Crítica — ​​Irma Vep: Les tres cares d’Irma Vep

El nom d’Olivier Assayas és per si sol un atractiu o, si més no, una garantia que no estem davant d’un producte qualsevol d’una plataforma, en aquest cas, HBO Max, sinó d’una original reimaginació d’una obra anterior del guionista i director basada en una pel·lícula del 1915. Irma Vep, la sèrie, és la tercera entrega d’una història que va començar fa més de cent anys amb Los vampiros de Louis Feuillade. 

A Los vampiros de Louis Feuillade ―un serialextraordinari de deu episodis estrenats entre 1915-1916 en plena Gran Guerra―, un intrèpid periodista i el seu lleial amic lluiten contra una estranya societat secreta de criminals coneguda com “Els vampirs”, dirigida pel malvat Gran Vampir i la seva companya i cervell de la banda, Irma Vep, és a dir, Musidora. L’actriu dona consistència a aquesta primera entrega. Sense ella i la seva silueta fosca retallada a les teulades de París, la seva sinuosa i provocativa manera de moure’s i el seu intel·ligent i terrible pla per dominar i terroritzar la ciutat, Los vampiros no hauria passat a la història del cinema. Musidora és la primera vampiressa, la primera gran estrella del cinema francès, la primera gran figura adulta del cinema mut. La seva projecció va anar més enllà de Los vampiros, es va estendre a Judex, també dirigida per Feuillade el 1916, i es va prolongar donant origen a un tipus de dona seductora, brillant, bella i perillosa. Los vampiros consta de deu episodis i, en total, suma set hores de projecció que el públic, angoixat per la guerra i les seves desgràcies, va acollir amb gran entusiasme. La seva força, malgrat l’aparent ingenuïtat, va ser molt apreciada per Fritz Lang (el personatge de Mabuse és deutor del Gran Vampir), i els surrealistes van convertir Musidora en una heroïna icònica del primer terç del segle XX. Però el cinema sonor, les avantguardes i la Segona Guerra Mundial van relegar a l’oblit els vampirs i la mateixa Musidora. Fins que ens trobem amb la segona entrega dels vampirs.

El 1996, Olivier Assayas va decidir fer un gir en la seva filmografia, dominada fins llavors per l’allargada ombra de François Truffaut, fent una pel·lícula fantàstica: Irma Vep, una revisió personal i poc convencional dels oblidats vampirs de Feuillade. Per interpretar Musidora, és a dir, Irma Vep, Assayas va pensar en Maggie Cheung, una actriu xinesa habitual del cinema de Wong Kar Wai. D’una bellesa exòtica, tan atractiva com alhora perillosa, Cheung podia ser una Musidora misteriosa i molt inquietant. En aquest film que recrea el rodatge d’un remake de l’original del 1915, el paper del director René Vidal, autèntic alter ego d’Assayas amb els seus dubtes i les seves neurosis, el va assumir Jean-Pierre Léaud, un actor que va passar de ser l’alter ego de Truffaut a ser-ho del seu successor més directe.

El que no podia imaginar Assayas és que durant aquest rodatge s’enamoraria de la intèrpret xinesa amb qui es va casar el 1998 i amb qui va viure una història d’amor que, finalment, va acabar en separació. D’aquesta experiència li van quedar a Assayas dues ferides obertes: una, respecte als vampirs originals als quals no estava segur d’haver estat fidel; i l’altra, la que li va deixar la separació no superada de Maggie Cheung. Aquesta és la base de la tercera entrega del serial Musidora/Irma Vep. 

Com si es tractés d’una carta d’amor al film de Feuillade, Assayas ha trobat en el format de les sèries (que ja havia explorat abans amb gran èxit a Carlos el 2010) la fórmula perfecta per recuperar el que li va quedar per dir o fer el 1996. La sèrie de vuit episodis li ha donat l’oportunitat de treballar a diferents nivells: el de l’original de Feuillade; l’empremta del film del 1996; el rodatge actual amb Alicia Vikander interpretant a Mira, una actriu nord-americana desil·lusionada que es retira a França després d’una ruptura per protagonitzar el remake de Los vampiros, la inclusió de fragments del diari de Musidora recreant escenes senceres de la seva font de l’era muda amb els actors del 2022… El fantasma de Musidora flota al set, el fantasma de Maggie Cheung flota a la memòria de René Vidal, el director de cinema independent, neuròtic i depressiu, convençut d’estar rodant una pel·lícula de vuit hores, no pas una sèrie. Si René Vidal s’encarnava en Jean-Pierre Léaud el 1996, gairebé trenta anys després és Vincent Macaigne qui assumeix un personatge que és, a la vegada, mirall de Léaud, d’Assayas i de Feuillade. 

Irma Vep no existiria sense una nova Musidora i és aquí on entra en joc Alicia Vikander, una actriu nord-americana de superproduccions amb un enorme èxit entre el públic. Desencantada i avorrida de la seva professió, troba en el repte de posar-se a la pell d’Irma Vep i Musidora un mitjà per rellançar la seva carrera i, fins i tot, la seva vida. Per a Alicia Vikander el repte no era tan definitiu com per a l’actriu de la sèrie però, en certa manera, acceptar aquest personatge en una sèrie europea li donava la possibilitat de tornar a un cinema menys comercial del que habitualment fa, i fer un cinema independent on sempre s’ha sentit molt còmoda. I, al mateix temps, riure’s obertament d’ella mateixa i del cinema que fa a Hollywood.

La història d’aquesta nova Irma Vep comença amb l’arribada de la Mira a un rodatge ple de dificultats al qual s’enfronta des d’una crisi personal per una ruptura sentimental dolorosa. Al seu voltant, i sempre fent-li costat, hi ha la dissenyadora de vestuari a qui dona vida Jeanne Balibar i la seva assistent personal, que interpreta Devon Ross. Potser la relació amorosa i lèsbica sigui la que menys interès té, però tampoc fa nosa i ajuda a entendre un personatge ambigu en molts sentits, com ambigua era la mateixa Musidora. La mirada entre crítica i tendra a aquest petit univers que es forma durant un rodatge, amb les aliances, els egos, la gelosia, els problemes i les complicitats és, en canvi, el millor de la sèrie.

En aquest punt no es pot deixar de recordar un dels films més personals de François Truffaut, La nit americana, ambientada també en un rodatge difícil i ple de conflictes sentimentals. Irregular en els seus episodis, amb un humor que mai no acaba d’aflorar però que sempre hi és present, Assayas juga amb diferents capes, llenguatges i tons, il·luminacions i sons, per situar els diferents plans de la filmació i la realitat, tot reflexionant sobre la indústria i l’ofici d’actuar i qüestionant-se la seva rellevància com a artistes. Sense oblidar, i això s’agraeix molt, la utilització de seqüències de l’original de Feuillade amb les quals puntua tota l’acció i que, de ben segur, seran tot un descobriment per les generacions més joves. Les tres versions d’Irma Vep conformen un tot en conjunt, un esplèndid joc de miralls, un metadiàleg fascinant entre el passat i el present del cinema.