Crítica — La hija eterna: Els fantasmes d’un vincle maternofilial
Joana Hogg ens regala un conte gòtic en què Tilda Swinton interpreta el paper doble de mare i filla.
La hija eterna (The eternal daugther)
Any 2022
País
Regne Unit
Estats Units
Direcció Joanna Hogg
Guió Joanna Hogg
Producció
A24
BBC Film
Element Pictures
JWH Films
Repartiment
Tilda Swinton
Joseph Mydell
Carly-Sophia Davies
Fotografia Ed Rutherford
Muntatge Helle Le Fevre
Distribució
Elástica Films
Filmin
Durada 96 min
Data d'estrena 12 de maig de 2023
Sinopsi
Una dona i la seva anciana mare han d'enfrontar-se a secrets enterrats fa molt temps quan tornen a la seva antiga casa familiar, una antiga gran mansió que s'ha convertit en un hotel gairebé buit i ple de misteri.
La hija eterna (The eternal daugther)
Any 2022
País
Regne Unit
Estats Units
Direcció Joanna Hogg
Guió Joanna Hogg
Producció
A24
BBC Film
Element Pictures
JWH Films
Repartiment
Tilda Swinton
Joseph Mydell
Carly-Sophia Davies
Fotografia Ed Rutherford
Muntatge Helle Le Fevre
Distribució
Elástica Films
Filmin
Durada 96 min
Data d'estrena 12 de maig de 2023
Sinopsi
Una dona i la seva anciana mare han d'enfrontar-se a secrets enterrats fa molt temps quan tornen a la seva antiga casa familiar, una antiga gran mansió que s'ha convertit en un hotel gairebé buit i ple de misteri.
Des del seu primer llargmetratge Unrelated (2007), bona part de la filmografia de Joanna Hogg es construeix al voltant de plasmar l’experiència femenina com una sensació d’estranyesa, de no acabar d’encaixar del tot en l’ordre establert de les coses. A La filla eterna, aquest sentiment de certa alienació es concreta en el vincle maternofilial de la Julie, una protagonista que és filla però no ha esdevingut mare. I es contextualitza dins d’una pràctica actualitzada i autoconscient del terror gòtic, el gènere que tradicionalment ha recollit les pors femenines en relació amb l’àmbit domèstic i amb l’opressió que suposaven els mandats patriarcals. La Julie vol passar un cap de setmana únic amb la seva mare, la Rosalind, i la convida a una estada en un hotel que fa anys havia estat la mansió familiar. Espera generar un record especial amb la mare abans que no sigui massa tard, tot invocant la memòria de la infantesa feliç en aquella residència.
En la ficció gòtica tradicional, solem acompanyar una protagonista en la seva experiència frustrant davant l’arribada a una nova llar que se li mostra hostil. A La filla eterna, la Julie també sent ja d’entrada que no és benvinguda en aquell hotelet. Joanna Hogg maneja els recursos del gènere des d’una certa subtilesa irònica. La recepcionista de l’establiment és una jove mil·lenista que rep les protagonistes amb un cert desdeny, amb una actitud sens dubte allunyada de la cura pulcra i obsessiva amb què la Julie ha preparat un cap de setmana que vol perfecte. La noia posa en evidència que la Julie i la seva mare formen part d’una altra època i com el seu privilegi de classe resulta extemporani fins i tot en la seva antiga casa pairal. Hogg introdueix altres elements propis del terror gòtic que injecten petites dosis d’inquietud en un sojorn que havia de ser ideal: se senten sorolls estranys, a la Julie li costa trobar cobertura telefònica cosa que fa que s’accentuï la sensació d’aïllament i, fins i tot, sembla que hi ha un espectre que vigila des de les finestres.
A tot plegat s’hi suma la pertorbació que provoca el recurs més experimental que proposa la directora: la Julie i la Rosalind, filla i mare, estan encarnades per la mateixa actriu, Tilda Swinton. Això suposa tot un tour de force interpretatiu per part de la britànica, sobretot en una pel·lícula que funciona també com a drama de cambra claustrofòbic sense a penes altres personatges presents. Però alhora introdueix un component de desestabilització que ens fa dubtar de l’existència real de dues protagonistes amb identitats diferents. I si la Rosalind no fos més que una projecció espectral del fantasma de la maternitat generat per les frustracions subconscients de la Julie?
“SOTA L’APARENÇA D’UNES FORMES EXQUISIDES I UN PÈL FREDES, EL CINEMA DE JOANNA HOGG AMAGA UNA PULSIÓ EXPERIMENTAL MÉS PRÒPIA DEL CINEMA DE LA MODERNITAT, AIXÍ COM UN HUMOR GENS EVIDENT”
El fet que una única actriu doni vida als dos personatges propicia que Joanna Hogg recorri al pla/contraplà per resoldre moltes seqüències. Però aquesta solució de posada en escena que podria semblar inevitable també ens acaba parlant de la dificultat de la Julie per convergir amb la seva mare, que observa amb certa condescendència els esforços de la seva “filla eterna” per mimar-la com precisament fan les mares amb les filles.
Sota l’aparença d’unes formes exquisides i un pèl fredes, el cinema de Joanna Hogg amaga una pulsió experimental més pròpia del cinema de la modernitat, així com un humor gens evident. A La filla eterna, la directora britànica construeix una miniatura gòtica que li permet jugar deliciosament amb les convencions del gènere alhora que entronca amb tota una tradició de ficcions que plasmen la incomoditat de les dones a qui se les recorda, des de l’atmosfera hostil d’una casa, que no encaixen en un model concret d’hegemonia domèstica i familiar. Hogg acaba proposant el cinema com a territori final de conciliació amb els fantasmes del passat, del present i del futur. I, de passada, afegeix una altra capa a l’atractiu del seu film en acabar convertint-lo en un possible apèndix del seu díptic The Souvenir, per ser un treball amb tints d’autoficció des d’un dispositiu metacinematogràfic al voltant d’una protagonista de nom Julie que bé podria ser el seu alter ego.