LLIBRES

Margarita Alexandre — Una dona que no s’assemblava a ningú

Margarita Alexandre és una de les dones menys conegudes del cinema espanyol. Actriu, productora i directora als anys quaranta i cinquanta, va tenir una participació important en la construcció del cinema cubà revolucionari.

Nuria Vidal

L’any 2023, amb motiu de la celebració del centenari del naixement de Margarita Alexandre, es va publicar la seva autobiografia, La otra cara de la luna, i es va estrenar a FlixOlé el documental Margarita Alexandre dirigit per Fermín Aio, rodat quan ella tenia 89 fantàstics anys. Gràcies a aquest llibre i aquest documental hem pogut recuperar, més ben dit descobrir, una dona tan extraordinària com inesperada. Si a les imatges de Margarita Alexandre passejant per l’Havana, o asseguda en un prat al mig del camp, sumem el relat de la seva autobiografia, tindrem un retrat complet d’una vida que ella no explica d’una manera convencional. Margarita Alexandre mai no va ser convencional en res, tampoc en els seus records.

Margarita Alexandre va néixer a Lleó l’any 1923, el seu pare era francès, la seva mare porto-riquenya. Va viure a Madrid fins a l’any 1938, quan la guerra civil va obligar la seva mare a escapar-se de la capital amb les seves tres filles, Margarita i les seves dues germanes petites, per buscar refugi a València. És en aquest viatge on comença La otra cara de la luna.

En acabar la guerra, la família torna a Madrid. La jove Margarita, rossa, d’ulls clars, tenia 17 anys quan, segons conta: “Em van abordar uns homes del cinema que buscaven una cara per representar la Immaculada Concepció de Murillo. De naturalesa curiosa, vaig acceptar la prova del personatge de Tierra y Cielo”. La pel·lícula d’Eusebio F. Ardavín seria la primera d’una carrera com a actriu que duraria dotze anys.

Poc després de fer 20 anys, va conèixer un home de 42 anys que li va resultar fascinant, era Juan José Melgar y Rojas, XII comte de Villamonte. Sempre va dir que va ser una sort casar-se amb algú com Juan José: “No era un amic, no era un nuvi i tampoc era un amant, era una cosa fora de context”. Tan fora de context que quan li va proposar casar-se li va dir: “No crec en el matrimoni, però si després no funciona, cadascú pel seu costat”. Al llibre de memòries, Margarita dedica un capítol sencer a l’estrambòtica família del seu marit fent ús d’una fina ironia i un gran sentit de l’humor gairebé berlanguià per descriure una classe social, la gran burgesia que observava des de la distància.

Mentre ella seguia la seva carrera com a actriu, el seu marit es dedicava a jugar a bridge, Juan José mai va intentar imposar la seva voluntat sobre ella, li va deixar absoluta llibertat per fer el que volgués. Van tenir dos fills, Alfredo i Margarita, i quan va arribar el moment de la separació, no només no va posar cap problema, sinó que la va recolzar totalment. Juan José Melgar y Rojas era, en paraules de Margarita, un ésser d’un altre món, un marcià. Però malgrat aquesta llibertat, va arribar un moment en què es va cansar d’aquesta vida i va decidir fer el salt, deixar-ho tot: “Sabia que estava a la vora d’un precipici i tenia clara consciència de per on venia el perill: massa jove, massa sola, potser massa atractiva per no relliscar sobre un terreny tan movedís. Vaig saber que calia canviar de rumb, allunyar-me de tot allò, tornar a començar”.

Aquest tornar a començar coincideix amb la seva trobada el 1951 amb el crític de cinema i ajudant de direcció Rafael Torrecillas al rodatge de Puebla de las mujeres, d’Antonio de l’Amo, la que seria la seva última pel·lícula com a actriu. “Tots dos compartíem el somni de dirigir cinema”, i el van dirigir. Van fundar junts la productora Altamira Films, que després es diria Nervión Films, amb la qual van rodar tres pel·lícules: Cristo (1954), La ciudad perdida (1955) i La gata (1956), totes  amb la col·laboració de Juan Mariné a la fotografia.

Cristo era un documental sobre la representació de la figura de Crist a la pintura. Va ser una feina experimental, arriscada, que els va permetre treballar junts amb una gran complicitat. La ciudad perdida va ser un intent de fer cinema polític amb format de thriller. Un exiliat republicà torna a Madrid per complir una missió, però en ser descobert, segresta una dona de l’alta societat. El film va ser massacrat per la censura. Margarita i Rafael van rodar una tercera pel·lícula, La gata, amb Aurora Bautista i Jorge Mistral. Aquesta vegada no van tenir talls de censura, però tots els seus guions que van venir després van ser prohibits. Cansats d’aquesta situació, el 1959 decideixen anar-se’n a Mèxic.

“EM VAN ABRODAR UNS HOMES DEL CINEMA QUE CAMINEN BUSCANT UN ROSTRE PER REPRESENTAR A LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE RAJOLA. DE NATURA CURIOSA, VAIG ACCEPTAR LA PROVA DEL PERSONATGE DE TERRA I CEL.”

Però pel camí es creua Cuba. Atrets per la revolució que acaba de triomfar a l’Havana, arriben a Cuba amb la idea d’estar-hi dues setmanes. Es quedaran deu anys. Margarita tenia 36 anys i estava plena d’il·lusions.

El llibre de memòries dedica dues terceres parts a la vida a Cuba, la més brillant, la més important en tots els sentits. Una vida de cinema, perquè la jove gallega que va aterrar a l’illa per curiositat, ben aviat es convertirà en una figura indispensable del cinema cubà, una dirigent de l’ICAIC acabat de formar on va conèixer Julio García Espinosa, Alfredo Guevara i Tomás Gutiérrez Alea. A més de Fidel Castro i Camilo Cienfuegos.

Tant ella com Rafael van arribar a aquesta revolució amb la il·lusió de viure una cosa realment nova, diferent, lliure. La desil·lusió va començar molt aviat, la decepció va anar creixent lentament davant de l’abús de poder, la ineficàcia dels quadres dirigents, la manca de previsió i l’entreguisme a la Unió Soviètica. Al llibre, Margarita es mou entre l’enorme contradicció de creure en la revolució i adonar-se que l’han traïda. Malgrat tot, va seguir endavant, com a productora a l’ICAIC. Es negava a renunciar al somni que de mica en mica s’anava convertint en malson.

Durant el rodatge d’una pel·lícula absurda de l’RDA a l’interior de l’illa, va viure un moment de tensió. Un dia van suspendre el rodatge, havien d’abandonar el lloc a corre-cuita. En arribar a l’Havana va descobrir per què. A la zona del rodatge estaven instal·lats els míssils soviètics que a l’octubre de 1962 van provocar el que es coneix com la “crisi dels míssils” que va estar a punt de portar el món a una guerra nuclear. L’equip de l’Alemanya oriental va entrar en pànic i van decidir acabar la pel·lícula a l’RDA. Margarida se’n va anar a Alemanya amb els cubans i es va trobar de cop amb la hipòcrita, repressiva i fosca realitat d’un país socialista.

En els sis o set anys que va estar a l’ICAIC la seva millor relació va ser amb Tomás Gutiérrez Alea, àlies Titón, a qui va produir les seves tres primeres pel·lícules: Las doce sillas, Cumbite i Muerte de un burócrata. Durant el rodatge de Cumbite va morir la seva filla amb 15 anys. Va ser un cop dur del qual mai va arribar a recuperar-se. Era l’any 1964, però encara creia que es podria fer alguna cosa a Cuba.

Rafael estava a Itàlia treballant a l’ambaixada cubana, ella va anar a veure’l diverses vegades, però sempre tornava a Cuba. Quan Rafael va tenir problemes i va acabar per marxar del país, ella va seguir a l’Havana. Després de finalitzar el rodatge de Muerte de un burócrata no li van renovar el contracte amb l’ICAIC, però la van trucar per dirigir el Teatre Musical, un dels pocs llocs d’oci que Fidel no havia clausurat. Crítica amb Fidel des de la seva primera deriva dictatorial, va aguantar a l’illa fins que el seu fill Alfredo va ser acusat de contrarevolucionari i va haver d’escapar-se de Cuba. El 1971, gairebé dotze anys després de la seva arribada, Margarita va abandonar Cuba. Només tornaria quan ja era molt gran, amb motiu del rodatge del documental.

Les memòries acaben en aquest punt, és com si tot el que va venir després no li interessés explicar-ho. I el que va venir després van ser uns anys a Itàlia, la tornada a Espanya després de la mort de Franco, la producció de la pel·lícula de El Ogro, Gilo Pontecorvo, sobre l’atemptat a Carrero Blanco, i la retirada a Madrid on va morir el 23 de desembre del 2015. Tenia 92 anys i deixava darrere aquestes memòries, un text irònic i poètic, polític i cinematogràfic. Les memòries d’una dona que no s’assemblava a ningú.

LLIBRES

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE