D’A 2024 — Premi D’A per Alice Rohrwacher: Celebració d’una cineasta inclassificable

L’any passat, com a novetat, el D’A Festival de Cinema de Barcelona va crear el Premi anual D’A per reconèixer la trajectòria de cineastes independents. El 2023 el va rebre Céline Sciamma i aquest any s’ha premiat una altra directora igualment creativa i personal: la italiana Alice Rohrwacher, autora d’una curta però potent filmografia amb tan sols quatre llargmetratges i cinc curts que l’han situat entre les realitzadores més importants del cinema del segle XXI.

No cal tenir una llarga filmografia ni portar molts anys fent cinema perquè la feina sigui reconeguda i valorada amb un premi de la categoria del que atorga per segon any el D’A. Només cal tenir una personalitat i una mirada pròpia, inconfusible i diferent, una mirada que construeixi un imaginari que s’identifica ràpidament per la seva originalitat. Això és el que té la directora italiana Alice Rohrwacher nascuda el 1981 a Fiesole, a prop de la ciutat de Florència. Tot i el seu cognom, el cinema d’Alice Rohrwacher és profundament italià. Beu tant de les fonts clàssiques del neorealisme, especialment de l’humanisme de Roberto Rosellini i el costumisme de Vittorio De Sica, com dels mites ancestrals dels etruscs, primitius habitants de la Toscana i protagonistes en certa manera del seu darrer treball, La quimera.

La carrera de Rohrwacher comença el 2011 amb Corpo celeste, film seleccionat a la Quinzena de Cineastes del Festival de Canes del 2011 que, tot i que no va cridar gaire l’atenció, si que va despertar la curiositat d’una part de la crítica que va saber apreciar pinzellades d’una personalitat pròpia. El 2014 roda El país de les maravillas on es veu molt clar que la jove directora ha consolidat un llenguatge que parteix de Fellini per explicar una faula rural sobre un estil de vida en decadència, concretament el d’una família molt peculiar que viu de la producció de mel. Quan arriba al poble un equip de gravació d’un concurs de televisió que vol recuperar les tradicions de la zona i, a més, envien a la família un jove delinqüent perquè l’aculli a través d’un programa de reinserció, tot es desestabilitza.

Es tracta d’una pel·lícula indirectament autobiogràfica. Tot i que ni la història ni els personatges es basen en fets reals, sí que està situada en la regió on va néixer la directora. Ella coneixia l’apicultura de primera mà, i també en sabia molt sobre ambients multiculturals. Rohrwacher és italoalemanya, igual que la família que ens presenta al film. A més, l’actriu que interpreta la mare és la seva pròpia germana, Alba Rohrwacher, cosa que encara li afegeix un major aspecte personal al projecte.

El país de les meravelles del títol és el nom del programa, una clara paròdia dels habituals xous televisius de la televisió italiana, en què una presentadora atractiva interpretada per Mónica Bellucci trivialitza sobre tot tipus de temes. Però al film hi ha altres meravelles, com la natura, els animals i els insectes, el plaer de l’estiu o els secrets de la infància. I tot està relacionat amb la vida estranya que duen les nenes, a cavall entre una llibertat salvatge i una esclavitud laboral infligida pel pare. Per a Rohrwacher, el camp és un lloc en permanent lluita entre la tradició i la modernitat, entre la immobilitat i el canvi. I els seus habitants, sobretot els que treballen en feines tan dures com l’agricultura o l’apicultura, són gairebé espècies en vies d’extinció. La cineasta barreja amb certa sensibilitat el realisme, a vegades brut, amb alguns tocs poètics.

En aquell moment, Alice Rohrwacher ja era un nom que començava sonar entre els festivals, de fet va guanyar el gran premi del jurat en el Festival de Canes, malgrat que encara no havia calat en el públic.

Això passaria amb el seu tercer llargmetratge, el magnífic Lazzaro feliç, encantadora faula poètica que, de vegades, sembla una posada al dia del neorealisme màgic de Miracle a Milà, de Vittorio De Sica, ambientat en un espai de somni entre el camp i la ciutat. Amb Lazzaro feliç, Alice Rohrwacher es va consagrar com una de les directores contemporànies més importants d’Europa, hereva d’un cinema humanista que representaven molt bé cineastes que reconeix com a models: Rossellini, Pasolini, De Sica. La pel·lícula va guanyar el Premi al Millor Guió al Festival de Canes i el premi especial del jurat, el de la crítica i el del jurat jove del Festival de Sitges.

L’origen d’aquesta curiosa història prové d’una notícia al diari on s’explicava com una marquesa va mantenir reclosos i explotats els camperols de les seves terres perquè ignoressin que s’havia prohibit la parceria. Rohrwacher va començar a imaginar una faula entorn d’aquesta situació, encapçalada per Lazzaro, un adolescent bo i capaç amb la seva innocència d’esdevenir un sant sense ser-ho.

Lazzaro feliç, un film estrany i fascinant, atemporal i estrafolari, explica de manera amable, però no menys crítica, la devastació que ha suposat en alguns llocs el que Rohrwacher defineix com el pas d’una edat mitjana històrica a una edat mitjana humana: la fi d’una cultura rural que ha arrossegat els camperols a una migració urbana que els desarrela sense oferir-los una alternativa de vida. 

La pel·lícula està rodada en 16 mm i la càmera d’Hélène Louvart, una directora de fotografia ben coneguda al nostre país pels seus treballs amb Marc Recha o a Petra de Jaime Rosales, aconsegueix crear una atmosfera que es mou entre el realisme i la fantasia amb salts temporals inclosos. Potser és aquesta barreja estranya la que ens fa pensar en Miracle a Milà, de Vittorio de Sica, amb un protagonista, Totó, que és un clar antecedent de Lazzaro pel que fa a la seva generositat i ingenuïtat.  

El dilluns 8 d’abril a les 17:15 Alice Rohrwacher presentarà al Teatre del CCCB el seu quart i últim treball, La quimera, on compta, com en tots els altres, amb la inestimable col·laboració de la directora de fotografia Héléne Louvart. Espiga de Plata a la Seminci de Valladolid, La quimera és, en paraules del festival: “una faula sobre un cercador de tresors amb un do: saber on són, gràcies a la seva capacitat per detectar buits aparentment invisibles. Una al·legoria que són moltes, d’una grata però enganyosa lleugeresa, protagonitzada per Josh O’Connor, Isabella Rossellini i Alba Rohrwacher”.

L’endemà, dimarts 9 d’abril a les 17:45, la directora mantindrà un diàleg al voltant de la seva obra amb el crític de cinema Manu Yáñez al Teatre del CCCB on se li lliurarà el premi.