Crítica — Notre corps

Estrenat en el Fòrum de la Berlinale, Notre Corps és el nou documental de la directora Claire Simon. Després del seu personal apropament a la figura de l’escriptora Marguerite Duras en el film de ficció Quiero hablar sobre Duras, aquesta vegada la càmera de Simon retrata el dia a dia del departament ginecològic de l’Hospital Tenon de París: adolescents que s’han quedat embarassades per accident i volen interrompre el seu embaràs, persones que s’estan sotmetent a tractaments hormonals per canviar de sexe, dones amb càncer d’úter, parts que es compliquen… Casos molt diversos però amb un nexe en comú que és el cos de la dona com a epicentre. És un film sobre la ciència, sí, però també sobre la humanitat. Un film sobre el nostre cos, el cos de la dona; sobre com ens relacionem amb ell i també sobre com la medicina, condicionada per una societat que en ple segle XXI encara discrimina a les dones, s’allunya de vegades sense adonar-se de la suposada objectivitat que afirma exercir.

Podríem pensar que l’actitud de Simon és observacional, sí. Com a espectadors, en alguns moments ens centrem tant en la relació entre doctor/a i pacient, que ens oblidem totalment de la presència de la càmera. No era aquesta la regla d’or de l’anomenat cinéma verité? Però aquesta actitud observacional no vol dir que Simon no pugui ser empàtica amb aquelles persones que té enfront de la càmera, al contrari. Simon sap que qualsevol persona, en qualsevol moment i per qualsevol raó, es pot convertir en pacient; inclús ella mateixa, a qui se li va diagnosticar un càncer fa poc. També sap que la labor dels y les professionals de la medicina és tremendament valuosa, i és per això que intenta captar-la amb la major fidelitat possible. 

A primera vista, Notre Corps potser podria fer-nos pensar en els documentals de Frederick Wiseman i en la seva capacitat per disseccionar de manera detallada un context concret, sigui una biblioteca, un museu, un ajuntament o un zoològic. Però no és en absolut casual que Simon hagi decidit que el seu film parli sobre el cos de la dona: és una decisió absolutament feminista, absolutament política, absolutament personal.