FESTIVALS

Canes 2024 — Les dones protagonitzen l’arrencada del Festival de Canes

El curt (auto)homenatge al MeToo de Judith Godrèche, una Rosetta en l'era de les Kardashian, i la pel·lícula pòstuma de Sophie Fillières marquen l'inici del certamen.

Eulàlia Iglesias

No calia que ningú patís per la projecció de Moi aussi, de Judith Godrèche, un curt incorporat a última hora a la programació de Canes i projectat a la cerimònia d’inauguració d’Un certain regard, la germana petita de la competició oficial, perquè la peça es mou més en el camp de l’al·legoria a través d’una estètica publicitària de pretensions poètiques que no pas en el territori de la denúncia o de la publicació de testimonis. La pel·lícula engega amb una imatge mig abstracta que va concretant-se en una figura femenina, una ballarina que expressa a través del moviment allò que no pot articular amb paraules. La noia continua la seva coreografia en mig d’un grup de persones que avancen per una avinguda parisenca i tampoc són capaces d’obrir la boca. Són un miler dels 5000 testimonis que van contactar amb Godrèche a través del correu que va posar a la disposició de qualsevol víctima d’abusos. Hi ha a la pel·lícula una clara voluntat de funcionar com a trobada catàrtica a través de la performance per a tantes víctimes que han patit una situació similar, però algunes de les decisions de Godrèche al film generen dubtes. Costa no llegir el paper de la ballarina tota vestida de blanc, interpretada per la seva pròpia filla, que se singularitza respecte al col·lectiu i aconsegueix que el grup general acabi desinhibint-se, com una projecció de la pròpia figura de Godrèche. Certament, la directora ha tingut un paper clau en el MeToo francès, però potser tampoc cal que esdevingui la protagonista metafòrica i salvadora del seu film sobre el tema. I quan s’incorporen les veus dels testimonis, es fa a través de discursos fragmentats que es barregen no tant en una “polifonia” como en una confusió indistingible de dades, com si les experiències individuals de les persones anònimes no tinguessin prou importància com per atorgar-los un pes específic. El resultat de tot plegat sembla una operació de diplomàcia: Godrèche ha portat una pel·lícula d’autohomenatge a Canes, i Canes s’ha alineat oficialment amb el MeToo sense molestar ningú. 

Per altra banda, la competició oficial es va inaugurar dimarts amb una cerimònia il·lustrativa de les contradiccions que arrossega el Festival de Canes. La gala es va abocar en l’homenatge sincer a dues figures femenines del cinema nord-americà, la presidenta del jurat, Greta Gerwig, i  la receptora d’una Palma d’Or honorífica, Meryl Streep, a qui Juliette Binoche va dedicar un sentit homenatge. El tret de sortida en femení va donar pas a la projecció de Le deuxième acte, una nova comèdia meta i juganera de Quentin Dupieux, especialment gloriosa a l’hora de portar al camp de l’humor els intèrprets, però que també banalitza, des d’una suposada mirada crítica i “políticament incorrecta”, qüestions com la cultura de la cancel·lació, la transexualitat i l’abús a les dones en el cinema. 

Per seguir llegint cal registrar-se o tenir una subscripció.
Si ja tens un compte, accedeix aquí.

Registra't i podràs llegir 3 articles gratuïts al mes i fer comentaris

REGISTRA'T

subscripció mensual

4,99€

al mes

subscripció anual

49€

a l’ANY
PROVA GRATIS 15 DIES

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

Tria una de les nostres subscripcions per poder llegir tots els articles sense límits i així poder-te oferir els millors continguts:

SUBSCRIU-TE

Et queden 2/3 articles per llegir aquest mes

|

Subscriu-te si vols tenir accés il·limitat

Close