FILMS

Crítica — La imatge permanent: De cançons populars, plàtans canaris i autenticitat proletària

Laura Ferrés va guanyar l'Espiga d'Or de la Seminci amb aquesta pel·lícula insòlita que navega entre dos temps i connecta dues dones relacionades per un secret del passat. Una rara avis dins del cinema espanyol contemporani, que combina rigor formal amb un sentit de l'humor innegable.

María Adell Carmona

La imatge permanent

Any 2023

País Espanya

Direcció Laura Ferrés

Guió Laura Ferrés

Producció Fasten Films
ICEC
ICAA
TV3
Le Bureau
Volta Producció

Repartiment María Luengo
Rosario Ortega
Saraida Flames
Claudia Fimia

Fotografia Agnès Piqué Corbera

Muntatge Aina Calleja Cortés

Distribució L'Aventura

Durada 104 min

Data d'estrena 17 de novembre de 2023

Sinopsi

Antònia, una mare adolescent, desapareix en meitat de la nit, abandonant el seu nadó. Cinquanta anys després, Carmen, una solitària directora de càsting, coneix per casualitat Antònia, una venedora ambulant de caràcter autèntic i indòmit amb qui forjarà un vincle inusual.

La imatge permanent

Any 2023

País Espanya

Direcció Laura Ferrés

Guió Laura Ferrés

Producció Fasten Films
ICEC
ICAA
TV3
Le Bureau
Volta Producció

Repartiment María Luengo
Rosario Ortega
Saraida Flames
Claudia Fimia

Fotografia Agnès Piqué Corbera

Muntatge Aina Calleja Cortés

Distribució L'Aventura

Durada 104 min

Data d'estrena 17 de novembre de 2023

Sinopsi

Antònia, una mare adolescent, desapareix en meitat de la nit, abandonant el seu nadó. Cinquanta anys després, Carmen, una solitària directora de càsting, coneix per casualitat Antònia, una venedora ambulant de caràcter autèntic i indòmit amb qui forjarà un vincle inusual.

Com ja succeïa a Los desheredados, curtmetratge documental amb què Laura Ferrés ho va guanyar pràcticament tot el 2017 (millor curtmetratge a la Semaine de la Critique del Festival de Cannes, Goya al millor curtmetratge documental, Gaudí al millor curtmetratge), un dels temes centrals que travessa La imatge permanent és la qüestió de classe. En el seu insòlit i sorprenent primer llargmetratge, premiat amb l’Espiga d’Or a la Seminci de Valladolid, la cineasta del Prat de Llobregat rebla el clau de les reflexions polítiques que nodrien, de forma esquiva i una mica misteriosa, Els desheretats i assumeix una perspectiva que té tan en compte la diferència de classe com l’opressió i la desigualtat de gènere o les experiències de les persones immigrants. Ferrés aborda totes aquestes qüestions des dels antípodes del realisme social (gairebé un gènere, en si mateix, dins del cinema espanyol), o des d’aquesta estètica naturalista que pretén representar de manera versemblant la realitat. La imatge permanent funciona, de fet, absolutament a la inversa d’aquest paradigma, utilitzant la rigidesa bressoniana de les seves actrius no professionals o l’estatisme dels plànols amb què filma les localitzacions reals com una manera d’evidenciar la relació ambigua i contradictòria entre realitat i artifici, entre vida i ficció, en comptes d’ocultar-la o de difuminar-la.

“EL FILM ÉS, PER MOLTES QÜESTIONS ―I EL BOICOT CONSCIENT A LES CONVENCIONS D’AQUEST REALISME SOCIAL TAN ESTÈS A LA NOSTRA CINEMATOGRAFIA N’ÉS NOMÉS UNA―, UNA RARA AVIS, O UN GOS VERD, AL CINEMA ESPANYOL”

La imatge permanent és, per moltes qüestions ―i el boicot conscient a les convencions d’aquest realisme social tan estès a la nostra cinematografia n’és només una―, una rara avis, o un gos verd, al cinema espanyol; l’exemple d’un tipus de cinema fet en absoluta llibertat i que sembla mirar més enllà de les nostres fronteres, algunes de les mostres més fèrtils, i més radicals, de cert cinema d’autor contemporani. En el parell de plans generals que, a l’esplèndid primer segment del film, mostren un grup de dones cantant cançons populars, ja sigui ballant en un graner, ja sigui assegudes al voltant del llit d’una adolescent que acaba de donar a llum, Ferrés sembla evocar el cine de l’enyorat Terence Davies; i en la seva sorprenent divisió en dos temps, amb aquest tall de muntatge abrupte que fulmina la distància entre passat i present, la pel·lícula recorda el Lazzaro feliç d’Alice Rohrwacher i altres films contemporanis bicèfals, partits en dos. De tota manera, cercar referents o precedents per a una proposta tan única com La imatge permanent és, potser, un exercici estèril. Laura Ferrés filma els dos personatges centrals, Carmen i Antònia, amb una combinació d’empatia i distància que atorga a la pel·lícula un to absolutament inusual: entre la sàtira política (com quan Carmen, que treballa com a directora de càsting, proposa en una reunió amb els representants d’un partit polític que el leitmotiv de la seva campanya hauria de ser “esquerranisme no practicant”), la comèdia proletària i brechtiana a l’estil Kaurismäki i el melodrama familiar.

La història de Carmen i Antònia, dues dones de generacions diferents que es troben per casualitat i que estan unides per un secret enterrat en el passat, serveix com a excusa a la cineasta per reflexionar, també, sobre la naturalesa múltiple de les imatges; Ferrés combina, de fet, ficció amb testimonis i imatges documentals, imatges creades per intel·ligència artificial, fotografies o anuncis de campanyes polítiques, cosa que atorga al film un cert caràcter híbrid, obert a la barreja, allunyat ja totalment d’aquesta noció tradicional del cinema com a empremta d’allò real. Encara que en el poema que Carmen llegeix en veu alta a Antonia s’afirma que, a l’univers, des del seu origen, tot tendeix a separar-se, Ferrés sembla trencar una llança a favor dels seus dos personatges centrals mostrant a totes dues fonent-se en una abraçada en un bonic pla cap al final de la pel·lícula. Potser, com canta Antònia, el temps no guareix totes les ferides, però potser hi ha gestos, i retrobaments, certament guaridors.

CRÍTICA Laura Ferrés

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FILMS

Crítica

"Rosalie: Una història d’amor inesperada"

Rosalie és bella, Rosalie és una dona, però Rosalie no és una dona bella com totes les altres. La directora francesa Stéphanie Di Giusto s'acosta a aquest personatge estrany amb...

FILMS

Crítica

"La quimera: Una faula entre dos mons"

El quart llargmetratge d'Alice Rohrwacher ens parla, amb lirisme i vitalitat, de la importància que tenen en les nostres vides les restes del passat

FILMS

Crítica

"La noia que sanava: La nena santa"

El cinquè llargmetratge de la belga Fien Troch retrata una jove amb un do extraordinari en un context ordinari.

FILMS

Crítica

"Sangre en los labios: violent pressentiment del desig"

Rose Glass ens desafia, provoca i sedueix amb el seu segon llargmetratge, una violenta i captivadora relació lèsbica situada en un petit poble de Nou Mèxic. La passió entre Lou...

FILMS

Crítica

"HLM Pussy: Una girlhood per a l’època del post #metoo"

L'òpera prima de la cineasta francomarroquina Nora el Hourch aborda una sèrie de temes —el consentiment, la cultura de la violació i la violència sexual en l'àmbit adolescent—que poden resultar...

FILMS

Crítica

"Animalia: Una llum impredictible"

La notable òpera prima de Sofia Alaoui explora els límits de la ciència-ficció més metafísica.

FILMS

Crítica

"Pequeñas cartas indiscretas: Hipocresia davant de llibertat"

La directora anglesa Thea Sharrock reuneix un cop més les estupendes Olivia Colman i Jessie Buckley en un film ambientat als anys vint del segle passat en un poble on...

FILMS

Crítica

"A pulmón: Capbussar-se al mar amb les directores basques"

Bertha Gaztelumendi i Rosa Zufía bussegen a l'esplèndida realitat de les directores basques del segle XXI en un documental que és alhora una recerca i un descobriment.

FILMS

Crítica

"Club Zero: Alimentació inconscient"

En Club Zero, l'actriu Mia Wasikowska encarna una professora de nutrició amb un perillós pla per al seu alumnat.

FILMS

Crítica

"Tratamos demasiado bien a las mujeres: Carmen Machi, Àngel exterminador amb vestit de núvia"

La dissenyadora de vestuari Clara Bilbao debuta en la direcció amb una arriscada proposta que compta amb un repartiment estel·lar en què destaca Carmen Machi en un paper sorprenent. Tot...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE