FESTIVALS

Cannes 2024 — Histoires d’Amérique: L’estranya comèdia indie amb què Chantal Akerman va reconnectar amb les seves arrels jueves

La Quinzena de Cineastes de Canes va presentar la versió restaurada d'un dels llargmetratges més desconeguts de la cineasta belga.

Eulàlia Iglesias

El Festival de Canes no va seleccionar mai cap film de Chantal Akerman per a la competició per la Palma d’Or. Jeanne Dielman, 23 Quai Du Commerce – 1080 Bruxelles es va estrenar l’any 1975 al certamen francès, però en una de les seccions off, la Quinzena de Cineastes, que va acollir posteriorment altres films de la directora belga. Aquest 2024, des de la Quinzena han mantingut viva aquesta connexió amb el llegat d’Akerman amb dos esdeveniments. En una secció que no compta amb premis oficials ni jurats que els atorguin, enguany s’ha inaugurat un vot del públic, l’únic d’aquesta naturalesa en totes les programacions de Canes, amb el patrocini de la Fundació Chantal Akerman, que proporciona els 7500 euros que s’endú la persona responsable de la pel·lícula guardonada. A més, la Quinzena ha acollit la recuperació via còpia restaurada d’Histoires d’Amérique: Food, Family and Philosophy (1989), un dels llargmetratges més insòlits i menys coneguts de la directora, i una peça imprescindible per aprofundir en el vincle que mantenia Akerman amb les seves arrels jueves. 

Als anys vuitanta, Chantal Akerman va treballar durant un llarg període en l’adaptació de The Manor d’Isaac Bashevis Singer (premi Nobel i autor, entre d’altres, del relat en què s’inspira Yentl de Barbra Streisand), per la qual esperava comptar amb Robert de Niro com a protagonista i un pressupost folgat com es correspon a un film d’època. El projecte no va arribar a quallar per diverses raons, no només les econòmiques, com ens explicava en la presentació d’Histoires d’Amérique a la Quinzena Sonia Wieder-Atherton, responsable de la música del film i companya sentimental d’Akerman. Finalment, la directora va decantar-se per una altra opció que seguia inspirant-se en bona part en les lectures de Singer i allò que transmetien, el desencaixament de la comunitat jueva en altres terres o altres èpoques. La identitat jueva entesa com una experiència perpètua de desarrelament, una de les idees que travessen tota la filmografia de la belga.

Histoires d’Amérique: Food, Family and Philosophy es configura a partir d’un ventall polifònic de relats sobre la diàspora jueva que expliquen múltiples personatges en primera persona una nit d’estiu en els marges tronats d’un barri prop del Pont de Williamsburg, a Nova York. A més d’en la literatura de Singer, Akerman es va inspirar en les cartes d’immigrants jueus que llegia en diaris de la pròpia comunitat, relats que explicaven les experiències més extremes i curioses vinculades tant als pogroms patits a Europa com a les renúncies de la vida migrant. A partir d’aquí va escriure les múltiples històries que ens conten intèrprets la majoria desconeguts, figures que representen un sentiment de judeïtat no del tot assimilada als Estats Units. Amb Histoires d’Amérique: Food, Family and Philosophy, Akerman esdevé l’autora i passadora d’un conjunt de narracions que conformen una memòria col·lectiva sobre la diàspora i li permeten cobrir en part el buit que sentia pel que fa a la connexió amb les seves arrels jueves. Som davant d’una pel·lícula eminentment parlada, que restaura el gust pel relat popular de transmissió oral. Alhora, el film recull els diferents registres de l’humor jueu, i la tradició pròpia de conjurar l’horror de la Xoà a través de la comicitat. Les històries que poden semblar més banals conviuen amb records sobre l’horror i alguns gags recurrents propis del teatre de l’absurd. La connexió amb el llegat memorístic de tot un poble no només es fa a través de la veu. Sonia Wieder-Atherton va composar per a l’ocasió una banda sonora directament inspirada en els cants hassídics, que barregen l’hebreu amb l’ídix, i que estructura el film des d’una dimensió més musical.

“AMB HISTOIRES D’AMÉRIQUE: FOOD, FAMILY AND PHILOSOPHY, AKERMAN ESDEVÉ L’AUTORA I PASSADORA D’UN CONJUNT DE NARRACIONS QUE CONFORMEN UNA MEMÒRIA COL·LECTIVA SOBRE LA DIÀSPORA, I LI PERMETEN COBRIR EN PART EL BUIT QUE SENTIA PEL QUE FA A LA CONNEXIÓ AMB LES SEVES ARRELS JUEVES. SOM DAVANT D’UNA PEL·LÍCULA EMINENTMENT PARLADA, QUE RESTAURA EL GUST PEL RELAT POPULAR DE TRANSMISSIÓ ORAL”.

El llargmetratge arrenca amb una escena d’aproximació a Nova York, a l’illa d’Elis, des del mar. Tot parlant de News from Home (1976), que acaba amb una seqüència inversa a la que inicia Histoires d’Amérique, la directora comentava que la mare nord-americana per excel·lència era la mare jueva. Per tant, Nova York li oferia un escenari en què, en principi, la judeïtat no era una identitat foragitada o exterminada com a l’Europa del segle XX. Per altra banda, la ciutat dels gratacels li permetia explorar les experiències d’assimilació i reajustament de la diàspora jueva a una cultura majoritària. Histoires d’Amérique recull el sentiment d’estranyesa de la identitat jueva dins d’un context pròpiament nord-americà. 

Al llarg dels anys vuitanta i noranta, Chantal Akerman du a terme les seves pel·lícules més “accessibles”, del musical Golden Eighties (1986) a la comèdia romàntica Un divan a Nova York (1996), passant per la fantasia sensual i nocturna de Toute une nuit (1982), amb la qual Histoires d’Amérique comparteix la creació d’un univers urbà nocturn com a refugi unificador d’un grapat de personatges solts que no es reuneixen fins al final. La pel·lícula que ens ocupa resulta un pèl més heterodoxa que els films citats, atès que se situa en un estadi entre la ficció i la no ficció, entre el relat oral i la fragmentació narrativa. Alhora, no deixa de desprendre cert aroma de pel·lícula indie nord-americana ambientada al Nova York més nocturn i marginal, i transmet a més un encant particular, amarat per un peculiar o obscur sentit de l’humor. És l’enèsima constatació de la cineasta majúscula que era Chantal Akerman, aquí amb un proposta inesperada que posa en primer pla el seu talent per a l’escriptura, en concret, de relats al voltant de la memòria d’altres que prenen entitat a través d’uns intèrprets esplèndids. Va ser la seva forma de perpetuar la transmissió del llegat d’una “història plena de forats”, per part d’algú “que ni tan sols té una criatura”, com declara ella mateixa des de la veu en off just a l’inici.

Chantal Akerman DIRECTORES FESTIVAL PEL·LÍCULA

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

ENTREVISTES

Thea Hvistendahl

"“No hi ha una manera correcta de viure el dol”"

La directora noruega Thea Hvistendahl debuta al llargmetratge amb 'Descansa en paz', una pel·lícula protagonitzada per zombis que escapa dels clixés del cinema de terror.

FILMS

Crítica

"Descansa en Paz: La interrupció del dol"

L'actriu Renate Reinsve, protagonista de 'La peor persona del mundo', encarna en 'Descansa en paz' una mare que, després de viure la mort del seu fill, intenta assimilar el seu...

FILMS

Crítica

"Banel & Adama: L’amor és més fort que les supersticions ancestrals"

Notable òpera prima de Ramata-Toulaye Sy, cineasta francesa d'origen senegalès que va presentar el film en la secció oficial a concurs del passat Festival de Canes 2023, un privilegi concedit...

ENTREVISTES

Su Friedrich

"Autobiografia, experimentació, activisme"

La Filmoteca de Catalunya, en col·laboració amb el Festival Punto de Vista, va dedicar una retrospectiva el mes de març a la figura de la directora nord-americana Su Friedrich. El...

FILMS

Crítica

"Green Border: La violència fronterera de l’Europa fortalesa"

Agnieszka Holland firma un drama de denúncia sobre el maltractament deshumanitzador que pateixen els refugiats a la frontera entre Polònia i Bielorússia.

FILMS

Crítica

"Paradise is Burning: Tres germanes soles"

Paradise is Burning, primera pel·lícula de la directora sueca Mika Gustafson, es va poder veure a l'últim D'A Film Festival Barcelona després de passar per la Mostra de Venècia, on...

FILMS

Crítica

"Los peores: Què passa amb els i les intèrprets no professionals d’una docuficció quan s’acaba el rodatge?"

L'òpera prima de Lise Akoka i Romane Gueret ofereix una oportuna i positiva reflexió meta sobre el treball amb menors al cinema social.

ENTREVISTES

Caroline Vignal

"El desig de ser desitjada"

“Vull fer un cinema que arribi a tothom, al gran públic, però dient coses que no són gaire conformistes. Tinc vocació de públic”.

FILMS

Crítica

"Iris: El desig de l’Iris"

L'Iris ho té tot, però li falta quelcom que la faci sentir-se viva. Quan ho descobreix, la seva vida canvia completament.

FILMS

Crítica

"Diari de la meva sextorsió: Plantar cara al xantatge"

Patricia Franquesa documenta el llarg procés de sextorsió que va patir quan li van robar l’ordinador i ho fa utilitzant la iconografia visual de les xarxes socials.

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE