Famesick. Unas memorias — Tot sobre Lena

Enmig del fenomen cultural i mediàtic que va suposar Girls (HBO, 2012-2017), Lena Dunham (Nova York, 1986) va publicar Not That Kind of Girl (2014), un primer llibre de memòries que, amb les seves reflexions divertides i enginyoses sobre les misèries de ser una dona jove als EUA del segle XXI, semblava la continuació lògica de la sèrie protagonitzada per Hannah, Jessa, Marnie i Shoshanna. Famesick és una altra cosa: escrites amb el pòsit i també amb la cruesa que atorga la mirada retrospectiva sobre els esdeveniments del passat, aquestes memòries constitueixen el relat definitiu del cost personal que li va suposar a Dunham la creació de Girls, una sèrie que, per a moltes espectadores, entre les quals m’incloc, va suposar un abans i un després pel que fa a la representació femenina a la petita pantalla. Podríem dir, també, que Famesick és la manera que Dunham ha ideat per exorcitzar el seu trauma: una mena d’exercici de sanació personal que, per descomptat, té també molt d’ajustament de comptes. En aquest procés revisionista ens trobem amb alguns secrets a veus, però també amb algunes sorpreses: que Adam Driver (qui encarnava Adam, el xicot intermitent de Hannah a la sèrie) és un actor amb qui no és fàcil treballar sembla una obvietat a hores d’ara, però Dunham dissecciona també la complexa relació laboral i de profunda amistat que mantenia amb Jenni Konner, cocreadora i guionista de la sèrie, i la ruptura de la qual supera en intensitat la del pitjor divorci. Tampoc no s’escapa de la crítica Jack Antonoff, exparella de Dunham, encara que, veient Sense mesura (Too Much), la sèrie que va crear recentment per a Netflix basada en la seva ruptura amb el músic, aquest ha sortit potser massa ben parat al llibre.

Famesick és, de tota manera, alguna cosa més que aquest ajustament de comptes, encara que les revelacions de Dunham sobre Driver, Konner o Antonoff (entre d’altres) hagin acaparat la major part dels titulars des de la seva publicació. En la seva millor versió, sobretot en la seva primera part, aquesta autobiografia fa un recorregut emocionant i sorprenent sobre la inusual trajectòria que va portar Dunham, filla dels artistes Laurie Simmons i Carroll Dunham, a rodar la seva primera pel·lícula, la molt independent Tiny Furniture (2010), guanyar un premi a Sundance i començar a relacionar-se amb cineastes encara en germen de l’efervescent escena indie novaiorquesa del moment, com Greta Gerwig i els germans Safdie (Ti West fa també un cameo divertidíssim com un dels homes terribles —n’hi ha uns quants— amb els quals Dunham va sortir entre els vint i els trenta anys). Malgrat la història de terror, ansietat, dolor i medicació que es desenvolupa després, l’autora aconsegueix, en aquests primers capítols, transmetre amb força l’emoció i l’eufòria de les primeres vegades, quan algú comença a trobar el seu camí, la seva vocació i el seu lloc al món. Poc després de Sundance, van començar a arribar les trucades i els correus de felicitació, i les primeres propostes de col·laboració i suport, des de Nora Ephron (madrina espiritual de Dunham) fins a Judd Apatow, el suport del qual va ser fonamental perquè Girls veiés la llum. Tota aquesta primera part resulta fascinant, una mirada privilegiada darrere del teló d’una sèrie que, vista en retrospectiva, resulta insòlit que arribés a fer-se, no només per la seva temàtica (les vivències de quatre noies joves en una Nova York precària, en la qual abundava el "sexe dolent en sofàs bruts", com ho va descriure la crítica Emily Nussbaum, i que estava a les antípodes del glamur de Sexo en Nueva York), sinó també perquè, recordem-ho, Lena Dunham tenia només uns vint-i-quatre anys quan va signar amb HBO.