FILMS

Crítica — La memoria infinita: La necessitat del record

En aquest documental nominat als Oscars, Maite Alberdi connecta la història individual amb la col·lectiva a través del retrat del matrimoni format pel periodista xilè Augusto Góngora, malalt d'Alzheimer, i la seva dona, l'actriu Paulina Urrutia. Una obra desoladora que reivindica la importància de la memòria.

La memoria infinita

Any 2023

País Xile

Direcció Maite Alberdi

Producció Fábula
Micromundo Produccions
Chicken and Egg Pictures
Immaat Productions
UTA Independent Film Group

Repartiment Augusto Góngora
Paula Urrutia

Fotografia Pablo Valdés
David Bravo

Muntatge Carolina Siraqyan

Distribució BTeams

Durada 85 min

Data d'estrena 12 de gener de 2024

Sinopsi

Augusto Góngora i Paulina Urrutia són un matrimoni popular a Xile, vinculat al món de la cultura i dels mitjans de comunicació, i significats políticament per la seva oposició al pinochetisme. Són també un matrimoni travessat per la tragèdia d'una malaltia, l'Alzheimer, que ràpidament està degradant August. La memòria infinita segueix el dia a dia de Paulina i Augusto a l'interior del seu domicili i constitueix alhora una història d'amor i una reivindicació de la memòria personal i col·lectiva.

La memoria infinita

Any 2023

País Xile

Direcció Maite Alberdi

Producció Fábula
Micromundo Produccions
Chicken and Egg Pictures
Immaat Productions
UTA Independent Film Group

Repartiment Augusto Góngora
Paula Urrutia

Fotografia Pablo Valdés
David Bravo

Muntatge Carolina Siraqyan

Distribució BTeams

Durada 85 min

Data d'estrena 12 de gener de 2024

Sinopsi

Augusto Góngora i Paulina Urrutia són un matrimoni popular a Xile, vinculat al món de la cultura i dels mitjans de comunicació, i significats políticament per la seva oposició al pinochetisme. Són també un matrimoni travessat per la tragèdia d'una malaltia, l'Alzheimer, que ràpidament està degradant August. La memòria infinita segueix el dia a dia de Paulina i Augusto a l'interior del seu domicili i constitueix alhora una història d'amor i una reivindicació de la memòria personal i col·lectiva.

La xilena Maite Alberdi ha aconseguit, amb només 40 anys, que els seus dos últims llargmetratges, El agente Topo i La memoria infinita, hagin estat nominats als Oscars com a millor documental. No és un èxit menor per a dos films parlats íntegrament en espanyol, rodats a Xile i centrats en un col·lectiu, el dels homes i les dones que pertanyen a això que anomenem la tercera edat, sovint invisibilitzats al cinema. La memoria infinita, que també va guanyar el gran premi del jurat al Festival de Sundance el 2023, és un film delicat i emotiu sobre els efectes desoladors de l’Alzheimer, alhora que una història d’amor, gairebé un melodrama, i un efectiu al·legat a favor de la necessitat de la memòria en un país desmemoriat com és Xile (i com a Espanya, podríem afegir, ja que Alberdi és d’ascendència basca).

El film se centra, gairebé de manera exclusiva, en el dia a dia d’una parella, un matrimoni en que ell mostra, de manera cada cop més evident, un deteriorament ràpid a causa de l’Alzheimer. Alberdi, però, no ha escollit qualsevol parella, sinó una que encarna, en certa manera, la pròpia història de Xile: Augusto Góngora, periodista cultural i personalitat pública vinculat de forma molt directa a la lluita clandestina contra Pinochet, i la seva dona , Paulina Urrutia, actriu i política xilena, que va arribar a ser ministra de Cultura durant l’etapa democràtica posterior a la dictadura. La pel·lícula els mostra en les seves activitats més quotidianes: dutxar-se, menjar, passejar, amb la pausa que requereix la fragilitat d’una existència a la vora de l’oblit, i mostrant de forma contundent la tasca de cures que, com una llosa pesada, recau gairebé exclusivament sobre la dona. Aquests moments d’intimitat, que Alberdi filma amb una distància i un respecte lloables, contrasten amb els vídeos domèstics que Paulina grava, amb una petita càmera de vídeo, sobre el seu dia a dia, molts d’ells durant el confinament generat per la pandèmia. És sempre conflictiu filmar una persona que, segurament, no és conscient del que significa aquest enregistrament, que no pot donar el seu consentiment a ser gravat ni a que aquestes imatges siguin projectades públicament. Encara que, de vegades, aquesta és una idea que pot creuar per la ment de qualsevol que vegi La memoria infinita ―sobretot, a partir de la seva desoladora segona meitat, quan la malaltia i la demència s’han apoderat completament, d’Augusto― Alberdi sembla resoldre-ho (almenys, en part) en fer que sigui Paulina, i no la cineasta ni el seu equip, la que filmi Augusto en els moments més punyents de la malaltia.

“SI AQUELLS QUE ES VAN CONVERTIR EN ELS GUARDIANS DE LA MEMÒRIA DE LES ATROCITATS QUE EL POBLE XILÈ VA PATIR ENTRE EL 1973 I EL 1990 PERDEN LA SEVA PRÒPIA, QUI RECORDARÀ TOT ALLÒ? I, SOBRETOT, QUI IMPEDIRÀ QUE ES TORNI A REPETIR?”

El film, per tant, oscil·la entre els bells i pausats plans de Paulina i Augusto units per la desgràcia, però també per l’amor, que filma Alberdi, i per aquests enregistraments domèstics, absolutament desoladors, i moltes vegades nocturns, capturats per Paulina en completa solitud. Oscil·la, per tant, entre la felicitat de continuar sent vius malgrat tot, i el drama i la foscor de viure així, en aquestes circumstàncies. Aquesta increïble història d’amor, d’alè tràgic, melodramàtic ―Augusto Góngora va morir poc després de l’estrena del film a Sundance, el maig del 2023―, és també, un al·legat a favor de la memòria. El film utilitza abundant material d’arxiu que mostra imatges de la televisió clandestina, opositora al règim de Pinochet, que Augusto va dirigir durant la dictadura, així com algunes de les seves entrevistes a la televisió, les seves aparicions com a actor en, per exemple, pel·lícules de Raúl Ruiz, o de vídeos domèstics pertanyents a temps millors. Alberdi es cuida molt de dur a terme un pamflet polític, però ―d’una manera similar a com ho fa, a les seves millors pel·lícules, Pablo Larraín, productor del film― connecta de forma exemplar allò personal amb allò col·lectiu, la història íntima amb la història del seu país, per acabar arribant a una conclusió: si aquells que encarnaven el record del que va passar deixen de recordar; si aquells que es van convertir en els guardians de la memòria de les atrocitats que el poble xilè va patir entre el 1973 i el 1990 perden la seva pròpia, qui recordarà tot allò? I, sobretot, qui impedirà que es torni a repetir?

Augusto Góngora CRÍTICA Paulina Urrutia

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FILMS

Crítica

"Sangre en los labios: violent pressentiment del desig"

Rose Glass ens desafia, provoca i sedueix amb el seu segon llargmetratge, una violenta i captivadora relació lèsbica situada en un petit poble de Nou Mèxic. La passió entre Lou...

FILMS

Crítica

"HLM Pussy: Una girlhood per a l’època del post #metoo"

L'òpera prima de la cineasta francomarroquina Nora el Hourch aborda una sèrie de temes —el consentiment, la cultura de la violació i la violència sexual en l'àmbit adolescent—que poden resultar...

FILMS

Crítica

"Animalia: Una llum impredictible"

La notable òpera prima de Sofia Alaoui explora els límits de la ciència-ficció més metafísica.

FILMS

Crítica

"Pequeñas cartas indiscretas: Hipocresia davant de llibertat"

La directora anglesa Thea Sharrock reuneix un cop més les estupendes Olivia Colman i Jessie Buckley en un film ambientat als anys vint del segle passat en un poble on...

FILMS

Crítica

"A pulmón: Capbussar-se al mar amb les directores basques"

Bertha Gaztelumendi i Rosa Zufía bussegen a l'esplèndida realitat de les directores basques del segle XXI en un documental que és alhora una recerca i un descobriment.

FILMS

Crítica

"Club Zero: Alimentació inconscient"

En Club Zero, l'actriu Mia Wasikowska encarna una professora de nutrició amb un perillós pla per al seu alumnat.

FILMS

Crítica

"Tratamos demasiado bien a las mujeres: Carmen Machi, Àngel exterminador amb vestit de núvia"

La dissenyadora de vestuari Clara Bilbao debuta en la direcció amb una arriscada proposta que compta amb un repartiment estel·lar en què destaca Carmen Machi en un paper sorprenent. Tot...

FILMS

Crítica

"Nuestro último baile: Superar el dol ballant"

La directora suïssa Delphine Lehericey combina amb total naturalitat, els llenguatges del cinema i la dansa contemporània.

FILMS

Crítica

"Hotel Royal: L’assetjament masclista com a pel·lícula propera al terror"

El segon llarg de ficció de Kitty Green després de The Assistant reincideix en la vessant tenebrosa de les dinàmiques quotidianes del masclisme a través, aquest cop, de les convencions...

ENTREVISTES

Sandrine Bonnaire

"La intel·ligència d’una actriu i directora"

“El millor instrument de treball per a una actriu és la vida”

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE