La llodriguera del projecte Roedor — Una mirada sobre les working girls, la generació perduda del nou cine nord-americà
El projecte Roedor, conformat per Irene Castro i Noah Benalal, s'apropia dels costums d'aquest diminut ésser per difondre el seu ànim de recerca, recol·lecció i projecció de cintes amagades als marges de l'imaginari col·lectiu.
El Mus musculus, el ratolí domèstic, s’esmuny pels racons de les llars, intentant sortejar les traves que l’ésser humà col·loca en el seu camí com la motivació de construir un refugi, trobar aliment i projectar unes quantes cintes inèdites en sales espanyoles. El projecte Roedor, conformat per Irene Castro i Noah Benalal, s’apropia dels costums d’aquest diminut ésser per difondre el seu ànim de recerca, recol·lecció i projecció de cintes amagades als marges de l’imaginari col·lectiu. Els dies 6, 7 i 14 de febrer, junt amb una última projecció posposada al 12 de març a causa d’un desafortunat error de la còpia a projectar, les pantalles de Cineteca acullen el primer cicle d’aquest projecte de programació: Working Girls, la generació perduda del nou cinema nord-americà.
A mitjans dels anys 70, com a conseqüència de la caiguda del sistema d’estudis de Hollywood, sorgeix el nou cine estadounidense, una resposta directa a l’encorsetament anterior. Los santos de la casa (Savoca, 1993), Las amigas (Weill, 1978), Palabras suaves (Chopra, 1985) i Un pez en la bañera (Micklin Silver, 1998) són testimonis del treball de quatre directores que treballen dins d’un sistema d’estudis hollywoodenc més proper al cànon fílmic (dominat per la masculinitat) que a la noció de produccions independents. Les seves obres graviten al voltant de les inquietuds, desitjos y pensaments de les dones dins d’unes dinàmiques familiars concretes, d’una percepció del món particular, de les problemàtiques del desitjar i ser desitjada per la mirada de l’home o del suport tan complex com inamovible que són les amistats entre dones. Temes que apel·len a un públic femení i que distanciaven, i encara distancien, a aquestes cineastes del públic indiferent al valor, fílmic i moral, de les realitats femenines.
Com una resposta divina al meu desig de visionar la cinta de Weill en major qualitat que la que un reproductor qüestionable d’Internet pot proporcionar, el cicle Working Girls va aparèixer com caigut del cel. Ocupant els seients de les sales Azcona i Plató de Cineteca, la peregrinació de ratolins va començar i, amb l’obsequi d’una enganxina a la mà, es va fer el tret de pistola de sortida a les projeccions presentades per Irene i Noah. Davant una sala quasi plena, les dues demostren el profund treball de recerca previ i introdueixen el context que envolta les produccions: les dificultats de Nancy Savoca per trobar una còpia de Los santos de la casa; l’oblit de Claudia Weill malgrat la insistència sobre Las amigas que Stanley Kubrick manifestava en les seves entrevistes; el material de suport en autores com Francine Prose i Joyce Carol Oates i, de nou, com de fonamental és preservar i disposar aquestes obres.