FILMS

Crítica — O Corno: La llibertat de decidir ser mare (o no)

D'una gran intensitat epidèrmica, el segon llarg de Jaione Camborda ressegueix la fugida d'una llevadora a la Galícia dels anys setanta.

Eulàlia Iglesias

O Corno

Any 2023

País Espanya
Portugal
Bèlgica

Direcció Jaione Camborda

Guió Jaione Camborda

Producció Esnatu Zinema, Miramemira
Elástica Films
Bando Aparte & Bulletproof Cupid

Repartiment Janet Novás
Siobhan Fernandes
Carla Rivas
Daniela Hernán Marchán
María Lado

Fotografia Rui Poças

Muntatge Cristobal Fernández

Música Camilo Sanabria

Distribució Elástica Films

Durada 105 min

Data d’estrena 11 d'octubre de 2023

Sinopsi

Illa d'Arousa, 1971. María es guanya la vida mariscant. També és coneguda per ajudar altres dones en els seus parts amb especial dedicació i cura. Després d'un succés inesperat, es veu obligada a fugir i comença una perillosa travessia que la farà lluitar per la seva supervivència. 

O Corno

Any 2023

País Espanya
Portugal
Bèlgica

Direcció Jaione Camborda

Guió Jaione Camborda

Producció Esnatu Zinema, Miramemira
Elástica Films
Bando Aparte & Bulletproof Cupid

Repartiment Janet Novás
Siobhan Fernandes
Carla Rivas
Daniela Hernán Marchán
María Lado

Fotografia Rui Poças

Muntatge Cristobal Fernández

Música Camilo Sanabria

Distribució Elástica Films

Durada 105 min

Data d’estrena 11 d'octubre de 2023

Sinopsi

Illa d'Arousa, 1971. María es guanya la vida mariscant. També és coneguda per ajudar altres dones en els seus parts amb especial dedicació i cura. Després d'un succés inesperat, es veu obligada a fugir i comença una perillosa travessia que la farà lluitar per la seva supervivència. 

Arima (2019), òpera prima de Jaione Camborda, s’obre amb diferents primeríssims primers plans d’ulls en plena revisió oftalmològica per tot seguit passar al pla sostingut sobre el cos nu d’una de les protagonistes, que treballa com a model en una escola de pintura. Els diversos enquadraments repliquen les escales de mirades que deuen exercir els alumnes sobre la figura que pinten: un pla general més llarg seguit de plans mitjans o primers plans de les parts del cos de la noia, com la taca de naixement del seu ventre.

Ambientada a la Galícia de principis dels anys setanta, O corno (2023) arrenca amb una llarga seqüència en temps real en què la protagonista, María (Janet Novas), assisteix com a llevadora el part d’una veïna, un moment que es posa en escena en tota la seva intensitat corporal de suors, viscositats, convulsions i panteixos. Camborda arrenca els seus dos primers llargmetratges amb una seqüència que tensa el nostre vincle amb la presència del cos nu de les dones a la pantalla. Sobretot a O corno, la directora replanteja les formes de mirar el cos femení sense negar la carnalitat al darrere d’actes no sexuals com parir.

Les dues primeres pel·lícules d’aquesta cineasta d’origen basc establerta a Galícia es poden emmarcar en les coordenades del nou cinema gallec, un corrent que impulsa un cinema d’autor inquiet i d’abast internacional sense perdre les arrels al territori. Arima és un conte fosc i claustrofòbic sobre com la mirada i la presència masculina altera la vida de diferents dones en un poble gallec. Malgrat situar-se en els últims anys del franquisme i de les seves polítiques de repressió de la sexualitat femenina, O corno es desplega com una vital pel·lícula d’alliberament al voltant d’una dona i el seu vincle amb la maternitat. I si Arima desprèn un cert aire d’història tancada en ella mateixa al voltant d’uns personatges que no semblen capaços d’escapar d’un entramat mental de pors i fantasmes, O corno és un film obert, de fuga, en continu trànsit.

En el segon llargmetratge, Camborda posa l’accent en l’expressivitat dels cossos de les dones, sobretot a través d’una protagonista que no per casualitat encarna la ballarina Janet Novas. Aquesta eloqüència més gestual que verbal es manifesta en sintonia amb la força de la natura que envolta els personatges, i en relació amb aspectes com l’esport o la feina de recol·lectar musclos, però també amb el despertar sexual d’una adolescent o l’eufòria romàntica i efímera d’una nit de festa major. Fins i tot una cicatriu en el cos de María ens dona més indicis sobre un passat del qual ella mateixa no n’arriba a parlar mai. 

“EL FILM ES DESPLEGA COM UNA VITAL PEL·LÍCULA D’ALLIBERAMENT AL VOLTANT D’UNA DONA I EL SEU VINCLE AMB LA MATERNITAT”

El títol d’O corno fa referència a la banya de sègol, un fong dels cereals amb propietats al·lucinògenes que tradicionalment s’utilitzava amb fins abortius. Com veiem des de l’inici, la protagonista treballa com a llevadora, però també practica avortaments clandestins, en un context en què no es poden fer d’altra manera, a les dones que li demanen. Un accident en aquest àmbit l’obliga a emprendre la fuga i entrar d’amagat a Portugal. O corno entronca així amb la tradició de les pel·lícules de fugitius en un àmbit rural, un element que també s’apuntava a Arima.

Un imaginari que habitualment s’ha conreat en masculí i que de forma insòlita veiem declinat des d’una perspectiva femenina. Som davant d’una (anti)heroïna que assumeix amb maduresa la responsabilitat dels seus actes i les conseqüències que comporten. La seva escapada cap a Portugal es marca en principi com un viatge cap a la foscor, lligada a la clandestinitat, al fet de moure’s per rutes amagades. La seva fugida s’estructura a través d’una cadena de favors exercits també per altres dones que li permeten avançar.

La pel·lícula construeix així una mena de consciència col·lectiva al voltant d’aquestes formes de vida clandestines pròpiament femenines. A Portugal, la María descobreix que hi ha altres formes d’exili femení i emprèn una nova vida. En un final que té quelcom de circular, la guanyadora de la Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià 2023 acaba reflexionant sobre la importància de poder decidir el moment adient per a ser mare, si així es vol.

 

CRÍTICA Jaione Camborda

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FILMS

Crítica

"Simple como Sylvain: Una història d’amor no tan simple"

Després d'estrenar-se a Un certain regard al Festival de Canes del 2023, la quarta pel·lícula de la canadenca Monia Chokri va guanyar el Cèsar a la millor pel·lícula estrangera, premi...

FILMS

Crítica

"Los tonos mayores: Missatges misteriosos"

La primera pel·lícula d'Ingrid Pokropek, una de les productores de 'Trenque Lauquen', ens presenta una història agredolça i fantàstica que va guanyar el premi a la millor actriu a la...

FILMS

Crítica

"Solo: Reines de la nit"

La cineasta canadenca Sophie Dupuis torna a confiar en Théodore Pellerin (Génesis; Mai, gairebé mai, a vegades, sempre) per protagonitzar aquest drama queer de to intimista que presenta un emocionant...

FILMS

Crítica

"Blondi: Més amiga que mare"

Òpera prima de l'actriu argentina Dolores Fonzi, 'Blondi' és una comèdia divertida i desenfada sobre una dona que va ser mare als 15 anys. Però lluny de viure-ho com un...

FILMS

Crítica

"Fancy Dance: El ball de Lily Gladstone"

Després de la seva nominació a l'Oscar per Los asesinos de la luna, Lily Gladstone protagonitza una sensible pel·lícula indie amb ressonàncies de Winter’s Bone, però sense la seva proposta...

FILMS

Crítica

"Shayda: Un homenatge a les dones valentes de l’Iran"

L'òpera prima de la directora Noora Niasari s'inspira en la lluita de la seva mare per fugir del marit abusador i iniciar una nova vida a Austràlia amb la seva...

FILMS

Crítica

"On the Go: Una road-movie queer, arriscada i lliure"

Utilitzant com a punt de partida la pel·lícula del 1982 'Corridas de alegría' de Gonzalo García-Pelayo, Maria Gisèle Royo i Julia de Castro construeixen una road-movie fresca i desinhibida. Un...

FILMS

Crítica

"La madre de todas las mentiras: Les imatges perdudes de les revoltes dels anys vuitanta al Marroc"

A través de la construcció familiar d'una maqueta del barri on van créixer, la directora revifa la memòria col·lectiva de tot un país.

FILMS

Crítica

"Descansa en Paz: La interrupció del dol"

L'actriu Renate Reinsve, protagonista de 'La peor persona del mundo', encarna en 'Descansa en paz' una mare que, després de viure la mort del seu fill, intenta assimilar el seu...

FILMS

Crítica

"Banel & Adama: L’amor és més fort que les supersticions ancestrals"

Notable òpera prima de Ramata-Toulaye Sy, cineasta francesa d'origen senegalès que va presentar el film en la secció oficial a concurs del passat Festival de Canes 2023, un privilegi concedit...

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE