Locarno — Un festival que estima el cinema de dones

Com confirma la seva història recent, la presència de dones cineastes a les seccions competitives del Festival de Locarno ha estat en general més alta que en altres certàmens de classe A com Canes o Venècia. Això es deu en bona part a la direcció artística d’un esdeveniment on pesa menys la política dels autors, i on la programació no es basa tant en els grans noms o les propostes més comercials com en obrir les portes a pel·lícules més agosarades i a cineastes emergents. A més a més, al contrari del que passa a altres grans festivals, a Locarno, el cinema de no ficció, un territori en què encara ara es mouen més les dones, no es discrimina de la Competició Internacional. 

Des de fa pocs anys, el festival presenta la seva pròpia “avaluació de gènere” en el dossier de premsa general. Així, podem comprovar que aquest 2024, del total de films inscrits al festival, el 27,4% estaven firmats per dones, el 0,9 per persones no binàries, el 3,1% eren codireccions mixtes, i un 3% estava firmat per persones que han preferit no identificar-se en cap sentit. La selecció final ha comptat finalment amb 34,9 de llargs firmats per dones i 1,6 títols corealitzats per parelles mixtes. Vuit de les 17 pel·lícules de la Competició Internacional les dirigien o codirigien dones, mentre que en el cas de Cineastes del Present, eren set de 15. 

En aquest context, les directores catalanes i espanyoles han trobat en Locarno un festival de classe A propici a estrenar les seves obres. A noms com, entre d’altres,  el d’Elena López Riera (Las vísceras, al 2016; i Pardino d’or al millor curt suís per Los que desean, el 2018), Natalia Marín (La casa de Julio Iglesias, 2018), Neus Ballús (Sis dies corrents, 2021), Blanca Camell (Castells, 2022) i Laura Ferrés (La imatge permanent, 2023), s’hi han sumat en aquesta 77a edició els de Mar Coll i Paz Vega.

En el seu tercer llargmetratge, Mar Coll s’endinsa al cantó fosc de l’experiència de la maternitat amb Salve Maria, l’adaptació de Les mares no de Katixa Agirre. En el llibre de l’escriptora basca, una periodista se sent atreta pel cas d’una dona francesa que ha ofegat els seus dos nadons a la banyera mentre ella mateixa s’enfronta a la criança del primer fill. Coll parteix de la mateixa idea, però aquí la figura de la infanticida estrangera com a “monstre”, que fascina des de certa distància a la narradora en tant projecció dels fantasmes de la maternitat, queda més diluïda, de manera que la protagonista assumeix aquest vessant obscur de mare primerenca i “normal” que tanmateix, lluny de viure les cures del seu fill com una etapa meravellosa, se sent sobrepassada i cada cop més arrossegada cap a l’abisme. Amb la complicitat d’una Laura Weissmahr que transmet esplèndidament l’angoixa psíquica i física de la protagonista, Coll firma una pel·lícula intensa i valenta en la seva aproximació desidealitzada a l’experiència de maternitat.