Locarno — Un festival que estima el cinema de dones

Com confirma la seva història recent, la presència de dones cineastes a les seccions competitives del Festival de Locarno ha estat en general més alta que en altres certàmens de classe A com Canes o Venècia. Això es deu en bona part a la direcció artística d’un esdeveniment on pesa menys la política dels autors, i on la programació no es basa tant en els grans noms o les propostes més comercials com en obrir les portes a pel·lícules més agosarades i a cineastes emergents. A més a més, al contrari del que passa a altres grans festivals, a Locarno, el cinema de no ficció, un territori en què encara ara es mouen més les dones, no es discrimina de la Competició Internacional. 

Des de fa pocs anys, el festival presenta la seva pròpia “avaluació de gènere” en el dossier de premsa general. Així, podem comprovar que aquest 2024, del total de films inscrits al festival, el 27,4% estaven firmats per dones, el 0,9 per persones no binàries, el 3,1% eren codireccions mixtes, i un 3% estava firmat per persones que han preferit no identificar-se en cap sentit. La selecció final ha comptat finalment amb 34,9 de llargs firmats per dones i 1,6 títols corealitzats per parelles mixtes. Vuit de les 17 pel·lícules de la Competició Internacional les dirigien o codirigien dones, mentre que en el cas de Cineastes del Present, eren set de 15. 

En aquest context, les directores catalanes i espanyoles han trobat en Locarno un festival de classe A propici a estrenar les seves obres. A noms com, entre d’altres,  el d’Elena López Riera (Las vísceras, al 2016; i Pardino d’or al millor curt suís per Los que desean, el 2018), Natalia Marín (La casa de Julio Iglesias, 2018), Neus Ballús (Sis dies corrents, 2021), Blanca Camell (Castells, 2022) i Laura Ferrés (La imatge permanent, 2023), s’hi han sumat en aquesta 77a edició els de Mar Coll i Paz Vega.

En el seu tercer llargmetratge, Mar Coll s’endinsa al cantó fosc de l’experiència de la maternitat amb Salve Maria, l’adaptació de Les mares no de Katixa Agirre. En el llibre de l’escriptora basca, una periodista se sent atreta pel cas d’una dona francesa que ha ofegat els seus dos nadons a la banyera mentre ella mateixa s’enfronta a la criança del primer fill. Coll parteix de la mateixa idea, però aquí la figura de la infanticida estrangera com a “monstre”, que fascina des de certa distància a la narradora en tant projecció dels fantasmes de la maternitat, queda més diluïda, de manera que la protagonista assumeix aquest vessant obscur de mare primerenca i “normal” que tanmateix, lluny de viure les cures del seu fill com una etapa meravellosa, se sent sobrepassada i cada cop més arrossegada cap a l’abisme. Amb la complicitat d’una Laura Weissmahr que transmet esplèndidament l’angoixa psíquica i física de la protagonista, Coll firma una pel·lícula intensa i valenta en la seva aproximació desidealitzada a l’experiència de maternitat.

Salve Maria va aconseguir una de les dues mencions especials del jurat d’un palmarès que només reparteix cinc premis. El principal, el Lleopard d’Or, va recaure en la molt reivindicable Toxic, primera pel·lícula de Saulė Bliuvaitė que s’apropa a les opcions extremes de les adolescents contemporànies a l’hora d’adequar els seus cossos als canons de bellesa imperants. La lituana acompanya dues adolescents d’un poble perdut que s’obsessionen per entrar en una escola per a models com a única possibilitat d’escapatòria de l’entorn miserable on viuen. Bliuvaité exhibeix la sensibilitat d’una Sofia Coppola postsoviètica en un film que té cura de no recrear-se en el context de pobresa que retrata. L’opressió dels cossos de les joves també és el tema en certa manera de Mond, la nova pel·lícula de Kurdwin Ayub, responsable de Sonne (2022), i guanyadora del premi especial del jurat que presidia Jessica Hausner. En un moment d’aquest drama al voltant d’una experta en arts marcials que troba feina com a entrenadora de les filles d’una família rica de Jordània, la protagonista admet que està vivint una història pròpia de pel·lícula de Netflix. Des d’aquesta autoconciència, Ayub compensa el vessant previsible i un pèl prosaic d’aquest drama sobre una occidental que descobreix que les noies orientals que entrena viuen presoneres en una gàbia d’or, tot posant de manifest, a través d’un rigorós ús del punt de vista, les limitacions de la iniciativa individual a l’hora de confrontar una problemàtica d’aquest tipus. A Green Line, Sylvie Ballyot entronca amb films com La mare de totes les mentides d’Asmae El Moudir a l’hora de recórrer a la reconstrucció amb ninots i maquetes d’una etapa de la història del Líban, la guerra civil que va assolar el país als anys vuitanta. I posa aquest dispositiu al servei de la protagonista, Fida Bizri, que de petita va patir aquest conflicte i encara ara es pregunta què mena els homes a matar. Aquest és l’interrogant que Fida planteja a diferents implicats en els enfrontaments d’aquella època, en unes entrevistes molt potents que compensen la manca de solidesa d’algunes de les decisions cinematogràfiques de les responsables del film. Amb Fogo do vento, Marta Mateus també se situa en una tradició que parteix del neorealisme, passa per Straub-Huillet i per Pedro Costa en la recerca de formes específicament cinematogràfiques de representació de la classe obrera al cinema. La portuguesa entrega amb la seva òpera prima una peça de gran bellesa poètica al servei dels veremadors de l’Alentejo i de les seves històries personals i col·lectives.

En una festival italòfon com Locarno, el cinema italià sempre té presència assegurada a la Competició Internacional. Però, per les circumstàncies que siguin (una mala tria?, la presència imminent de Venècia acapara les millors candidates?), les pel·lícules d’aquest país solen resultar de les més decebedores de la selecció any rere any. Amb Sulla terra leggeri, Sara Fgaier, muntadora habitual de Pietro Marcello, vol construir una oda a l’amor romàntic rememorat des de la memòria fràgil d’un ancià en una proposta tòpica i rància en la seva exaltació de l’enamorament juvenil sota el sol mediterrani. I Luce de Silvia Luzi i Luca Bellino s’esforça massa en convertir la seva actriu protagonista en un personatge dramàtic digne de premis en un drama que, des d’un to més ajustat, podria haver funcionat com una incursió inèdita als paisatges humans de la Itàlia industrial i meridional. Per tancar el repàs a les pel·lícules de directores que competien pel Lleopard d’Or, Pia Marais recupera el conflicte de l’Amazones, tan present en l’agenda internacional des de fa uns quants anys, contemplat des de la perspectiva occidental a Transamazonia. La cineasta d’origen sud-africà situa un predicador evangelista i la seva filla adolescent en el centre d’un conflicte moral, quan els toca mullar-se per primera vegada en la confrontació entre la resistència dels indígenes de la zona on han establert el seu temple i els interessos depredadors dels qui exploten els boscos, en una pel·lícula correcte en l’enfocament polític que tanmateix atorga massa pes al vessant més melodramàtic de l’argument.

Cineastes del Present

En l’altre secció competitiva de Locarno, Fario de Lucie Prost connecta amb altres pel·lícules recents com Holy Cow (Vingt Dieux) de Louise Courvoisier (comentada a propòsit de la seva estrena al Festival de Canes 2024) en la construcció d’un nou cinema rural dirigit per dones que actualitza la visió del vincle del jovent amb el món agrari francès. Es tracta d’un ecothriller en què un enginyer retorna al seu poble natal a França per vendre el pany de terra que va heretar del seu pare, i acaba engegant una investigació pel seu compte sobre la possible toxicitat dels residus que aboca al riu l’empresa minera de la zona. Prost resol de manera precipitada el misteri de la pel·lícula, però Fario no deixa d’oferir una visió convincent d’una generació marcada per les ganes de relacionar-se d’una millor manera amb el seu entorn malgrat els pocs mitjans que disposen per fer-ho. Denise Fernandes va aconseguir el premi a la millor cineasta emergent de Cineastes del Present per Hanami, un complement necessari a l’obra imprescindible del portuguès Pedro Costa pel que té de retrat sobre com afecta la migració a les dones de Cap Verd que firma en aquest cas una cineasta també d’origen capverdià. Fernandes ofereix una visió sensible amb els personatges i el seu entorn de què significa créixer en una illa marcada pels ritmes de la natura, en un film que acaba aproximant-se sense dramatismes a un vincle materno-filial en què pesa l’absència de la progenitora emigrada. Invention de Courtney Stephens és una gratificant mostra d’aquest nou cinema independent als marges de Sundance produït amb pressupostos mínims però grans dosis d’inquietud estètica. A partir de la història real del pare de la protagonista, l’actriu Callie Hernandez, la proposta combina ficció, autoficció i found footage per, a partir de traçar el procés del dol del personatge principal, endinsar-se en un viatge al cantó més inesperat d’Amèrica i la seva cultura de les pseudociències i les creences absurdes, en un to humorístic que sintonitza en part amb The Sweet East. Real d’Adele Tulli pretén articular una reflexió sobre les repercussions de les noves tecnologies, les realitats virtuals, les formes digitals de socialització i les aplicacions d’intel·ligència artificial a partir del treball amb imatges d’arxiu que il·lustren diferents manifestacions d’aquests escenaris, des de l’addicció als videojocs fins a les cam girls, en un film que es queda en el discurs més superficial, també des del vessant cinematogràfic, sobre aquest tema, lluny dels resultats que aconsegueixen, per exemple, cineastes com Gala Hernández treballant amb materials similars. I tampoc acaba de quallar Kada je zazvonio telefon (When the Phone Rang) d’Iva Radivojević un viatge per l’experiència de créixer a l’antiga Iugoslàvia als anys noranta des de la visió més distanciada d’una adolescent. 

Monólogo colectivo de Jessica Sarah Rinland va erigir-se com un dels títols més indiscutibles de Cineastes del Present, malgrat la seva absència del palmarès (que va deixar fora les pel·lícules d’aquesta secció més agosarades en un sentit estètic). Som davant d’una mostra d’aquest nou cinema de no ficció que explora altres formes de concebre el vincle entre els humans i les bèsties des de perspectives posthumanistes i no antropocèntriques. Rinland segueix, una mica a la manera de Frederick Wiseman, la rutina en diferents zoos i centres de recuperació d’animals per posar en evidència fins a quin punt estan canviant aquestes relacions entre els animals i les persones, en una pel·lícula que acaba defensant un codi de valors centrat en les cures, l’empatia i la preocupació pels més vulnerables. Mónologo colectivo es pot recuperar al Festival de Sant Sebastià, dins de la programació de Zabaltegi Tabakalera, sala que també acollirà l’exposició Extramisión: Capturando ojos luminosos creada igualment per la cineasta argentina.

Cinema a la Piazza

Fora de les dues seccions competitives, a la programació de la Piazza, la seu emblemàtica de Locarno que acull estrenes mundials o internacionals davant d’una audiència a l’aire lliure de millers de persones, es va poder veure Rita, el debut rere la càmera de Paz Vega, que es va projectar tot coincidint amb l’entrega del Lleopard honorífic a Jane Campion. En la seva òpera prima com a directora, Vega es remunta a l’Espanya dels anys vuitanta per retratar la quotidianitat del maltractament masclista en una família sevillana de classe obrera, a través de la filla de set anys que dona nom al film. La directora s’emmiralla en part en la feina de cineastes com Carla Simón a l’hora de posar la càmera a l’altura dels infants protagonistes i captar el món des dels seus ulls a partir d’una posada en escena amb una vocació en part naturalista, però que no acaba de trobar el to més adient. Malgrat tot, resulta interessant com a exercici que vol fer palès fins a quin punt es naturalitzava la violència contra les dones en el fora de camp de la vida diària d’una Espanya que tot just acabava d’aprovar la llei del divorci.