Crítica — Las chicas están bien: Un estiu feliç

Li vam demanar a Itsaso Arana per què creia ella que hi havia tantes actrius que feien el salt a la direcció. La seva resposta va ser claríssima: “Per mi era gairebé un pas de ball, un desplaçament. No és un salt cap a la direcció. Actuar i dirigir s’assemblen. Per mi actuar és escriure en el temps, a l’aire, amb la càmera, o a l’espai, al teatre. No és tan diferent”.

Efectivament, no és tan diferent. I aquesta és la raó última d’una pel·lícula com Las chicas están bien: mostrar de manera gairebé documental com es barregen les dues creacions, la de les actrius, les noies, i la de la directora, la noia. Totes estan bé aquests dies d’estiu que passen juntes en una casa al camp, una casa de conte. Perquè també hi ha un conte en aquesta pel·lícula que no es pot classificar en cap gènere, si no és que considerem el model Rohmer-Trueba com un gènere en si mateix.

Las chicas están bien explica una història molt senzilla. Quatre actrius, Bárbara (Lennie), Irene (Escolar), Itziar (Manero) i Helena (Ezquerro) es reuneixen per assajar una obra de teatre que dirigeix Itsaso (Arana). El grup es divideix en dos subgrups: Bàrbara amb Irene, velles amigues amb moltes complicitats; Itziar amb Helena, joves promeses plenes d’il·lusió. Cadascuna té una funció al conte: Bàrbara, embarassada i orgullosa del seu cos, és la gran; Irene, coqueta i enamoradissa, és la princesa; Itziar, assenyada i dolça, és la santa; i Helena, lliure i plena d’energia, és la boja. I la directora? La directora és l’única que està sola, és la que té la doble responsabilitat de dirigir dins la història els assaigs d’aquest conte de la princesa i el pèsol, i fora de la història aquest conte d’amistat entre dones, solidaritat, rialles i confessions.