Musidora — L’artista total
Musidora serà recordada sempre pel seu emblemàtic paper d'Irma Vep a Los vampiros. Tanmateix, a més d’actriu, també passarà a la història com a poeta, escriptora, cantant, ballarina, pintora, guionista, productora, directora, feminista, icona per a un bon grapat de cineastes i artistes, i figura clau en la recuperació del llegat del cinema mut francès.
Musidora (1889-1957), de nom real Jeanne Roques, va néixer a París el 23 de febrer del 1889. Va decidir utilitzar el seu nom artístic, que significa “regal de les muses”, després de debutar a la gran pantalla el 1909, on va aparèixer en diversos curts, com ara Les misères de l’aiguille, de Raphäel Clamour el 1913, sobre la difícil situació de la classe obrera francesa.
Filla d’un compositor i una pintora molt activa en la defensa dels drets de la dona, va actuar junt amb l’escriptora i actriu Colette en l’avui tristament famosa sala Bataclan, en aquells dies dedicada als vodevils i al teatre de revista. Va ser al Folies Bergère, el temple del cabaret parisenc, on la va descobrir el director Louis Feuillade, que va sucumbir al seu magnetisme i la va convertir en la seva actriu fetitxe. Amb ell va rodar una trentena del total de setanta pel·lícules en què va participar al llarg de la seva carrera.
CONEGUDA PER LA SEVA PAL·LIDESA EXTREMA, ELS ULLS FUMATS TAN PECULIARS I LA SEVA VESTIMENTA NEGRA, L’ACTRIU VA SER LA CREADORA DE L’ESTÈTICA VAMP.
Los vampiros, un fulletó cinematogràfic de deu episodis estrenat el 1915, la va llançar a la fama. Hi feia el personatge d’Irma Vep, una vampiressa que va trencar motlles. Als inicis del cinema, quan l’arquetip femení era el d’un ésser angelical i innocent, com el que encarnaven les actrius nord-americanes de llargues cabelleres Mary Pickford o Lillian Gish, va aparèixer Musidora que capgirava aquest estereotip per crear-ne un de nou: el de la vampiressa, un look sense precedents en temps de sinagües i cotilles. Representava una dona lliure, sofisticada, sensual, perillosa, audaç, d’un erotisme gairebé subversiu i conscient del seu poder. Agafava del mite del vampir la capacitat de seducció, fent caure els homes sota el seu influx. Quan era un escàndol que una dona portés pantalons, Musidora apareixia amb malles negres i caputxa, avançant-se als vestits característics del superherois del còmic. Fins i tot el maquillatge, lluny de ressaltar la feminitat, sorprenia i inquietava pels grans ulls pintats de negre, que li conferien una mirada entre al·lucinada i felina. Tothom es va reconèixer en ella, que semblava encarnar una invitació a la rebel·lió, des de la classe treballadora fins a l’empresariat, passant per descomptat per la intel·lectualitat, com ara els surrealistes que veien en ella la imatge de la dona moderna.
Los vampiros, dividida en 10 capítols, explicava com París vivia presa d’un terror contra el qual la policia no hi podia fer res. Una organització criminal coneguda com “Els vampirs”, tot i que no ho eren en el sentit estricte, dirigida pel Gran Vampir i la seva xicota Irma Vep, sembrava el caos amb els seus assassinats, robatoris i segrestos.
És una obra essencial de l’avantguarda i va marcar el camí cap a l’expressionisme que triomfaria en el període d’entreguerres. Els recursos narratius de Feuillade van impulsar les possibilitats del cinema com a mitjà d’expressió, i la bella i mortífera Irma Vep es va convertir en un personatge molt popular, que va influir tota una generació de dones fatals, amb Louise Brooks o Theda Bara al capdavant.
Ja convertida en una superestrella, va repetir èxit en un altre serial, Judex, el 1916. Mentrestant, en paral·lel, va anar construint un discurs teòric al voltant del cinema, conreant la crítica i l’assaig en revistes especialitzades i, des de 1918, va començar a dirigir les seves pròpies pel·lícules adaptant textos de la seva amiga Colette. Només dues dones abans que ella, Alice Guy i Germaine Dulac, havien aconseguit fer-se un lloc darrere de la càmera. El 1919 va crear la seva pròpia productora, Société des Films Musidora, i amb ella es va traslladar a Espanya per rodar La capitana Alegría’ el 1920, Por Don Carlos el 1921, Sol y sombra el 1922 i La tierra de los toros el 1924, estilísticament molt ambicioses, i que encara avui sorprenen per la seva modernitat. Va ser en terres espanyoles, que es va enamorar d’un torero a cavall espanyol, Antonio Cañero, que va participar en vàries d’aquestes produccions.
Musidora va trobar a Espanya més llibertat i independència per treballar, fent així les seves pel·lícules més originals i personals, tot i que van tenir poca repercussió comercial. Un cop acabada la seva relació amb Cañero, se’n va tornar a França. Un matrimoni amb un metge amic de la infància, amb qui va tenir un fill, la va tenir apartada del cinema per abocar-se al teatre. Després de divorciar-se el 1944, es va centrar en la literatura i va escriure novel·les, així com obres de teatre i nombroses cançons i poemes.
A la dècada dels 50, vivia en la pobresa fins que va ser descoberta per Henri Langlois, fundador de la Cinemateca Francesa, amb qui va passar els seus últims anys treballant en la preservació i documentació del patrimoni fílmic al qual ella tant havia contribuït. La polifacètica Musidora va morir el 7 de desembre de 1957. Envoltada d’una aurèola mítica, Musidora no va ser només l’actriu que va fer cèlebre l’estètica vamp, va ser, a més, una gran artista que va quedar eclipsada, en part, pel seu personatge més famós. No és necessari cap pretext per celebrar-la i reivindicar-la, però la sèrie Irma Vep d’Olivier Assayas, que es pot veure a HBO Max, ens demostra un cop més que segueix més viva que mai.
