Crítica — La imatge permanent: De cançons populars, plàtans canaris i autenticitat proletària

Com ja succeïa a Los desheredados, curtmetratge documental amb què Laura Ferrés ho va guanyar pràcticament tot el 2017 (millor curtmetratge a la Semaine de la Critique del Festival de Cannes, Goya al millor curtmetratge documental, Gaudí al millor curtmetratge), un dels temes centrals que travessa La imatge permanent és la qüestió de classe. En el seu insòlit i sorprenent primer llargmetratge, premiat amb l’Espiga d’Or a la Seminci de Valladolid, la cineasta del Prat de Llobregat rebla el clau de les reflexions polítiques que nodrien, de forma esquiva i una mica misteriosa, Els desheretats i assumeix una perspectiva que té tan en compte la diferència de classe com l’opressió i la desigualtat de gènere o les experiències de les persones immigrants. Ferrés aborda totes aquestes qüestions des dels antípodes del realisme social (gairebé un gènere, en si mateix, dins del cinema espanyol), o des d’aquesta estètica naturalista que pretén representar de manera versemblant la realitat. La imatge permanent funciona, de fet, absolutament a la inversa d’aquest paradigma, utilitzant la rigidesa bressoniana de les seves actrius no professionals o l’estatisme dels plànols amb què filma les localitzacions reals com una manera d’evidenciar la relació ambigua i contradictòria entre realitat i artifici, entre vida i ficció, en comptes d’ocultar-la o de difuminar-la.