El cuerpo nazi. El cuerpo contenido: La estética del poder en el cine de Leni Riefenstahl — Anatomia del mite ari i la seva propaganda

La idea de El cuerpo nazi. El cuerpo contenido. La estética del poder en el cine de Leni Riefenstahl (2026) de Nayra Sanz Fuentes, publicat per l’editorial Trotta, va néixer arran de la lectura de la notícia de la mort de Leni Riefenstahl (1902-2003). Aquella directora que, fa gairebé cent anys, va construir un imaginari poderós sobre el nazisme que encara té ressonàncies estètiques en la tècnica cinematogràfica i publicitària a causa de la seva qualitat estilística i de les innovacions en la posada en escena. Sens dubte, la seva inquietant figura, dipositària de llums i ombres, ha suscitat moltes fílies i fòbies per les seves dots artístiques, enterbolides a causa de la seva estreta relació amb Adolf Hitler, Joseph Goebbels i la cúpula nazi, causants de l’extermini de la població jueva i d’altres pobles durant la Segona Guerra Mundial. 

Manuel García Roig, en el seu llibre Leni Riefenstahl (2017), es pregunta si va ser una cineasta nazi o més aviat la cineasta preferida del Tercer Reich. "Amb independència de les seves afinitats ideològiques en un temps tan convuls de la història europea, poques directores com ella van assolir en el seu cinema cotes tan altes d’unitat estilística en expressar (…) el mateix anhel: una tenaç i persistent recerca de la bellesa". Per la seva banda, molts anys abans, l’historiador Anthony Slide, en el pròleg del llibre Leni Riefenstahl and Olympia (1986), reflexionava: "Leni Riefenstahl és, sens dubte, un dels noms més controvertits de la història del cinema. Una gran part del públic, tant dins com fora de la indústria cinematogràfica, continua denigrant-la amb acusacions de tenir estrets vincles amb Hitler i el Partit Nacionalsocialista. Una minoria la reconeix pel que indubtablement és: la més gran de totes les directores de cinema (passades i presents) i una cineasta documental fonamental". Malgrat que als anys seixanta i setanta es va començar a reivindicar la seva figura pel valor formal i estètic del seu cinema —per part d’artistes de renom com Jonas Mekas, Mick Jagger, Helmut Newton i Andy Warhol, i de la revista Cahiers du cinéma, que es va interessar pel seu cinema d’autor—, als anys vuitanta encara hi havia molta controvèrsia i animadversió envers ella, que continuava viva, i Slide intentava compensar-les realçant la seva obra.

Aquest interessant assaig pren forma després d’una àmplia i dilatada recerca de la cineasta espanyola sobre el canvi sociopolític que va experimentar Alemanya amb la irrupció del nacionalsocialisme i l’arribada de Hitler al poder. Ens trobem davant d’un estudi que no aprofundeix extensament en els factors històrics i polítics que van provocar l’ascens d’aquest règim implacable, sinó que se centra primordialment en la influència sobre el cos com a model polític i unificador d’una societat destinada a canviar substancialment durant els dotze anys de nazisme.

La mateixa autora ho explica a l’inici. El seu propòsit no és aportar dades noves sobre la biografia de la directora alemanya. Tampoc indagar en una anàlisi històrica, sinó plantejar la seva tesi sobre els conceptes, de collita pròpia, de cos contingut i realisme idealista, desenvolupats en un context molt concret i posats en pràctica pel règim, i que afecten la utilització del cos en una doble vessant. D’una banda, per perfilar-lo com un model proper a una concepció clàssica grega, buscant una imatge pura de la raça ària, però desproveïda de la càrrega intel·lectual que perseguien els clàssics. I, de l’altra, un cos com a contenidor de la ideologia inoculada després d’un sotmetiment ferri i calculat des de l’educació, l’associació, les lleis, l’art, la repressió i l’odi al diferent. Aquests dos conceptes es repetiran amb assiduïtat al llarg de la lectura, subratllant una idea que no existia a l’inici de la seva recerca, sinó que sorgiria durant el procés quan va percebre que la medicina, la política, la coerció, l’art i la implantació de l’activitat física tenien un denominador comú: el cos i tot el pes imposat sobre ell per una maquinària ideològica i mutiladora del nou règim que s’havia implantat després de la República de Weimar.

El cuerpo nazi. El cuerpo contenido es divideix en tres parts que comencen amb un recorregut per les dinàmiques sociopolítiques i culturals, seguit de la manipulació al seu gust d’estudis antropològics o biològics que van derivar en la creença en l’existència d’una raça superior que calia perpetuar. A continuació, s’analitza el concepte d’Estat contingut i la seva relació amb el cos individual sota un totalitarisme vigilant i coercitiu, i es finalitza amb el cinema com a mitjà de propaganda de la ideologia del règim nazi, cristal·litzat en el cinema de Leni Riefenstahl. La directora va realitzar més treballs per al partit, però en van destacar dos per damunt de tot, ja que recollien perfectament l’essència que Hitler pretenia en el seu projecte utòpic i cruel.

En concret, El triomf de la voluntat (1935) és un documental guardonat a París i Venècia que exaltava l’esperit ari i nazi, així com la figura del Führer com a nou Messies salvador del poble durant la seva arribada triomfal en avió, en el marc del famós congrés del partit nazi a Nuremberg. Un acte dotat d’un to de cerimònia politicoreligiosa que la directora recull perfectament. Per la seva banda, Olympia (1938), el documental sobre els Jocs Olímpics de Berlín de 1936 que va reunir el patriotisme, l’essència i la "il·luminació" del nacionalsocialisme amb l’esperit quasi diví amb què apareixien els esportistes, idealitzats sota el model estatuari grec i els elements naturals que tant agradaven a Hitler, es convertiria també en una obra mestra de gran calat artístic. Una pel·lícula que, segons reflexiona l’escriptora, fa plantejar-se si l’ètica i l’estètica poden anar unides o cal dissociar-les. L’autonomia de la forma i el contingut se situa sempre en aquest debat que ha travessat la història de l’art.