Crítica — Las cuatro hijas: Amor (i dolor) de mare

En Las cuatro hijas, documental nominat a l’Oscar dirigit per la cineasta tunisiana Kaouther Ben Hania, conviu el relat oral d’un passat traumàtic, invocat a través de les histories narrades en primera persona per les seves protagonistes, amb la representació ficcionada d’alguns passatges d’aquest mateix passat. El film desplega així una forma híbrida que combina el documental testimonial amb altres escenes de caràcter més ficcional que no oculten, en absolut, el seu caràcter artificiós, autoconscient, i que funcionen com una mena d’exorcisme personal per a les protagonistes de la pel·lícula, como la seva única manera d’enfrontar-se i superar el trauma. 

Ben Hania se situa així en línia amb altres formats híbrids de la no ficció contemporània ―els films de Rithy Panh o The Act of Killing, de Joshua Oppenheimer, serien alguns exemples― que tenen en el centre una qüestió ineludible: com representar, a través de les imatges, allò irrepresentable, o com  posar en escena el horror o la tragèdia. La directora d’El hombre que vendió su piel ―llargmetratge de ficció que va ser nominat, el 2020, a l’Oscar a la millor pel·lícula internacional― aborda en Las cuatro hijas, justament, una tragèdia familiar que té les seves arrels en un trauma col·lectiu: el reclutament, per parte de l’ISIS, de dues adolescents tunisianes, així com la seva consegüent desaparició. Ben Hania posa el focus en el que queda d’aquesta família trencada, desmembrada: en Olfa, l’estricta i tradicional mare, i en les dues germanes petites, Eya i Tayssir, testimonis muts i alhora víctimes directes de la tragèdia. Les tres narren les seves experiències enfront de la càmera, a la vegada que les recreen en escenes en què representen esdeveniments reals i on també participen, junt amb els personatges reals, tres actrius: dues joves que encarnen Ghofrane i Rahma, les noies desaparegudes i captades per l’ISIS, i la popular intèrpret tunisiana Hend Sabri, que encarna la pròpia Olfa, substituint-la en els moments de major intensitat emocional de la pel·lícula.

La directora posa així en marxa un dispositiu tan fascinant com complex del qual la pel·lícula, de vegades, sembla no poder escapar. El resultat és un film que, sobretot en la primera part, és una mica confús i que, de vegades, sembla sufocar el desplegament de situacions inesperades. Això es va matisant a mesura que avança la pel·lícula, i inclús en aquesta primera part hi ha excepcions importants, com la impactant escena en què Eya i Tayssir s’enfronten verbalment a l’actor que encarna el seu padrastre, que va abusar sexualment d’elles quan eren petites. La incomoditat autèntica de l’actor, la seva abrupta decisió de parar el rodatge constitueix un moment de pura veritat que sembla anar més enllà del que es veu a simple vista; en aquesta escena es pot intuir que la reacció de l’intèrpret no està provocada per la violència expressada per Eya, pel relat descarnat de la seva violació i la de la seva germana, sinó que el desassossec sembla que es a causa de la insolència d’una dona que parla el que hauria de callar. 

A pesar de la confusió i la sensació una mica mecànica que el dispositiu escollit per Ben Hania de vegades pot provocar, Las cuatro hijas és enormement efectiva a l’hora d’emetre un discurs summament crític que connecta una cultura tradicional, heteropatriarcal, com la tunisiana, que asfixia i reprimeix les dones (sobretot les més joves), amb la facilitat amb què grups extremistes com Daesh es beneficien d’aquest descontent, convertint-se, per a elles, en una (aterradora) via d’escapament. Olfa parla contínuament d’una “maledicció” que es transmet de mares a filles; una manera senzilla i molt directa d’explicar les complexes estratègies de vigilància i control d’un sistema ideològic opressor que utilitza les pròpies mares per contenir els cossos de les filles i limitar els seus moviments. Potser es troba a faltar, en el film, un moment de confrontació més oberta ―una venjança, en definitiva, d’aquestes joves, amb una educació opressora, encarnada en una mare que és tant botxí com víctima― entre Olfa i les seves dues filles, però això no és més que una crítica menor a un film punyent, i profundament emocional, que aborda, frontalment i des d’una perspectiva feminista, la situació de les dones joves en el Magreb actual i els perills a què s’enfronten, des de les violències i abusos de tot tipus, moltes vegades dins de la pròpia família, fins a l’amenaça de la captació per part d’organitzacions islamistes radicals.