Greta Gerwig — El feminiwashing en la cultura

La hipòtesi central de Greta Gerwig. Biografia de la directora de Barbie, Mujercitas y Lady Bird (Editorial Erasmus) es basa en el fet que el seu és un cinema sobre la dona mil·lennista, tan personal com universal, i que és precisament aquí on rau el seu caràcter feminista. El llibre pretén traçar el recorregut vital de Gerwig en paral·lel a la seva trajectòria artística, tot intentant identificar i definir les característiques d’un "estil Greta" a partir de tot plegat. L’estructura respon a aquest criteri cronològic i es divideix en capítols que busquen narrar la trajectòria de Gerwig a través de les múltiples facetes que la conformen. Els dos primers capítols estan dedicats, en primer lloc, a la seva infància a Sacramento i als seus anys universitaris posteriors a Nova York i, en segon lloc, al seu vincle amb el moviment mumblecore, posant el focus en les seves arrels dins d’un cinema lliure i DIY, on no només es va consolidar com a actriu i musa de l’indie, sinó que també va començar a endinsar-se en l’escriptura de guions.

A partir d’aquí, la carrera de Gerwig s’entrellaça amb el seu encontre amb l’actual parella i col·laborador, Noah Baumbach. Així, el tercer capítol se centra en dues obres d’aquest autor en què Gerwig va tenir una incidència directa i que, segons Pérez Herrera, marquen "l’etapa definitiva de la seva trajectòria". Frances Ha (2012) i Mistress America (2015), sosté l’autora, són els primers passos que Gerwig fa en la construcció d’una narrativa que després definiria les seves pel·lícules en solitari: l’apropiació, en clau femenina, del relat èpic clàssic. En els capítols següents, l’autora manté aquesta idea com a eix central per parlar dels tres llargmetratges que Gerwig ha dirigit fins ara, és a dir, Lady Bird (2017), Donetes (2019) i Barbie (2023). La idea de com, en aquestes pel·lícules, les protagonistes esdevenen reinterpretacions d’arquetips tradicionalment masculins dins del relat mític és, potser, l’aspecte més innovador d’una investigació que, d’altra banda, resulta superficial en l’anàlisi i conservadora en el discurs.

Pérez Herrera tanca la introducció afirmant: "Algú podria preguntar-se per la naturalesa del llibre que té entre les mans: és un llibre de cinema?, és una biografia?, és un llibre d’història cultural recent? Probablement sigui tot això alhora, igual que les pel·lícules de Greta Gerwig". Doncs bé, qui ara té el llibre a les mans respon de manera ben diferent aquestes preguntes. Pel que fa a la idea que es tracti d’una "biografia", el treball d’investigació no sembla oferir-nos gaire més informació que la que podem trobar a internet; una mancança que, a més, es reflecteix en una edició descuidada pel que fa a títols, noms i conceptes, així com en un ús merament decoratiu —ni tan sols il·lustratiu— de les imatges. També queda curta en la categoria de "llibre de cinema" perquè, si bé conté informació sobre l’objecte d’estudi i fins i tot apunta cap a alguna cosa més amb el que s’ha assenyalat anteriorment, mai no arriba a oferir una anàlisi formal de les pel·lícules que vagi més enllà de la seva narrativa.