FESTIVALS

Canes 2024 — Les dones protagonitzen l’arrencada del Festival de Canes

El curt (auto)homenatge al MeToo de Judith Godrèche, una Rosetta en l'era de les Kardashian, i la pel·lícula pòstuma de Sophie Fillières marquen l'inici del certamen.

Eulàlia Iglesias

No calia que ningú patís per la projecció de Moi aussi, de Judith Godrèche, un curt incorporat a última hora a la programació de Canes i projectat a la cerimònia d’inauguració d’Un certain regard, la germana petita de la competició oficial, perquè la peça es mou més en el camp de l’al·legoria a través d’una estètica publicitària de pretensions poètiques que no pas en el territori de la denúncia o de la publicació de testimonis. La pel·lícula engega amb una imatge mig abstracta que va concretant-se en una figura femenina, una ballarina que expressa a través del moviment allò que no pot articular amb paraules. La noia continua la seva coreografia en mig d’un grup de persones que avancen per una avinguda parisenca i tampoc són capaces d’obrir la boca. Són un miler dels 5000 testimonis que van contactar amb Godrèche a través del correu que va posar a la disposició de qualsevol víctima d’abusos. Hi ha a la pel·lícula una clara voluntat de funcionar com a trobada catàrtica a través de la performance per a tantes víctimes que han patit una situació similar, però algunes de les decisions de Godrèche al film generen dubtes. Costa no llegir el paper de la ballarina tota vestida de blanc, interpretada per la seva pròpia filla, que se singularitza respecte al col·lectiu i aconsegueix que el grup general acabi desinhibint-se, com una projecció de la pròpia figura de Godrèche. Certament, la directora ha tingut un paper clau en el MeToo francès, però potser tampoc cal que esdevingui la protagonista metafòrica i salvadora del seu film sobre el tema. I quan s’incorporen les veus dels testimonis, es fa a través de discursos fragmentats que es barregen no tant en una “polifonia” como en una confusió indistingible de dades, com si les experiències individuals de les persones anònimes no tinguessin prou importància com per atorgar-los un pes específic. El resultat de tot plegat sembla una operació de diplomàcia: Godrèche ha portat una pel·lícula d’autohomenatge a Canes, i Canes s’ha alineat oficialment amb el MeToo sense molestar ningú. 

Per altra banda, la competició oficial es va inaugurar dimarts amb una cerimònia il·lustrativa de les contradiccions que arrossega el Festival de Canes. La gala es va abocar en l’homenatge sincer a dues figures femenines del cinema nord-americà, la presidenta del jurat, Greta Gerwig, i  la receptora d’una Palma d’Or honorífica, Meryl Streep, a qui Juliette Binoche va dedicar un sentit homenatge. El tret de sortida en femení va donar pas a la projecció de Le deuxième acte, una nova comèdia meta i juganera de Quentin Dupieux, especialment gloriosa a l’hora de portar al camp de l’humor els intèrprets, però que també banalitza, des d’una suposada mirada crítica i “políticament incorrecta”, qüestions com la cultura de la cancel·lació, la transexualitat i l’abús a les dones en el cinema. 

La competició ha arrencat aquest dimecres amb Diamant brut, l’única òpera prima que aspira a la Palma d’Or, dirigida per la francesa Agathe Riedinger, un drama al voltant de la capitalització de la imatge a les xarxes socials com a forma contemporània d’ascens social. La Liane (la debutant Malou Khebizi) inverteix el poc que guanya revenent productes que pispa als centres comercials en construir-se un cos que li permet triomfar a Tik Tok. Una trucada per fer una audició per a un reality show li canvia la vida. La noia veu en aquest programa l’única possibilitat d’escapar de la seva vida precària. Riedinger dibuixa a través d’aquesta Rosetta del segle XXI amb l’estètica d’epic nails una manifestació pròpiament contemporània d’una subcultura de la hiperfeminitat que s’inscriu en un context de classe obrera, es manifesta a través de les xarxes, i arrossega una flamant contradicció. La protagonista, que voldria ser la “Kim Kardashian francesa” és una jove determinada i independent  que tanmateix no qüestiona l’explotació del propi cos com a únic vehicle per aconseguir els seus somnis. La pel·lícula troba els seus millors moments quan deixa la Liane expressar-se com a tal, i no la posa al servei d’un discurs tant pertinent com obvi sobre els perills de comercialitzar la pròpia imatge, la dissociació de la realitat que generen els “likes” a les xarxes i les falses narratives transcendents que creen els formats televisius. Això sí, el final resta prou obert al debat.

AGATHE RIEDINGER DIBUIXA A DIAMANT BRUT UNA ROSETTA DEL SEGLE XXI AMB L’ESTÈTICA D’EPIC NAILS, UNA NOIA AMB TOTA LA DETERMINACIÓ PER SALVAR-SE A ELLA MATEIXA A TRAVÉS DE L’EXPLOTACIÓ DE LA SEVA IMATGE A LES XARXES I A LA TELEVISIÓ.

La inauguració de la Quinzena de realitzadors s’ha convertit en un homenatge a Sophie Fillières, la directora del film d’obertura, Ma vie ma gueule, que va morir als 58 anys el juliol de 2023 tot just acabat el rodatge, i va deixar el muntatge en mans de François Quiqueré i els seus fills, Adam i Agathe Bonitzer (també actriu, protagonista de Música d’Angela Schanelec). Però ja des del títol queda clar que som davant d’una obra profundament personal, amb Agnès Jaoui en el paper de la Barbie (ella odia com de poc li escau aquest nom, Barberien és l’oficial), una dona de 55 anys amb plena crisi de maduresa, que viu amb la sensació que ja no forma part de la narrativa de ningú o que no té res a veure amb aquells que sí volen implicar-la en la seva vida. La pel·lícula arrenca amb la protagonista buscant el tipus de lletra més adient per escriure la seva autobiografia, una recerca que s’estén a tot el to de Ma vie ma gueule. Resulta inevitable sentir el pes de la mort al llarg del film, però Fillières defuig qualsevol dramatisme i no pretén arribar al típic moment de catarsi emocional. Més aviat bascula de forma voluntària entre diferents registres: un regust per l’absurd i l’inesperat, una comèdia del desencaixament que Jaoui, en un paper extraordinari, executa de forma commovedora, i el vitalisme moderat de qui vol seguir endavant per trobar el seu lloc al món. A la seva manera, la Barbie és una Cléo als 55 anys que emprèn un trajecte marcada per l’àngel de la mort (que pren l’aparença d’un irreconeixible primer amor) per acabar reconciliant-se amb ella mateixa. 

ACTUALITAT Canes 2024 DIRECTORES FESTIVAL Malou Khebizi Sophie Fillières

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FESTIVALS

Canes 2024

"‘All we imagine as light’, de Payal Kapadia, l’aposta d’última hora per la Palma d’Or"

La pel·lícula índia, entre les preferides de la competició, en un Festival de Canes amb major presència de cinema de dones en altres seccions.

ENTREVISTES

Claudine Nougaret

"El so com a creació"

“Es fa so per a una imatge, però cal que la imatge deixi espai al so”.

FILMORETRATS

Sara Gómez

"Cinema, avantguarda, revolució i qüestionament"

Malgrat tenir una vida curta, la cineasta afrocubana va explorar les possibilitats del cinema documental com a eina de transformació social. Amb motiu del 50 aniversari de la seva mort...

ENTREVISTES

Catherine Breillat

"La radicalitat del desig"

El D’A film Festival Barcelona d’aquest any va dedicar la seva retrospectiva a la figura de la francesa Catherine Breillat, una de les directores més transgressores del cinema europeu. A...

FILMS

Crítica

"L’últim estiu: L’improbable control del desig"

Deu anys després del seu anterior film, Breillat torna amb una obra sobre relacions prohibides que evita clixés sensacionalistes i aprofundeix en els racons del desig i la dominació.

FESTIVALS

Canes 2024

"‘The Substance’ de Coralie Fargeat, una brutal experiència cinematogràfica al límit que trasbalsa Canes"

Les dues noves pel·lícules de dones presentades a la secció oficial després de 'Diamant brut', 'The Substance' i 'Bird' d'Andrea Arnold, no podrien ser més diferents i alhora les dues...

ACTUALITAT

MIFDB

"Guia per les Persistències fílmiques de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona"

Una panoràmica immillorable pel cinema fet per dones arreu del món a través de títols provinents de Brasil, Perú, la Xina, Geòrgia, Japó, Xile, Estats Units i Alemanya, entre d'altres...

ENTREVISTES

Delphine Girard

"Les víctimes no són models de perfecció"

“És magnífic que les dones s'ajudin per sobreviure”.

FILMS

Crítica

"Víctima imperfecta: Hi ha víctimes perfectes?"

Delphine Girard es planteja un parell de preguntes: Què passa després de patir una agressió sexual? Com continuen vivint la víctima, l’agressor i la policia que rep la denúncia? D'aquí...

ENTREVISTES

Meg Ryan

"“Estar en companyia de Nora, Jane i Diane només m’ha aportat coses positives com a persona i com a artista”"

Parlem amb l'actriu nord-americana sobre la influència d’Ephron, sobre el que va succeir després de l'estrena d'En carn viva o sobre dirigir una comèdia romàntica que, en comptes de mirar...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE