MIFDB — Rumiar el present i el passat del cinema de dones

En la seva tesi A(r)mar una sala de cine militante, Neus Sabaté reconstrueix l’experiència del primer cicle de cinema dirigit per dones del Festival de Sant Sebastià de 1978. Una fita històrica que li permet recollir un debat habitual en aquestes primers certàmens. Quins han de ser els criteris de programació amb què es conforma un esdeveniment d’aquest tipus? Ha d’estar impulsat des de la militància, més que des de la cinefília, per oferir un espai de representació i discussió al voltant de les temàtiques que més preocupen a les dones? O ha de servir per projectar un contracinema, rumiat des de la teoria, que desafiï les convencions heteropatriarcals encara presents en la majoria de propostes fílmiques? La 34a edició de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona és un bon exemple de com integrar aquestes dues tendències polaritzades. Som davant d’un esdeveniment que es concep, a diferència dels models més hegemònics, com un espai participatiu, no competitiu, descentralitzat i desplegat en el temps. Però amb una programació amb uns criteris pensats també a partir de les inquietuds actuals de les teories fílmiques feministes.

La Mostra posa en evidència quins són els reptes actuals d’un festival de films de dones del present respecte als pioners. Com planejar una programació contemporània en una època i un país curull de certàmens que cada cop tendeixen més a la paritat en la seva programació? La tria de les Persistències fílmiques es decanta per distanciar-se dels corrents més hegemònics, el de les tendències que marquen festivals com Canes o Venècia i els circuits de versió original, per apropar-nos aquelles pel·lícules menys evidents que alhora configuren una tria diversa, no eurocèntrica, híbrida en la seva naturalesa estètica, i atenta a la recuperació històrica de la feina de les pioneres dels setanta.