Neopioneres del cinema català — Les que van començar a caminar

No són gaires, tot just una dotzena, totes nascudes entre mitjan anys cinquanta i 1968. Dones joves, adolescents o gairebé nenes quan va acabar la dictadura franquista, el 1975. Amb formacions i experiències molt diferents, aquestes directores, que van créixer durant els anys de la jove democràcia espanyola i catalana, es van atrevir a dir: “Aquí estem, hem vingut per quedar-nos i no serem les úniques; si de cas, les primeres“.

És just parlar de directores perquè, en aquells anys, era gairebé impossible trobar dones en qualsevol altre ofici al cinema. Més enllà de dues feines considerades aptes per ser exercits per elles, la de script i la de muntadora, era difícil trobar professionals femenines en una indústria dominada per la presència masculina en tots els seus sectors. En aquest context, aquestes neopioneres es van atrevir a posar-se al capdavant d’equips formats gairebé exclusivament per homes.

Totes elles van debutar entre el 1988 i el 2000. Dotze anys en què els seus noms van començar a cridar l’atenció de la crítica i el públic, posant en evidència una realitat inqüestionable: no hi havia dones fent cinema a Catalunya, i molt poques a Espanya. En aquells anys, a mitjan dècada dels vuitanta, quan Rosa Vergés va començar com a script o Mireia Ros i Sílvia Munt com a actrius, no existien escoles de cinema. L’única manera d’accedir a la professió era treballar a la indústria o fer un cinema de guerrilla. Per això, els recorreguts que van seguir per fer aquest important salt van ser molt diversos.