ENTREVISTES

Patricia Reyes Spíndola — La gran dama del cinema mexicà

Actriu, productora i directora mexicana (Oaxaca, 1953), la seva trajectòria al cinema comença el 1974 amb la pel·lícula El señor de Osanto de Jaime Humberto Hermosillo. Ha treballat en més de 70 títols, entre els quals hi ha alguns dels més importants del cinema llatinoamericà de les últimes cinc dècades. La gran dama del cinema mexicà va estar de visita a Barcelona, acompanyant la directora Ana Díez, per presentar a la Filmoteca de Catalunya A quien cierra los ojos. Era el dia del seu aniversari i estava feliç de ser a la ciutat.

Nuria Vidal i Marta Armengou

Ana Díez i tu sou les primeres persones que entrevistem per Filmtopia, una web enfocada a parlar del cinema fet per dones i sobre dones en un sentit molt ampli. Pensem que cal parlar del passat, el present i el futur del cinema fet per dones i, en aquest context, la teva trajectòria és perfecta perquè abraces el passat, el present i, sens dubte, el futur. Què et sembla la idea?

Primer vull felicitar-vos i desitjar-vos molta sort. M’afalaga molt que siguem de les primeres i espero que us portem la sort que es mereix una plataforma com aquesta. No hi ha gaires espais on realment es parli del cinema de les dones. Sabem que sempre ha estat una mica relegat. Penso en Matilde Landeta, que es va haver de vestir d’home per poder entrar al sindicat i va fer servir les credencials del seu germà. Es vestia amb la roba del seu germà per ser script a les seves pel·lícules perquè no hi acceptaven dones. Durant molt de temps va anar a treballar vestida d’home. No va fer gaire cinema, però vaig tenir l’oportunitat de fer una pel·lícula amb ella, Nocturno a Rosario, amb la qual vam anar a Sant Sebastià i altres festivals. Però sempre anava com a convidada, mai a concurs. Va ser una pionera del cinema mexicà, com Marcela Fernández Violante, que també va ser directora. Ara és molt més obert. Acabo de fer una pel·lícula on la directora de fotografia era una dona. Vaig parlar amb ella, però no deia res, només volia filmar. Després em va comentar que ella estava darrere de la càmera i no sabia què dir. Doncs això, que és estrany que donin a noies joves l’oportunitat d’estar-hi, però bé, n’anirem aprenent.

Hi ha moltes dones fent cinema a Mèxic?

Doncs moltes no, però sempre hi ha alguna presència, vam tenir Lucy Cortez, María Novaro. Sempre n’hi ha alguna. Però en el temps que un home pot fer tres pel·lícules, una dona potser en fa una.

Ets a Barcelona per un motiu molt concret: presentar la pel·lícula que has fet amb Ana Díez, A quien cierra los ojos. Sempre t’ha agradat treballar amb gent diferent, amb idees noves. Un exemple n’és la promoció d’aquesta pel·lícula, que es pot qualificar d’atípica.

Vam acabar la pel·lícula una setmana abans que ens confinessin per la pandèmia i es va aturar la postproducció. Ana es va moure molt perquè l’edités algú com la Teresa Font. No hi havia res planejat per a la promoció. Vaig escriure a l’Ana i li vaig dir: “Mira, he treballat molt aquest any, i me n’aniré de vacances un mes a Espanya, agafo l’hotel per a un mes i aquí em quedaré. No penso moure’m”. Em va comentar que podíem fer alguna cosa amb la pel·lícula. Jo li vaig dir que l’únic contacte que tenia per poder-la presentar era Casa de América. Ella va ser la que va aconseguir tota la resta. He estat amb ella des del principi perquè vam fer un clic molt bonic i sento que és la nostra pel·lícula.

“A MÈXIC NO VA FUNCIONAR EL #METOO, NINGÚ NO ES VA ATREVIR A DIR RES. HI HAVIA MOLTES ACTRIUS QUE PODIEN HAVER PARLAT PERÒ VAN CALLAR PER POR A QUEDAR-SE SENSE FEINA. A MI, COM QUE MAI EM VA PASSAR RES, NO VAIG PARLAR. POTSER PERQUÈ SEMPRE FEIA DE POBRA, VELLA I LLETJA, MAI VAIG TENIR PROBLEMES!”

Vas néixer a Oaxaca el 1953 i, des de molt petita, vas saber que volies ser actriu. Ets una actriu totalment vocacional.

Des que tinc ús de raó, sempre deia que volia ser actriu, imitava les cantants i cantava desafinada. Veia molt de cinema mexicà, em vaig educar amb totes les pel·lícules en blanc i negre del cinema d’or de Mèxic. Però, a més a més, vaig tenir la gran fortuna de viure a dalt d’un cinema, el Cinema Polanco. Jo baixava a veure totes les pel·lícules que hi posaven, de vegades ja ni em cobraven. Menjava en aquella època uns pastissets que es deien gansitos i el porter em deia: “Ya pásale gansita”. Veia tres i quatre vegades les pel·lícules. 101 dàlmates no sé quantes vegades la vaig veure, em sabia els diàlegs. Just a la cantonada hi havia un altre cinema que es deia Cinema Ariel i també hi anava sempre que podia. I ja d’adulta, visc a prop del Centro Cultural Bella Época on passen cicles de pel·lícules antigues. Aprofito qualsevol moment per anar a veure’n alguna.

Tenies 21 anys quan vas fer la teva primera pel·lícula, però et vas fer famosa fent televisió. Has fet i segueixes fent molta televisió, es pot dir que ets una de les reines de les telenovel·les.

Vaig començar a la televisió deu anys després de començar la meva carrera. M’encanta que diguis que soc una reina de la telenovel·la perquè, des que era jove, he fet personatges de pobra, vella i lletja. Així era com definien els meus personatges a la bíblia de les sèries. Jo he estat la mare d’actors que tenien deu anys més que jo. Em pintaven cabells blancs i arrugues i feia aquests personatges. Ara triguen menys a maquillar-me, gairebé només em posen maquillatge en pols i ja estic llesta! Vaig estar molts anys en exclusiva a Televisa i li estic molt agraïda perquè gràcies a aquestes telenovel·les em van conèixer a tot arreu. Quan es va acabar l’exclusiva, vaig formar un grup amb actors de la meva generació, ens dèiem Talent Lliure Llatí, i ens vam obrir a treballar en altres cadenes. Va ser fantàstic, vaig sentir que havíem viscut sempre a Disneylàndia i a fora hi havia Las Vegas. Vam començar a treballar en plataformes, vaig treballar a Colòmbia, he acabat una sèrie de sis mesos a Miami. He fet moltes sèries on ja no faig els papers tradicionals que em feien fer a la televisió, que em pagava mensualment per fer sempre el mateix: la criada, la mainadera, la que sap els secrets. Sempre eren bons papers, però d’aquell tipus perquè no era rossa i d’ulls clars, i per això no podia ser mai la rica. Quan vaig sortir de Televisa, em vaig adonar que no era el mateix demanar el cafè que portar-lo jo.

El 1974, amb 22 anys, Patricia es troba amb Jaime Humberto Hermosillo a la pel·lícula El señor de Osanto. Un any després, és el xilè Miguel Littin qui li ofereix un petit paper a Actas de Marusia. Felipe Cazals la converteix en una de les víctimes de Las Poquianchis, abans de donar-li el paper protagonista de Los motivos de Luz, amb la qual guanya el seu primer premi Ariel el 1985.

Vas començar al cinema amb Juan Humberto Hermosillo, vas fer pel·lícules importants amb Felipe Cazals. Són films que coincideixen amb el que es va anomenar el nou cinema mexicà. Com era aquest cinema i com és ara el novíssim cinema mexicà?

Jo vaig començar treballant d’actriu en pel·lícules fetes en súper-8. Sempre vaig estar davant de la càmera; hi havia festivals de pel·lícules en súper-8. Jo he anat a festivals des que tinc 17 anys amb les meves pel·lícules en súper-8. Després vaig passar als 16 mil·límetres i després als 35 mil·límetres. Deu anys més tard entro a la televisió i, mentrestant, faig molt teatre a la Companyia Nacional i a una altra companyia molt important que dirigia un director espanyol, Manuel Montoro, que es deia Companyia Veracruzana i que tenia molt prestigi. I, de sobte, començo a anar a càstings de pel·lícules i començo a treballar en pel·lícules com Actas de Marusia, de Miguel Littin, el 1975. Es parla de nou cinema mexicà en les cinc dècades que porto treballant, però estic complint 52 anys d’actriu. El cinema sempre és nou. I això està bé. Són nous talents, nous directors, nous guionistes, nous formats. Aquest nou cinema mexicà dels 70 era un cinema social que va recolzar molt el president Luis Echeverría durant el sexenni del 1970 al 1976. El seu germà era el director del Banc Cinematogràfic i amb ell es va fer molt cinema com aquest: El apando, Las Poquianchis’... Era un cinema social. Quan ell surt, entra un altre president que estava casat amb una actriu vedet i es comença a fer un altre tipus de cinema. Jo em vaig dir: “Ja no tornaré a fer cinema perquè no tinc cos per fer aquestes pel·lícules”. Vaig deixar de fer-ne perquè, efectivament, en aquest sexenni no es va fer cinema social. I, després, torna una altra vegada el nou ninema mexicà i em tornen a trucar. Vam tornar a entrar molta de la gent que havíem treballat abans. Molts directors del cinema anterior que no van treballar en aquest sexenni també van tornar. Ha estat sempre una cosa cíclica.

El 1988, Patricia treballa amb Arturo Ripstein i Paz Alicia Garciadiego a la primera de les tretze pel·lícules que farien junts al llarg de trenta anys de col·laboració. Entre Mentiras piadosas i El diablo entre las piernas, hi ha títols inoblidables com La mujer del puerto, La Reina de la Noche, El evangelio de las maravillas, La perdición de los hombres, Así es la vida…, El carnaval de Sodoma, La calle de la amargura

Quan vas conèixer Arturo Ripstein?

Ripstein va dirigir televisió fa molts anys i vam fer junts una telenovel·la educativa per ensenyar a llegir els adults. El conec des de llavors. També vaig fer telenovel·la amb ell i programes com Mujer, casos de la vida real amb Silvia Pinal. Vaig començar a fer cinema amb ell i tinc la fortuna d’haver estat a tretze pel·lícules seves. Tinc potser 62 o 63 pel·lícules a la meva carrera, unes bones, unes dolentes, unes dolentíssimes, unes boníssimes. Sempre em diuen que trio molt bé els personatges. Però jo he treballat amb lluitadors, amb boxejadors, sempre deia que sí. Pensava que tot em servia de pràctica per a quan arribés un bon paper: vaig aprendre a estar davant de la càmera, com trobar la llum, arribar a la meva marca. Soc una apassionada del que faig, sempre dic que aquesta professió es fa amb “Passió, Paciència i Disciplina”. És el meu lema.

Amb Arturo i Paz has construït una de les relacions més poderoses del cinema mexicà.

Els estic molt agraïda perquè gràcies a ells soc avui aquí. I gràcies a ells em coneixen a Europa. A Llatinoamèrica em coneixen per la televisió, però ells em van obrir el camí dels festivals: Venècia, Sant Sebastià… Els estaré agraïda sempre. Jo soc actriu de director i per això m’entenc amb Arturo, perquè ell no vol que canviïs ni una coma del que ha escrit Paz. Jo em deixava, com diem a Mèxic: “flojita y cooperando”.

Arturo i Paz t’han maltractat molt al seu cinema. Per què has deixat que et maltractin tant? Ets una de les dones més elegants del cinema mexicà, però no tens problema per ficar-te a la pell de dones mal vestides, mal pentinades, pobres i desgraciades, dones extremes sempre al límit de l’abisme. Què t’atreu d’aquests personatges i com treballes amb ells?

Mira, et seré molt sincera, no creguis que els trio. Són els que m’arriben i m’agraden. Crec que, en tots aquests anys de carrera, no he dit mai que no a un personatge perquè quan m’arriben penso que és un petit miracle fer una pel·lícula. Els faig i, després, resulta que són personatges molt durs o molt difícils. Si et deixes guiar pel director i respectes el guió, aconsegueixes coses importants. Pel que fa a Arturo, no és fàcil treballar amb ell, però hi ha alguna cosa que jo estimo del seu cinema que no és només el que veus a la pantalla. Al set aconsegueix crear una atmosfera com si estiguessis en una església, no es parla de cap altra cosa, tots estem centrats en allò que estem fent, hi ha un silenci absolut que ja no veus en altres pel·lícules on han d’estar cridant vint vegades silenci. Amb ell no, amb ell hi ha sempre molt respecte, cosa que és molt bonic.

Tu mai no has estat una actriu convencional ni se’t pot encasellar en cap estereotip. Se’t pot alinear amb actrius/dones fortes, físiques i diferents. Penso en Bette Davis, per exemple.

Jo penso que l’ego és com el colesterol. Hi ha l’ego bo i l’ego dolent, com hi ha colesterol bo i colesterol dolent. Jo, la veritat, em considero una dona del meu temps, agraïda per cada projecte que m’arriba. Quan la gent diu coses de mi, de vegades, fins i tot m’avergonyeixo, és la meva feina. No vull semblar falsament senzilla, però és la veritat, jo m’aturo al carrer per fer-me una foto amb qui m’ho demani. És gràcies a la gent que segueixo vigent. Me’n recordo quan vaig començar a la televisió i quan m’aturaven al carrer li preguntava a la meva mare: “És parenta?. “No, és per la novel·la”. Sempre pensava que eren parents o amics dels meus papes. Agraeixo molt a la gent que reconeix la meva feina. Cada dia em desperto i dono gràcies. Gràcies que estic viva, gràcies que tinc feina, gràcies que estic passant un aniversari completament inesperat. Jo pensava estar a Madrid de vacances, amb els meus amics, i de sobte em va dir l’Ana: “La projecció a Barcelona és el dia del teu aniversari”. I li vaig dir que quin millor regal que passar-lo presentant una pel·lícula meva a Barcelona.

 

Ets una dona que t’has reinventat moltes vegades, però també has sabut fer-te gran molt bé. No és fàcil això de fer-se gran davant de la càmera.

Jo me n’adono quan veig les pel·lícules. Em desperto sentint-me una mossa i quan veig la pel·lícula dic: “Ah, doncs sí que se’m nota que he fet 69 anys!”. Però està bé, a mi em sembla que és el cicle de la vida i que cada etapa cal viure-la com cal i agrair cada personatge, i que bé que segueixen pensant en mi després de 52 anys de carrera i amb 69 anys.

Tampoc has tingut por de despullar-te, fins i tot ara, perquè Ripstein s’atreveix a despullar-te a l’última pel·lícula, El diablo entre las piernas.

Mai vaig pensar que a la meva edat em despullarien. Tinc molts tatuatges, però tots a llocs on vaig dir: “A la meva edat ja és igual”. El primer me’l vaig fer als 50 anys al peu. Després, me’n vaig anar fent alguns més grans i, després, a l’esquena unes aletes i un text que diu: “Que sea infinito mientras dure”, pensant: “Qui em desvestirà a aquesta edat?”. I, de sobte, xac! Arturo. Algun ja s’havia vist a La calle de la amargura, d’altres me’ls havien tapat, però l’Arturo no m’havia vist mai els de l’esquena i es va posar furiós. Li vaig dir: “Arturo, qui podia pensar que em desvestirien a la meva edat?”. Així que me’ls van tapar, però es va sorprendre en veure que tenia un tatuatge tan gran, un núvol rosa amb un angelet volant. No és fàcil desvestir-se a cap edat.

Entregada a l’ensenyament, Patricia va fundar, el 1991, una acadèmia d’actuació, M&M Studio. Les dues “M” són de motivació i millora. Actualment, compta amb quatre seus repartides per tota la ciutat de Mèxic. A la pàgina web es llegeix: “Un actor sense disciplina és un actor sense talent” i, a la presentació de l’escola, Patricia escriu: “Avui tota l’energia i l’amor a la meva professió d’actriu es canalitza per mitjà de la docència i aquest projecte personal que té per nom M&M Studio”.

Dediques molt de temps i esforços a l’ensenyament. Per a tu, és molt important la teva escola d’interpretació. “Passió, Paciència i Disciplina” és el teu lema. Què litransmets al teu alumnat?

Sempre dic que l’única cosa que vull és formar intèrprets. Potser hi venen molts que no volen ser-ho, però els dic que els servirà per a la vida. És com si tingués uns testos i planto unes llavors. Totes les persones que impartim classes som actrius i actors treballant. Vull crear actors una mica de la vella guàrdia, amb passió, paciència i disciplina. Avui el jovent arriba tard i ens tenen a tots esperant. A la meva escola és molt fàcil entrar, no demano res, però també és molt fàcil sortir-ne. A la tercera falta et dono les gràcies i no et deixo tornar-hi. A la vida professional et fan fora de la feina si no arribes a l’hora i fas perdre temps.

Vivint en un país com Mèxic i, des de la teva perspectiva personal i professional, ¿has patit masclisme?

En el meu cas no, i això que he treballat amb els més mascles, com Emilio Fernández. Crec que per als actors i les actrius no hi ha tant masclisme. Però és veritat que els directors són molt més exigents amb les actrius que amb els actors. Aquí sí que em dic: “Mmm, potser ens hem equivocat a la vegada i a la que renyen és a mi”. Jo crec que el masclisme, a nosaltres se’ns nota més, però també aquí hi ha molt masclisme d’una altra manera, també entre els alemanys. En general, al món hi ha molts mascles, només que en diferents idiomes. Ara les dones s’han començat a alliberar una mica i ja no es deixen. A Mèxic no va funcionar el #MeToo, ningú no es va atrevir a dir res. Hi havia moltes actrius que podien haver parlat però van callar per por a quedar-se sense feina. A mi, com que mai em va passar res, no vaig parlar. Potser perquè sempre feia de pobra, vella i lletja, mai vaig tenir problemes!

Últimament, hi ha hagut un increment enorme de dones al cinema, almenys a Espanya, però encara estem lluny de la paritat i de la igualtat. Les directores d’aquesta generació parlen d’una xarxa de col·laboració, d’ajuda, de suport entre elles a l’hora de fer pel·lícules. Com ho veus?

Són molt generoses i donen suport a  les que van arribant. María Novaro dona molt de suport i tracta d’ajudar les que comencen. Això diu molt d’una generositat entre dones, més entre les directores. Entre les actrius, com sempre cal la mare, la tia, l’àvia, la cosina, l’amant, es nota menys la solidaritat. Es nota més entre les directores.

I ja per acabar, ¿què et queda per fer i què et vindria de gust fer?

Seguir treballant, però tenir temps, no vull viure a Ciutat de Mèxic. Em vaig fer una casa a San Miguel d’Allende i vull viure allà. I quan em truquin per treballar, anar on sigui. Seguir treballant i viure fora de la ciutat.

Barcelona, 11 de juliol del 2022 (Filmoteca de Catalunya).

ACTRIUS ENTREVISTA Patricia Reyes Spíndola

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FILMORETRATS

Meg Ryan

"L’estrella que estimava les cineastes"

Amb motiu de la seva visita al BCN Film Fest, on presentarà Lo que sucede después, la seva segona pel·lícula com a directora, repassem la trajectòria de Meg Ryan, rutilant...

ENTREVISTES

Stéphanie Di Giusto

"La sensualitat inesperada"

“Amb Rosalie en realitat he inventat el destí d'una dona que s'allibera amb la barba. He volgut, sobretot, explorar una història d'amor”.

ENTREVISTES

Alice Rohrwacher

"La cineasta de les meravelles"

“El cinema és una manera de viatjar en el temps”

ENTREVISTES

Nora El Hourch

"Sobre el consentiment"

Nora el Hourch reflexiona en la seva òpera prima sobre les diferents velocitats de la lluita feminista o el moviment #metoo, depenent del context socioeconòmic en què es desenvolupi.

ENTREVISTES

Claire Atherton

"Respectar el misteri de les imatges"

“L'edició és un lloc on realment pots resistir i ajudar la gent a resistir a la por”

FESTIVALS

D’A 2024

"Recordant el D’A 2023"

Aprofitem que comença el D’A 2024 per recordar que l’any passat Filmtopia ja estava treballant encara que no fos d’una manera tan pública. Al D’A del 2023 vam fer algunes...

ACTUALITAT

Sílvia Tortosa

"L’actriu catalana ha mort a Barcelona als 77 anys després d’una llarga malaltia"

L'actriu, cantant i presentadora de televisió Sílvia Tortosa va ser una dona lliure i símbol de la transició, que va participar en títols com La señora, Pánico en el Transiberiano...

ENTREVISTES

"Memòria del passat, testimoni del present i anunci del futur"

Bertha Gaztelumendi i Rosa Zufía se submergeixen literalment al mar de la memòria per descobrir les moltes directores basques que han fet i fan cinema a Euskadi.

ENTREVISTES

Paula Ortiz

"La modernitat del pensament de Teresa de Jesús"

Paula Ortiz s'acosta al personatge complex i ple de capes de Teresa de Jesús des de la poètica del seu llenguatge i amb la certesa que, encara avui, el...

ENTREVISTES

Laura Ferrés

"Testimoni de coses que poden desaparèixer"

“Si no introdueixes humor en una pel·lícula, no tens una pel·lícula seriosa”

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE