De la interpretació a la creació – Actrius/directores ahir i avui
En aquests primers mesos de l’any s’han estrenat diverses pel·lícules dirigides per dones amb una trajectòria en la interpretació, sigui aquesta la seva primera incursió darrere de la pantalla (Eva Victor, Kristen Stewart) o un nou esglaó en la seva filmografia (Maggie Gyllenhaal, Emerald Fennell, Mary Bronstein). A això hi afegim la visita de Mia Hansen-Løve a Barcelona en el marc del Festival D’A. La coincidència d’aquests esdeveniments es presenta com una oportunitat per reivindicar la figura de les actrius/directores. Plantegem aquí un recorregut en el temps a partir d’uns pocs exemples, conscients que aquest esforç no pot ser exhaustiu, però sí oferir breus pinzellades d’un tema que, afortunadament, resulta cada vegada més inabastable.
Daniela Urzola
26 de març 2026
Sorry, Baby
Entre 1975 i 1976, Delphine Seyrig va entrevistar un grup d’actrius a Hollywood i a París, reunint les seves reflexions sobre la professió en el documental Be Pretty and Shut Up! que estrenaria uns anys més tard, el 1981. Louise Fletcher, Jane Fonda, Shirley MacLaine, Maria Schneider, Ellen Burstyn, Juliet Berto o Maidie Norman són algunes de les dones que desfilen davant la càmera de Seyrig, parlant de sentiments, somnis i frustracions compartides, així com de les desigualtats i fins i tot violències patides dins la indústria. Tots aquests temes que avui coneixem i fem visibles com a dones intèrprets, creadores o pensadores, no tenien aleshores la mateixa via d’exposició, cosa que posa en relleu la importància del gest de Seyrig en oferir a aquestes artistes un espai segur on posar en paraules el seu desig de sortir dels llocs que altres havien delimitat per a elles.
És quelcom especialment potent en observar com un dels sentiments més compartits entre elles és la impossibilitat de somiar a ser directores, una idea que la mateixa Seyrig desafiava a través d’aquest diàleg. La seva trajectòria exemplifica la idea de María Adell sobre la “estrella-autora” (sobre la qual aprofundirem a continuació), havent-se consolidat com a actriu en pel·lícules de Luis Buñuel o Alain Resnais, però descobrint també, mitjançant la seva col·laboració amb directores com Chantal Akerman, Agnès Varda, Marguerite Duras o Ulrike Ottinger, que no només podia interpretar papers femenins fora de la norma sinó també tenir una incidència directa en la seva construcció. Seyrig fa fins i tot un pas més enllà amb el salt a la direcció, fusionant les dues forces creatives en la figura de l’actriu/directora, com tantes que la van precedir i que la seguirien després.
