Crítica — La memoria infinita: La necessitat del record

La xilena Maite Alberdi ha aconseguit, amb només 40 anys, que els seus dos últims llargmetratges, El agente Topo i La memoria infinita, hagin estat nominats als Oscars com a millor documental. No és un èxit menor per a dos films parlats íntegrament en espanyol, rodats a Xile i centrats en un col·lectiu, el dels homes i les dones que pertanyen a això que anomenem la tercera edat, sovint invisibilitzats al cinema. La memoria infinita, que també va guanyar el gran premi del jurat al Festival de Sundance el 2023, és un film delicat i emotiu sobre els efectes desoladors de l’Alzheimer, alhora que una història d’amor, gairebé un melodrama, i un efectiu al·legat a favor de la necessitat de la memòria en un país desmemoriat com és Xile (i com a Espanya, podríem afegir, ja que Alberdi és d’ascendència basca).

El film se centra, gairebé de manera exclusiva, en el dia a dia d’una parella, un matrimoni en que ell mostra, de manera cada cop més evident, un deteriorament ràpid a causa de l’Alzheimer. Alberdi, però, no ha escollit qualsevol parella, sinó una que encarna, en certa manera, la pròpia història de Xile: Augusto Góngora, periodista cultural i personalitat pública vinculat de forma molt directa a la lluita clandestina contra Pinochet, i la seva dona , Paulina Urrutia, actriu i política xilena, que va arribar a ser ministra de Cultura durant l’etapa democràtica posterior a la dictadura. La pel·lícula els mostra en les seves activitats més quotidianes: dutxar-se, menjar, passejar, amb la pausa que requereix la fragilitat d’una existència a la vora de l’oblit, i mostrant de forma contundent la tasca de cures que, com una llosa pesada, recau gairebé exclusivament sobre la dona. Aquests moments d’intimitat, que Alberdi filma amb una distància i un respecte lloables, contrasten amb els vídeos domèstics que Paulina grava, amb una petita càmera de vídeo, sobre el seu dia a dia, molts d’ells durant el confinament generat per la pandèmia. És sempre conflictiu filmar una persona que, segurament, no és conscient del que significa aquest enregistrament, que no pot donar el seu consentiment a ser gravat ni a que aquestes imatges siguin projectades públicament. Encara que, de vegades, aquesta és una idea que pot creuar per la ment de qualsevol que vegi La memoria infinita ―sobretot, a partir de la seva desoladora segona meitat, quan la malaltia i la demència s’han apoderat completament, d’Augusto― Alberdi sembla resoldre-ho (almenys, en part) en fer que sigui Paulina, i no la cineasta ni el seu equip, la que filmi Augusto en els moments més punyents de la malaltia.

El film, per tant, oscil·la entre els bells i pausats plans de Paulina i Augusto units per la desgràcia, però també per l’amor, que filma Alberdi, i per aquests enregistraments domèstics, absolutament desoladors, i moltes vegades nocturns, capturats per Paulina en completa solitud. Oscil·la, per tant, entre la felicitat de continuar sent vius malgrat tot, i el drama i la foscor de viure així, en aquestes circumstàncies. Aquesta increïble història d’amor, d’alè tràgic, melodramàtic ―Augusto Góngora va morir poc després de l’estrena del film a Sundance, el maig del 2023―, és també, un al·legat a favor de la memòria. El film utilitza abundant material d’arxiu que mostra imatges de la televisió clandestina, opositora al règim de Pinochet, que Augusto va dirigir durant la dictadura, així com algunes de les seves entrevistes a la televisió, les seves aparicions com a actor en, per exemple, pel·lícules de Raúl Ruiz, o de vídeos domèstics pertanyents a temps millors. Alberdi es cuida molt de dur a terme un pamflet polític, però ―d’una manera similar a com ho fa, a les seves millors pel·lícules, Pablo Larraín, productor del film― connecta de forma exemplar allò personal amb allò col·lectiu, la història íntima amb la història del seu país, per acabar arribant a una conclusió: si aquells que encarnaven el record del que va passar deixen de recordar; si aquells que es van convertir en els guardians de la memòria de les atrocitats que el poble xilè va patir entre el 1973 i el 1990 perden la seva pròpia, qui recordarà tot allò? I, sobretot, qui impedirà que es torni a repetir?