Crítica — O Corno: La llibertat de decidir ser mare (o no)
D'una gran intensitat epidèrmica, el segon llarg de Jaione Camborda ressegueix la fugida d'una llevadora a la Galícia dels anys setanta.
O Corno
Any 2023
País
Espanya
Portugal
Bèlgica
Direcció Jaione Camborda
Guió Jaione Camborda
Producció
Esnatu Zinema, Miramemira
Elástica Films
Bando Aparte & Bulletproof Cupid
Repartiment
Janet Novás
Siobhan Fernandes
Carla Rivas
Daniela Hernán Marchán
María Lado
Fotografia Rui Poças
Muntatge Cristobal Fernández
Música Camilo Sanabria
Distribució Elástica Films
Durada 105 min
Data d’estrena 11 d'octubre de 2023
Sinopsi
Illa d'Arousa, 1971. María es guanya la vida mariscant. També és coneguda per ajudar altres dones en els seus parts amb especial dedicació i cura. Després d'un succés inesperat, es veu obligada a fugir i comença una perillosa travessia que la farà lluitar per la seva supervivència.
O Corno
Any 2023
País
Espanya
Portugal
Bèlgica
Direcció Jaione Camborda
Guió Jaione Camborda
Producció
Esnatu Zinema, Miramemira
Elástica Films
Bando Aparte & Bulletproof Cupid
Repartiment
Janet Novás
Siobhan Fernandes
Carla Rivas
Daniela Hernán Marchán
María Lado
Fotografia Rui Poças
Muntatge Cristobal Fernández
Música Camilo Sanabria
Distribució Elástica Films
Durada 105 min
Data d’estrena 11 d'octubre de 2023
Sinopsi
Illa d'Arousa, 1971. María es guanya la vida mariscant. També és coneguda per ajudar altres dones en els seus parts amb especial dedicació i cura. Després d'un succés inesperat, es veu obligada a fugir i comença una perillosa travessia que la farà lluitar per la seva supervivència.
Arima (2019), òpera prima de Jaione Camborda, s’obre amb diferents primeríssims primers plans d’ulls en plena revisió oftalmològica per tot seguit passar al pla sostingut sobre el cos nu d’una de les protagonistes, que treballa com a model en una escola de pintura. Els diversos enquadraments repliquen les escales de mirades que deuen exercir els alumnes sobre la figura que pinten: un pla general més llarg seguit de plans mitjans o primers plans de les parts del cos de la noia, com la taca de naixement del seu ventre.
Ambientada a la Galícia de principis dels anys setanta, O corno (2023) arrenca amb una llarga seqüència en temps real en què la protagonista, María (Janet Novas), assisteix com a llevadora el part d’una veïna, un moment que es posa en escena en tota la seva intensitat corporal de suors, viscositats, convulsions i panteixos. Camborda arrenca els seus dos primers llargmetratges amb una seqüència que tensa el nostre vincle amb la presència del cos nu de les dones a la pantalla. Sobretot a O corno, la directora replanteja les formes de mirar el cos femení sense negar la carnalitat al darrere d’actes no sexuals com parir.
Les dues primeres pel·lícules d’aquesta cineasta d’origen basc establerta a Galícia es poden emmarcar en les coordenades del nou cinema gallec, un corrent que impulsa un cinema d’autor inquiet i d’abast internacional sense perdre les arrels al territori. Arima és un conte fosc i claustrofòbic sobre com la mirada i la presència masculina altera la vida de diferents dones en un poble gallec. Malgrat situar-se en els últims anys del franquisme i de les seves polítiques de repressió de la sexualitat femenina, O corno es desplega com una vital pel·lícula d’alliberament al voltant d’una dona i el seu vincle amb la maternitat. I si Arima desprèn un cert aire d’història tancada en ella mateixa al voltant d’uns personatges que no semblen capaços d’escapar d’un entramat mental de pors i fantasmes, O corno és un film obert, de fuga, en continu trànsit.
En el segon llargmetratge, Camborda posa l’accent en l’expressivitat dels cossos de les dones, sobretot a través d’una protagonista que no per casualitat encarna la ballarina Janet Novas. Aquesta eloqüència més gestual que verbal es manifesta en sintonia amb la força de la natura que envolta els personatges, i en relació amb aspectes com l’esport o la feina de recol·lectar musclos, però també amb el despertar sexual d’una adolescent o l’eufòria romàntica i efímera d’una nit de festa major. Fins i tot una cicatriu en el cos de María ens dona més indicis sobre un passat del qual ella mateixa no n’arriba a parlar mai.