Aitana Sánchez-Gijón — Cinc personatges per a una actriu

No moltes persones poden presumir que Rafael Alberti hagi escrit un poema en el seu honor. Aitana Sánchez-Gijón (Roma, 1968) pot: el poema “Aitana, niña nueva” està dedicat a ella i la seva padrina és, justament, la filla del poeta, Aitana Alberti, amb la qual comparteix nom. En el procés de renovació i regeneració que es va dur a terme en el star-system del cinema espanyol a partir dels vuitanta, Sánchez-Gijón ocupa un lloc privilegiat que comparteix amb unes poques companyes de professió. Penélope Cruz, Maribel Verdú, Victoria Abril, Ariadna Gil o Emma Suárez serien, en termes generals, els rostres estel·lars femenins que, junt amb el de Sánchez-Gijón, van conformar la nova fesomia del cinema espanyol dels noranta.

Filla de mare italiana i pare espanyol, va haver-hi sempre quelcom curiosament forà, o no típicament espanyol, en la seva imatge com a estrella. Els seus pòmuls alts i les seves faccions harmòniques, així com el seu posat, alhora elegant i melancòlic, evocaven la bellesa icònica i distant de les estrelles cinematogràfiques del cinema clàssic. I no sols nord-americà; és fàcil establir comparacions entre Sánchez-Gijón i estrelles italianes d’abast internacional com Lucía Bosé, d’una bellesa gèlida i sofisticada que la va convertir en la misteriosa femme fatale per antonomàsia del cinema espanyol del franquisme després de Muerte de un ciclista. Com Bosé, Sánchez-Gijón ha aportat als seus personatges un característic toc de distinció que l’ha fet encaixar com un guant en rols de dones de classe alta o aristocràtica, burgeses de bona posició econòmica, així com alguna “pija” despistada. Sánchez-Gijón ha transitat, sempre, entre cinema, televisió i teatre (la seva primera vocació), sent aquests dos últims mitjans on s’ha prodigat amb més assiduïtat en l’última dècada, i els que li han proporcionat alguns dels seus rols contemporanis més populars, com el de la senyora Blanca, l’estricta cap de taller de la sèrie Velvet.