La inesperada 2024 — Els vasts horitzons de la no ficció
Del 21 al 25 de febrer es va celebrar al cine Zumzeig, la Filmoteca de Catalunya i la seu de la SGAE, la tercera edició de La Inesperada, festival de cine centrat en la no ficció. Un festival petit però arriscat que aposta per mostrar obres, tant actuals com històriques, de cineastes amb una obra poc coneguda al nostre país.
El Festival, estructurat en tres seccions principals –Cuadecuc, Atómica i Supernova–, ha disposat també d’un espai –Exit– per donar visibilitat i impuls a cinc projectes catalans de no ficció. Exit va ser moderat per Margot Mecca amb la col·laboració i el assessorament de Beatrice Fiorentino, Andrea Queralt i Ariadna Ribas.
Pel que fa a la presència femenina en la secció Cuadecuc –centrada en films de producció catalana–, vam veure una selecció de cinc obres de la cineasta catalana Blanca Camell, que va ser al festival. Els seus curtmetratges, la majoria fets entre 2017 i 2023 entre Barcelona i París, sovint mostren personatges femenins, aparentment solitaris, a la recerca d’un cert equilibri, joves que intenten trobar el seu lloc en el món. Amb una posada en escena que mescla històries de ficció amb elements documentals, Camell explora la noció de desig femení i ens parla de dones que emprenen viatges emocionals, com Lara (Carla Linares), la protagonista de Castells, que, mentre observa un grup de castellers, s’adona de la perfecta metàfora de la vida que representen. En Renacuajos (2023), en canvi, Camell es deslliga de la ficció i aborda el documental utilitzant com a material de partida els arxius familiars i la seva pròpia vida, reflexionant amb aquesta obra sobre la fragilitat de la memòria i el pes les imatges en la configuració de la nostra història. Amb Camell vam tenir l’oportunitat de parlar i, d’aquí poc, us oferirem l’entrevista que li vam fer.
La secció Supernova –que rescata fites documentals del segle XX–, ha estat dedicada aquest any, d’una banda, a l’escola de Riga (amb curtmetratges dels anys 70 i 80 d’Uldis Brauns, Ansis Epners i Herz Frank) i, d’altra banda, a la cineasta letona Laila Pakalnina, present al festival, que ha mostrat algunes de les seves primeres obres, que va fer els anys 90 just després de la desintegració de la Unió Soviètica. Un treball que s’allunya radicalment de l’estètica del realisme socialista i que va més enllà del mer documental observacional, centrant-se en la gent comuna i la importància dels petits gestos mitjançant una cuidada fotografia en blanc i negre. Un camioner que entrega roba neta a un hospital infantil, una repartidora de correu comercial, un ferri que solia connectar Bielorússia amb Letònia o persones anònimes que escolten fragments de La Flauta Màgica de Mozart, són alguns dels temes i personatges abordats per la primera obra de Pakalnina.
