La inesperada 2024 — Els vasts horitzons de la no ficció

El Festival, estructurat en tres seccions principals –Cuadecuc, Atómica i Supernova–, ha disposat també d’un espai –Exit– per donar visibilitat i impuls a cinc projectes catalans de no ficció. Exit va ser moderat per Margot Mecca amb la col·laboració i el assessorament de Beatrice Fiorentino, Andrea Queralt i Ariadna Ribas.

Pel que fa a la presència femenina en la secció Cuadecuc –centrada en films de producció catalana–, vam veure una selecció de cinc obres de la cineasta catalana Blanca Camell, que va ser al festival. Els seus curtmetratges, la majoria fets entre 2017 i 2023 entre Barcelona i París, sovint mostren personatges femenins, aparentment solitaris, a la recerca d’un cert equilibri, joves que intenten trobar el seu lloc en el món. Amb una posada en escena que mescla històries de ficció amb elements documentals, Camell explora la noció de desig femení i ens parla de dones que emprenen viatges emocionals, com Lara (Carla Linares), la protagonista de Castells, que, mentre observa un grup de castellers, s’adona de la perfecta metàfora de la vida que representen. En Renacuajos (2023), en canvi, Camell es deslliga de la ficció i aborda el documental utilitzant com a material de partida els arxius familiars i la seva pròpia vida, reflexionant amb aquesta obra sobre la fragilitat de la memòria i el pes les imatges en la configuració de la nostra història. Amb Camell vam tenir l’oportunitat de parlar i, d’aquí poc, us oferirem l’entrevista que li vam fer.

La secció Supernova –que rescata fites documentals del segle XX–, ha estat dedicada aquest any, d’una banda, a l’escola de Riga (amb curtmetratges dels anys 70 i 80 d’Uldis Brauns, Ansis Epners i Herz Frank) i, d’altra banda, a la cineasta letona Laila Pakalnina, present al festival, que ha mostrat algunes de les seves primeres obres, que va fer els anys 90 just després de la desintegració de la Unió Soviètica. Un treball que s’allunya radicalment de l’estètica del realisme socialista i que va més enllà del mer documental observacional, centrant-se en la gent comuna i la importància dels petits gestos mitjançant una cuidada fotografia en blanc i negre. Un camioner que entrega roba neta a un hospital infantil, una repartidora de correu comercial, un ferri que solia connectar Bielorússia  amb Letònia o persones anònimes que escolten fragments de La Flauta Màgica de Mozart, són alguns dels temes i personatges abordats per la primera obra de Pakalnina.

Una de las sessions d’Atómica va acollir cinc curtmetratges de l’any 2023 de dones cineastes de diverses nacionalitats. La sessió, titulada Mundos poco perceptibles, ha mostrat obres de Viktoria Schmid (Àustria), Shambhavi Kaul (Índia), María Castan de Manuel (Espanya), Alice Brygo (França) i Maryam Tafakory (Iran). En totes elles es mostra un veritable interès per la imatge i la seva materialitat, per l’experimentació tant formal com narrativa. Totes les obres ens mostren les múltiples dimensions que poden tenir les imatges, algunes més perceptibles que altres, des de la reconstrucció  mitjançant fotogrametria i escenografia sonora de la multitud que observava com es cremava la catedral de Notre-Dame en Le mal des Ardants (Alice Brygo), passant per l’ús del material d’arxiu familiar que fa Maria Castan de Manuel o la reflexió de Maryam Tafakory en Mast-del sobre la censura en Iran i la influència que el cine pot exercir sobre la societat.

També en la secció Atómica hem pogut veure el llargmetratge documental Al Djanat, de la directora burkinesa Chloé Aïcha Boro. A l’inici del film escoltem la veu en off d’Aïcha dient que “de vegades és més difícil tornar als llocs que deixar-los”. Aquesta haurà estat probablement la sensació de la directora després de tornar a Burkina Faso després de dotze anys vivint a França. La intenció? Documentar el litigi que enfronta a molts dels homes de la seva família que es disputen l’herència del patriarca del clan familiar i, de passada, recuperar el vincle amb els seus parents i el seu país d’origen. Però, com solucionaran la disputa? Seran capaços d’arreglar les coses mitjançant el diàleg o es veuran obligats a recórrer als tribunals? Vendran els terrenys o els conservaran? Es doblegaran davant les exigències capitalistes dels nous temps o respectaran les tradicions i conservaran el llegat familiar? La dicotomia entre tradició i modernitat, l’enorme pes de la religió islàmica –inclús en els actes quotidians més trivials–, la màgia i les supersticions sobrevolen aquest film en què els homes són els que es reuneixen per prendre les decisions importants –inclús per decidir si les dones tenen dret o no a una part de dita herència–. Un film en què les dones, dedicades a les feines de la llar i la criança dels fills, es mantenen en un aparent segon pla que, en realitat, hauria de ser el mes important: cuidar, alimentar, protegir i educar les noves generacions perquè, amb una mica de sort, les desigualtats entre homes i dones vagin desapareixent gradualment i de forma definitiva.