Imma Merino — Espigoladora de realitats i somnis: Recordar Agnès Varda

Imma Merino és una de les crítiques cinematogràfiques més prestigioses del cinema espanyol. És llicenciada en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctora en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra, i des de fa més de trenta anys escriu regularment sobre cinema i temes culturals al diari El Punt. És professora d’història del cinema i d’anàlisi dels mitjans de comunicació a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona i de l’assignatura documental de creació al Màster d’Estudis de Cinema i Audiovisual Contemporanis de la Universitat Pompeu Fabra.

El 1984, la jove estudiant Merino va quedar enlluernada per la pel·lícula Sense sostre ni llei d’Agnès Varda. En aquell moment va néixer el seu interès per aquesta dona que va començar a fer un cinema diferent a mitjans dels anys cinquanta a la França pre nouvelle vague. Un interès que es va convertir en admiració quan va veure l’any 2000 Los  espigadores y la espigadora i que va acabar fructificant a la seva tesi doctoral Subjectivitat i autorepresentació al cinema d’Agnès Varda, base i origen d’aquest llibre magnífic que recull una de les darreres llargues entrevistes amb la directora.

Des de la seva experiència com a especialista d’Agnès Varda, Imma Merino ha exercit d’assessora del CCCB en l’adaptació a Barcelona de l’exposició Agnès Varda, Fotografiar, filmar, reciclar, comissariada per Florence Tissot per a la Cinémathèque Française de París en col·laboració amb Ciné-Tamaris , que es pot veure fins al proper 8 de desembre. A la web de Filmtopia podeu consultar l’àmplia cobertura que vam fer de l’exposició i de la realitzadora, inclosa una interessant entrevista amb Imma Merino.

Agnès Varda. Espigadora de realidades y ensueños, publicat en castellà el 2019 per Donostia Kultura i la Filmoteca Basca i traduït ara al català per Edicions de la Ela Geminada, estava pensat per acompanyar una amplíssima retrospectiva a Sant Sebastià dedicada Agnès Varda els primers mesos del 2019. La pròpia Varda havia promès que hi assistiria, però encara que la malaltia li ho va impedir, la seva precària salut no va ser un obstacle per rebre a casa seva a la Rue Daguerre 86 a l’autora, a qui va concedir una llarga entrevista recollida a la segona part del text.

El llibre es divideix en tres parts. La primera, adaptació de la tesi de Merino, es titula Al voltant d’Agnès Varda i es divideix en sis capítols que dibuixen la figura de la dona i la seva obra des dels seus inicis el 1954 amb el film La Pointe Courte fins al seu darrer autoretrat fílmic Varda per Agnès, estrenat poc abans de morir. Es tracta d’un estudi molt detallat i ple de referències que enriqueixen el text construït com el cinema de Varda: un puzle que mostra l’evolució d’una cineasta que sempre ha mirat el món des de la seva perspectiva de dona.

La segona part recull la llarga entrevista que l’autora va concedir a la directora un dissabte de finals de novembre del 2018, a casa seva, a la Rue Daguerre. El títol, Agnès d’11 a 4, fa referència a una de les primeres pel·lícules de Varda, Cleo de 5 a 7. Aquesta entrevista és sens dubte l’atractiu més gran d’un llibre imprescindible. No només perquè és un dels últims testimonis d’Agnès Varda que ja estava malalta i cansada, sinó perquè Merino demostra molt bé haver-ne après com construir un relat en què la informació objectiva i la mirada subjectiva s’articulen de manera equilibrada.

Aquesta entrevista, realitzada en dues parts amb una pausa per menjar, no és una revisió històrica de la seva vida i pel·lícules, sinó una conversa fluida i amena on l’actualitat de la vida política i social es barreja amb una atenció especial a les lluites de les dones per la igualtat, amb les quals Varda va estar compromesa des de sempre. El cinema del passat i del present, el de França i el d’Espanya pel qual sent una gran curiositat, ocupa un temps compartit amb la vida familiar, el pare i l’absència d’un gat malalt que ha desaparegut. Tot això, observat des de la subjectivitat mateixa de l’entrevistada i de l’entrevistadora, de manera que cada pregunta s’obre a un ventall de temes que a poc a poc fan que no puguis deixar de llegir l’entrevista, encara que només sigui per descobrir que va passar amb el misteri del gat malalt.

Completen el llibre una amplia documentació i una fotografia, la que l’autora i la directora es van fer juntes davant de casa seva on es pot apreciar la complicitat dels seus somriures i el contrast entre una Agnès Varda plena de color al costat de l’austeritat d’Imma Merino, sempre vestida de negre.

Agnès Varda. Espigoladora de realitats i somnis ens torna una mica de la llibertat d’aquesta dona excepcional. El llibre s’encomana d’una idea molt present a l’obra de Varda, “d’un puzle amb un forat dins”, com explica Merino. Les seves observacions i les seves reflexions “des d’una subjectivitat manifesta” van conformant una imatge en què “sempre falta alguna peça o hi ha un abisme on treure el cap, i que pot ser completada per l’espectador, al qual convida a participar”. A les seves pel·lícules, de formats molt diversos, Varda “es fa present a través de comentaris fets per ella mateixa. Però mai no et mira per sobre ni per sota, et mira als ulls”, afegeix l’autora. “El seu desig és conèixer els altres, per això fa cinema”.

La vida i l’obra d’una dona vista i estudiada, estimada en realitat, per una altra dona. Totes dues, dones de cinema. El llibre d’Imma Merino sobre Agnès Varda és molt més que un assaig cinematogràfic, és un homenatge a una manera de viure i entendre el món.