Figuras de resistencia — Els assaigs de Teresa de Lauretis sobre el cinema de dones (i molt més)

El passat 2 de febrer va morir Teresa de Lauretis als 87 anys. L’autora d’origen italià és una referència indiscutible en el camp dels estudis feministes i la impulsora de la teoria queer (tot i que després ella mateixa va qüestionar-ne la de deriva dins de l’acadèmica, com recorda a l’article Cambios de hábito, quan denuncia com la teoria queer “s’ha convertit ràpidament en una criatura conceptualment buida de la indústria editoral”). Per endinsar-nos en la seves idees, ja sigui com a primera lectura o amb voluntat completista, Kaótica Libros acaba d’editar Figuras de resistencia, onze articles complementaris i la majoria posteriors a les seves dues obres capitals, Alicia ya no: feminismo, semiótica, cine (traduït al castellà per Cátedra), el recull d’assaigs que publica el 1984, i Tecnologies del gènere (1987), on va aprofundir en com disciplines com el cinema o la literatura esdevenien “tecnologies” de la construcció de la diferència sexual. 

Una lectura transversal dels articles ens dibuixa una escriptora que s’inscriu sempre en els textos, pensaments i obres d’autores anteriors, tan teòriques com artistes. De manera que, més enllà del seu contingut, els assaigs per ells mateixos generen un teixit de referències culturals (no només, però sobretot, en femení) que ens parlen d’una “herstory” del pensament que desborda els estudis feministes i queer. La mateixa De Lauretis explica aquesta estratègia dialèctica i la seva voluntat de conversar o discutir de forma explícita altres textos i autores a Cambios de hábito. La seva condició d’italiana establerta a Estats Units li permet introduir, a més a més, un ventall més divers de noms que no es limiten al paradigma angloparlant. 

L’antologia arrenca amb Repensar el cine de mujeres (1985), un article clau en la seva voluntat per definir el principal debat al voltant del cinema de la primera teoria feminista dels setanta i proposar un altre paradigma per avançar en la discussió. De Lauretis parteix de la pregunta fundacional emesa per la teòrica alemanya Silvia Bovenschen, sobre si existeix una estètica femenina, per plantejar que la resposta només pot ser una contradicció: la posició afirmativa i positiva de les dones com a subjectes socials i polítics versus la crítica negativa cap a una cultura i història de l’art patriarcal. La italiana trasllada aquesta dicotomia al cinema fet per dones per constatar com també recull aquesta dialèctica, entre les cineastes que entenen les pel·lícules com una eina immediata al servei de les urgències de la lluita feminista i aquelles que reflexionen sobre com canviar una estètica cinematogràfica conformada des de la mirada masculina. A partir de l’anàlisi de Jeanne Dielman, 23 quai du commerce, 1080 Brussel·les, De Lauretis reivindica que la particularitat del film d’Akerman rau en què “es dirigeix al seu espectador com una dona”, més enllà del gènere de l’audiència en qüestió. I d’aquesta manera desplaça el debat des de les formes de producció i representació a la intencionalitat respecte a qui s’adreça ja des de la posada en escena. Després també comenta Born in Flames, de Lizzie Borden, per afegir un altre element a la qüestió: la consciència que no parlem de dona en un sentit essencialista, sinó de dones en tota la seva varietat d’identitats i experiències, també aquelles que ens poden ser alienes o amb les quals no ens podem identificar a priori. En aquest aspecte, el film de Borden també suposa per a De Lauretis deixar enrere el model de “contracinema” proposat per cert feminisme per oferir una estètica més oberta que té una visió més inclusiva i diversa de l’audiència.