FILMS

Crítica — La imatge permanent: De cançons populars, plàtans canaris i autenticitat proletària

Laura Ferrés va guanyar l'Espiga d'Or de la Seminci amb aquesta pel·lícula insòlita que navega entre dos temps i connecta dues dones relacionades per un secret del passat. Una rara avis dins del cinema espanyol contemporani, que combina rigor formal amb un sentit de l'humor innegable.

María Adell Carmona

La imatge permanent

Any 2023

País Espanya

Direcció Laura Ferrés

Guió Laura Ferrés

Producció Fasten Films
ICEC
ICAA
TV3
Le Bureau
Volta Producció

Repartiment María Luengo
Rosario Ortega
Saraida Flames
Claudia Fimia

Fotografia Agnès Piqué Corbera

Muntatge Aina Calleja Cortés

Distribució L'Aventura

Durada 104 min

Data d'estrena 17 de novembre de 2023

Sinopsi

Antònia, una mare adolescent, desapareix en meitat de la nit, abandonant el seu nadó. Cinquanta anys després, Carmen, una solitària directora de càsting, coneix per casualitat Antònia, una venedora ambulant de caràcter autèntic i indòmit amb qui forjarà un vincle inusual.

La imatge permanent

Any 2023

País Espanya

Direcció Laura Ferrés

Guió Laura Ferrés

Producció Fasten Films
ICEC
ICAA
TV3
Le Bureau
Volta Producció

Repartiment María Luengo
Rosario Ortega
Saraida Flames
Claudia Fimia

Fotografia Agnès Piqué Corbera

Muntatge Aina Calleja Cortés

Distribució L'Aventura

Durada 104 min

Data d'estrena 17 de novembre de 2023

Sinopsi

Antònia, una mare adolescent, desapareix en meitat de la nit, abandonant el seu nadó. Cinquanta anys després, Carmen, una solitària directora de càsting, coneix per casualitat Antònia, una venedora ambulant de caràcter autèntic i indòmit amb qui forjarà un vincle inusual.

Com ja succeïa a Los desheredados, curtmetratge documental amb què Laura Ferrés ho va guanyar pràcticament tot el 2017 (millor curtmetratge a la Semaine de la Critique del Festival de Cannes, Goya al millor curtmetratge documental, Gaudí al millor curtmetratge), un dels temes centrals que travessa La imatge permanent és la qüestió de classe. En el seu insòlit i sorprenent primer llargmetratge, premiat amb l’Espiga d’Or a la Seminci de Valladolid, la cineasta del Prat de Llobregat rebla el clau de les reflexions polítiques que nodrien, de forma esquiva i una mica misteriosa, Els desheretats i assumeix una perspectiva que té tan en compte la diferència de classe com l’opressió i la desigualtat de gènere o les experiències de les persones immigrants. Ferrés aborda totes aquestes qüestions des dels antípodes del realisme social (gairebé un gènere, en si mateix, dins del cinema espanyol), o des d’aquesta estètica naturalista que pretén representar de manera versemblant la realitat. La imatge permanent funciona, de fet, absolutament a la inversa d’aquest paradigma, utilitzant la rigidesa bressoniana de les seves actrius no professionals o l’estatisme dels plànols amb què filma les localitzacions reals com una manera d’evidenciar la relació ambigua i contradictòria entre realitat i artifici, entre vida i ficció, en comptes d’ocultar-la o de difuminar-la.

“EL FILM ÉS, PER MOLTES QÜESTIONS ―I EL BOICOT CONSCIENT A LES CONVENCIONS D’AQUEST REALISME SOCIAL TAN ESTÈS A LA NOSTRA CINEMATOGRAFIA N’ÉS NOMÉS UNA―, UNA RARA AVIS, O UN GOS VERD, AL CINEMA ESPANYOL”

La imatge permanent és, per moltes qüestions ―i el boicot conscient a les convencions d’aquest realisme social tan estès a la nostra cinematografia n’és només una―, una rara avis, o un gos verd, al cinema espanyol; l’exemple d’un tipus de cinema fet en absoluta llibertat i que sembla mirar més enllà de les nostres fronteres, algunes de les mostres més fèrtils, i més radicals, de cert cinema d’autor contemporani. En el parell de plans generals que, a l’esplèndid primer segment del film, mostren un grup de dones cantant cançons populars, ja sigui ballant en un graner, ja sigui assegudes al voltant del llit d’una adolescent que acaba de donar a llum, Ferrés sembla evocar el cine de l’enyorat Terence Davies; i en la seva sorprenent divisió en dos temps, amb aquest tall de muntatge abrupte que fulmina la distància entre passat i present, la pel·lícula recorda el Lazzaro feliç d’Alice Rohrwacher i altres films contemporanis bicèfals, partits en dos. De tota manera, cercar referents o precedents per a una proposta tan única com La imatge permanent és, potser, un exercici estèril. Laura Ferrés filma els dos personatges centrals, Carmen i Antònia, amb una combinació d’empatia i distància que atorga a la pel·lícula un to absolutament inusual: entre la sàtira política (com quan Carmen, que treballa com a directora de càsting, proposa en una reunió amb els representants d’un partit polític que el leitmotiv de la seva campanya hauria de ser “esquerranisme no practicant”), la comèdia proletària i brechtiana a l’estil Kaurismäki i el melodrama familiar.

La història de Carmen i Antònia, dues dones de generacions diferents que es troben per casualitat i que estan unides per un secret enterrat en el passat, serveix com a excusa a la cineasta per reflexionar, també, sobre la naturalesa múltiple de les imatges; Ferrés combina, de fet, ficció amb testimonis i imatges documentals, imatges creades per intel·ligència artificial, fotografies o anuncis de campanyes polítiques, cosa que atorga al film un cert caràcter híbrid, obert a la barreja, allunyat ja totalment d’aquesta noció tradicional del cinema com a empremta d’allò real. Encara que en el poema que Carmen llegeix en veu alta a Antonia s’afirma que, a l’univers, des del seu origen, tot tendeix a separar-se, Ferrés sembla trencar una llança a favor dels seus dos personatges centrals mostrant a totes dues fonent-se en una abraçada en un bonic pla cap al final de la pel·lícula. Potser, com canta Antònia, el temps no guareix totes les ferides, però potser hi ha gestos, i retrobaments, certament guaridors.

CRÍTICA Laura Ferrés

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FILMS

Crítica

"Simple como Sylvain: Una història d’amor no tan simple"

Després d'estrenar-se a Un certain regard al Festival de Canes del 2023, la quarta pel·lícula de la canadenca Monia Chokri va guanyar el Cèsar a la millor pel·lícula estrangera, premi...

FILMS

Crítica

"Los tonos mayores: Missatges misteriosos"

La primera pel·lícula d'Ingrid Pokropek, una de les productores de 'Trenque Lauquen', ens presenta una història agredolça i fantàstica que va guanyar el premi a la millor actriu a la...

FILMS

Crítica

"Solo: Reines de la nit"

La cineasta canadenca Sophie Dupuis torna a confiar en Théodore Pellerin (Génesis; Mai, gairebé mai, a vegades, sempre) per protagonitzar aquest drama queer de to intimista que presenta un emocionant...

FILMS

Crítica

"Blondi: Més amiga que mare"

Òpera prima de l'actriu argentina Dolores Fonzi, 'Blondi' és una comèdia divertida i desenfada sobre una dona que va ser mare als 15 anys. Però lluny de viure-ho com un...

FILMS

Crítica

"Fancy Dance: El ball de Lily Gladstone"

Després de la seva nominació a l'Oscar per Los asesinos de la luna, Lily Gladstone protagonitza una sensible pel·lícula indie amb ressonàncies de Winter’s Bone, però sense la seva proposta...

FILMS

Crítica

"Shayda: Un homenatge a les dones valentes de l’Iran"

L'òpera prima de la directora Noora Niasari s'inspira en la lluita de la seva mare per fugir del marit abusador i iniciar una nova vida a Austràlia amb la seva...

FILMS

Crítica

"On the Go: Una road-movie queer, arriscada i lliure"

Utilitzant com a punt de partida la pel·lícula del 1982 'Corridas de alegría' de Gonzalo García-Pelayo, Maria Gisèle Royo i Julia de Castro construeixen una road-movie fresca i desinhibida. Un...

FILMS

Crítica

"La madre de todas las mentiras: Les imatges perdudes de les revoltes dels anys vuitanta al Marroc"

A través de la construcció familiar d'una maqueta del barri on van créixer, la directora revifa la memòria col·lectiva de tot un país.

FILMS

Crítica

"Descansa en Paz: La interrupció del dol"

L'actriu Renate Reinsve, protagonista de 'La peor persona del mundo', encarna en 'Descansa en paz' una mare que, després de viure la mort del seu fill, intenta assimilar el seu...

FILMS

Crítica

"Banel & Adama: L’amor és més fort que les supersticions ancestrals"

Notable òpera prima de Ramata-Toulaye Sy, cineasta francesa d'origen senegalès que va presentar el film en la secció oficial a concurs del passat Festival de Canes 2023, un privilegi concedit...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE