Crítica — La amiga de mi amiga: Les noies estan (molt) bé
L'òpera prima de Zaida Carmona és una comèdia refrescant d'embolics lèsbica que combina l'aparent lleugeresa del cinema de Rohmer amb l'esperit indie de Go Fish, de Rose Troche.
La amiga de mi amiga
Any 2022
País Espanya
Direcció Zaida Carmona
Guió
Zaida Carmona
Marc Ferrer
Producció JaJaJa Industrias
Repartiment
Zaida Carmona
Rocío Saiz
Alba Cros
Thaïs Cuadreny
Aroa Elvira
Fotografia
Alba Cros
Claudia Mallart
Muntatge Eric Montagudo
Música
Masonieria
Rocío Saiz
Aroa Ay
Distribució Filmin
Durada 89 min
Data d'estrena 22 d'abril de 2023
Sinopsi
Zaida, una trentanyera a la deriva que acaba de trencar amb la seva xicota, Gabriela, torna a Barcelona per passar tres setmanes en l'apartament d'unes amigues. En aquest temps, coneixerà dues noies per les quals sentirà una atracció: Lara, una cineasta d'aire intel·lectual que surt amb la seva millor amiga, Rocío, i Aroa, una jove música i artista. Una “comèdia d'embolics lesbiana a cinc bandes” que recorda tant al cine de Rohmer com al film de cult Go Fish!, de Rose Troche.
La amiga de mi amiga
Any 2022
País Espanya
Direcció Zaida Carmona
Guió
Zaida Carmona
Marc Ferrer
Producció JaJaJa Industrias
Repartiment
Zaida Carmona
Rocío Saiz
Alba Cros
Thaïs Cuadreny
Aroa Elvira
Fotografia
Alba Cros
Claudia Mallart
Muntatge Eric Montagudo
Música
Masonieria
Rocío Saiz
Aroa Ay
Distribució Filmin
Durada 89 min
Data d'estrena 22 d'abril de 2023
Sinopsi
Zaida, una trentanyera a la deriva que acaba de trencar amb la seva xicota, Gabriela, torna a Barcelona per passar tres setmanes en l'apartament d'unes amigues. En aquest temps, coneixerà dues noies per les quals sentirà una atracció: Lara, una cineasta d'aire intel·lectual que surt amb la seva millor amiga, Rocío, i Aroa, una jove música i artista. Una “comèdia d'embolics lesbiana a cinc bandes” que recorda tant al cine de Rohmer com al film de cult Go Fish!, de Rose Troche.
Potser que Zaida Carmona manllevi tant el to aparentment lleuger com el títol de la seva fresca e irresistible òpera prima d’un conegut film d’Éric Rohmer, El amigo de mi amiga, però l’esperit radicalment independent i la voluntat de retratar l’univers i la diversitat de l’experiència lèsbica com un microcosmos utòpic clausurat sobre si mateix l’emparenta també amb algunes de les obres clau del new queer cinema dels noranta, com la canònica Go Fish!, de Rose Troche. Justament, Eulàlia Iglesias anotava en un text recent en Caimán Cuadernos de Cine la possible existència d’un nou cinema queer català que tindria en aquesta pel·lícula de Carmona, però també en la prolífica filmografia de Marc Ferrer, coguionista de La amiga de mi amiga, el principal exemple. A La amiga de mi amiga i a films com Nos parecía importante, Puta y amada, La maldita primavera o ¡Corten!, tots ells dirigits per Ferrer, se’ls podria afegir la recent estrena del documental Alteritats, de Nora Haddad i Alba Cros, aquesta última coprotagonista de la pel·lícula de Zaida Carmona.
La amiga de mi amiga s’aproxima i, al mateix temps, es distingeix de l’obra de Marc Ferrer, el seu referent més proper, per una qüestió de forma, però també de contingut. Les similituds són evidents: tant Carmona com Ferrer composen amb els seus filmes una mena de mapa vital i autobiogràfic que es nodreix dels espais (els carrers de Barcelona, els bars, els cinemes i els pisos compartits en què sobreviu la jove generació dedicada a les industries creatives) i les persones (totes actors i actrius no professionals) properes a la pròpia existència dels cineastes.
És un cine fet a mà ―autoproduït, de baix pressupost i pròxim l’underground― i en primera persona poblat per amigues, coneguts i figures públiques vinculats als autors, que fa de la precarietat autoconscient i d’un cert lletgisme estètic, més evident en el cas de Ferrer que en el de Carmona, que es beneficia de la pulcra direcció de fotografia d’Alba Cros, la seva principal aposta formal i, en certa mesura, també política. Les diferències són menys òbvies, però fonamentals: davant l’esperit lúdic, camp i proper al pastitx que nodreix l’obra de Ferrer (i que converteix films como ¡Corten! en artefactes absolutament excèntrics i impossibles de definir), l’objectiu de Zaida Carmona amb La amiga de mi amiga és esbotzar, des de la lleugeresa còmica, però també des d’un interesantíssim joc entre ficció i vida, els embolics sentimentals i les angoixes existencials no tant de la seva generació com, sobretot, de la comunitat específica a la qual pertany la cineasta.
“L’OBJECTIU DE CARMONA ÉS ESBOTZAR, DES DE LA LLEUGERESA CÒMICA, PERÒ TAMBÉ DES D’UN INTERESANTÍSSIM JOC ENTRE FICCIÓ I VIDA, ELS EMBOLICS SENTIMENTALS I LES ANGOIXES EXISTENCIALS NO TANT DE LA SEVA GENERACIÓ COM, SOBRETOT, DE LA COMUNITAT ESPECÍFICA A LA QUAL PERTANY LA CINEASTA”
És en aquest sentit, en la voluntat de La amiga de mi amiga de descriure al detall, i des de la pura vivència experiencial (d’una manera propera a Rohmer, però també a Truffaut), un microcosmos determinat, el d’un grup d’amigues lesbianes de Barcelona d’uns trenta anys i les relacions d’amor i amistat que estableixen entre elles, que la pel·lícula es converteix, com Go Fish!, en una mena d’utopia lesbiana que fulmina l’heteronorma que ha dominat, des de sempre, la representació cinematogràfica.
En el film de Carmona, com en el de Troche, costa trobar personatges masculins ―Ferrer apareix fent un cameo, com era d’esperar―, però, sobretot, l’expressió del desig és absoluta i radicalment no heterosexual, com demostra l’escena en què Zaida (protagonista del film i interpretada per la pròpia cineasta) veu per primera vegada la Lara (Alba Cros, que, com la major part de les actrius del film, encarna una mena de versió ficcionada de si mateixa). Carmona filma la trobada, significativament, en pla/contrapla, una estratègia característica del cine clàssic per posar en escena el desig heterosexual, aconseguint així apropiar-se totalment d’aquesta eina, subvertint i transformant el seu significat habitual.
El film, que aborda aquest univers utòpic, poblat gairebé exclusivament per dones que s’estimen i es desitgen entre si, encara que de vegades també es facin mal entre elles, culmina amb l’única imatge de tancament possible: la d’una habitació repleta de parelles de noies menjant-se a petons, travessades pel desig. Des de l’aparent lleugeresa de la comèdia d’embolics à la Rohmer, des de la llibertat d’estar fent un cine en els límits de la indústria, i des de l’autenticitat (i, potser, la pura inconsciència) que caracteritza l’autoficció, Zaida Carmona ha aconseguit, amb La amiga de mi amiga, oferir-nos una imatge pràcticament absent ―malgrat notables precedents, com Costa Brava, de Marta Balletbò-Coll, que se mostrava, tanmateix, bastant prudent en l’expressió de la sexualitat lèsbica― en la història del cine espanyol, en general, i del cine nacional queer, en particular.