presentades habitualment des d’arquetips denigrants o des de la idealització paternalista. L’Antuca (Graciela Huaywa) és una jove de caràcter ferm i decidit que pren decisions actives a mesura que es va conscienciant de les diferents discriminacions que ha patit al llarg de la vida, gràcies també al suport mutu d’altres companyes. A través de la trajectòria de la protagonista, es posen en evidència els diferents escenaris de discriminació per raons de classe, gènere o origen que pateix la gent més diversa, des del polític suposadament progressista que tanmateix la magreja, fins al xicot que la menysté pels seus orígens indígenes. El film també mostra els processos de desencaixament propis de les migracions internes, quan l’Antuca, cansada de l’hostilitat de la capital, retorna a la seva terra i s’adona que aquell ja no és el seu lloc. Una oportunitat única per recuperar una joia del cinema feminista practicat pel primer col·lectiu de dones directores al Perú. 

Malqueridas de Tana Gilbert – La història clandestina de la maternitat a les presons 

La legislació xilena prohibeix que les persones tancades a les presons tinguin dispositius mòbils. Tanmateix, moltes recluses s’espavilen per guardar telèfons amb què poden seguir comunicant-se amb la família i les amigues de l’exterior per fer-los partícips del seu dia a dia entre reixes. En el seu primer llarg, Tana Gilbert arma un documental impressionant en què les preses narren les seves pròpies històries a través d’aquestes imatges clandestines. El film se centra sobretot en l’experiència de maternitat robada que es viu a la presó, on les dones primer han de tenir cura dels nadons privats de llibertat per després veure com, a partir dels dos anys, els fills i filles creixen fora, separades d’elles. Malqueridas subverteix els codis del cinema carcerari des del punt de vista femení, alhora que posa en evidència les limitacions que el sistema imposa a les internes que volen construir el seu propi relat. La pel·lícula també demostra com, malgrat tot, en aquestes espais d’homosocialització femenina es generen formes alternatives de sororitat, maternitat i relacions amoroses i sexuals no heteronormatives. 

La mère de tous les mensonges (The mother of all lies) d’Asmae El Moudir – Les imatges perdudes

El vam destacar con un dels millors films inèdits del 2023, i la Mostra per fi rescata aquesta proposta marroquina que es va endur el premi a la millor direcció d’Un Certain Regard al passat Festival de Canes. Asmae El Moudir entronca amb films com La imatge perduda de Rithy Panh quan amb el seu pare i part del veïnat construeixen una maqueta del barri de la seva infantesa a Casablanca, amb tot de figures d’aleshores com a procés de recuperació d’una memòria familiar que esdevé també memòria col·lectiva de la repressió política al Marroc. Amb un dels millors personatges femenins de la temporada, l’àvia sorruda de la cineasta, una d’aquelles dones que acaben destil·lant en agror les pors i resistències durant dècades d’hostilitats. 

What About China? de Trinh T. Minh-ha – Xina contemplada per la mare de la contraetnografia

Reassamblage (1982) va convertir Trinh T. Minh-ha en una figura de referència a l’hora de desmuntar les dinàmiques alteritzadores del cinema etnogràfic des d’una perspectiva alhora feminista i postcolonial. En la seva última proposta, la directora parteix de l’article de Roland Barthes Alors, la Chine?, en què el cèlebre teòric confessava la seva perplexitat respecte al país després de fer-hi un viatge, per recuperar les gravacions que ella mateixa va dur a terme al gegant asiàtic als anys noranta, acompanyades d’un relat a múltiples veus que defuig qualsevol conclusió tancada sobre què és la Xina.  

Ich denke oft an Hawaii (I Often Think of Hawaii) d’Elfi Mikesch – Adolescència camp al Berlín dels anys setanta

L’altre film de culte recuperat a les Persistències fílmiques és aquest documental de l’alemanya Elfi Mikesh que s’apropa a les fantasies escapistes d’una adolescent berlinesa que fuig de la gris realitat del seu entorn de classe obrera, endinsant-se des de la pràctica performàtica en unes estètiques camp en part alimentades pels records culturals (discos, postals de llocs exòtics…) que li va deixar un pare porto-riqueny ara absent. 

Crowra (The Buriti Flower) de Renée Nader Messora i João Salaviza – La rebel·lió indígena contra Bolsonaro

En la nova pel·lícula de Renée Nader Messora i João Salaviza després d’El canto de la selva (Chuva é cantoria na aldeia dos mortos, 2018), la parella de cineastes torna a endinsar-se en la selva brasilera per retratar des de dins la cosmogonia de la comunitat Krahô, tant des de la seves relacions internes com a través dels vincles amb les comunitats veïnes, a través d’una pràctica de la docuficció que evita els tics del documental etnogràfic i la temptació exotitzant. Però aquest cop el tàndem Nader Messora i Salaviza va un pas més enllà, i ressegueixen també les formes de militància i resistència que adopten uns pobles conscienciats respecte l’amenaça que representem no només els “cupe”, els blancs, sinó també les polítiques concretes exercides pel president Jair Bolsonaro. Acompanyarem alguns representants del poble Krahô que marxen fora de la seva comunitat per participar en les accions de protesta que van tenir lloc al Brasil l’abril de 2022. 

Blackbird, Blackbird, Blackberry d’Elene Naveriani – El goig sexual a la perimenopausa 

Mai no és tard per descobrir el plaer sexual. Un incident mentre contempla una merla li fa entendre a l’Etero, dona independent sense parella ni fills propietària d’una botiga en un poble de Geòrgia, que ha de gaudir la vida a fons abans que sigui massa tard. Una esplèndida Eka Chavleishvili encarna una dona que s’entrega per primer cop a la sexualitat quan ja s’acosta als cinquanta. Li directori Elene Naveriani denuncia les dinàmiques de violència i repressió masclista a la seva Geòrgia natal, i mostra l’actitud de la protagonista per deixar-les enrere amb la mateixa sensibilitat i contundència amb què va senyalar l’homofòbia al seu anterior film Wet Sand (2021). 

Hello Dankness de Soda Jerk – La realitat nord-americana des del remix pop

Les germanes australianes Dan i Dominique Angeloro indaguen en els orígens de les principals tendències del present dels Estats Units, de Trump a QAnon, a partir de remenar en la seva producció audiovisual, des de les pel·lícules més populars a la publicitat més desconeguda, sense sortir de les coordenades de l’imaginari típicament suburbial. Un inesperat videoassaig pop d’anàlisi política que connecta amb el tarannà audiovisual en l’era dels mems, TikTok i YouTube.

Subete no Yoru wo Omoidasu (Remembering Every Night) de Yui Kiyoharaui Kiyohara – Mapa dels suburbis residencials de Tòquio

La reflexió al voltant de l’urbanisme ha esdevingut una perspectiva indispensable en qualsevol visió sobre igualtat i benestar en el món contemporani. En el seu nou llargmetratge, Yui Kiyoharaui Kiyohara explora els itineraris, les trobades i els atzars que propicia Tama New Town, un projecte arquitectònic concret als afores de Tòquio, a través dels trajectes de tres dones diferents. Per a Alistair Ryder a The Film Stage, és “una de les experiències cinematogràfiques més relaxants que he tingut aquest any precisament pel seu sentit del lloc, examinant com aquesta ubicació resulta sorprenentment fructífera per proporcionar els plaers més senzills de la vida al qui viu allí”.

Hummingbirds de Silvia Del Carmen Castaños i Estefanía “Beba” Contreras – Millors amigues a la frontera

Va ser gran premi del jurat internacional de la Generation 14plus de la Berlinale 2023. Silvia Del Carmen i “Beba” Contreras converteixen el cinema en un espai d’aprenentatge creatiu, personal i polític mentre recullen les seves aventures en les llargues nits d’estiu a Laredo, a l’altre cantó de la frontera de Río Grande. Un documental al voltant de la vida com a migrant en un país, Estats Units, on sempre pesa l’amenaça de la deportació, i un cant a l’amistat juvenil com a forma de resistència.

Kletka is het ptitsu (The Cage is Looking for a Bird) de Malika Musaeva – Envolar-se lluny de la gàbia

“Com una espècie de Lady Bird russa, Yakha fa explícit un i altre cop el seu desig d’anar-se’n (del poble) algun dia i de fer-ho pel seu compte, resistint-se al costum del matrimoni concertat”. Així definia la companya Daniela Urzola a Caimán Cuadernos de Cine aquesta òpera prima txetxena apadrinada per Aleksandr Sokurov, al voltant d’una jove que vol trencar amb la rutina ancestral naturalitzada al seu país que no li ofereix altre horitzó de futur que casar-se sense decidir ella amb qui.