Noémie Merlant — Retrat d’una actriu fascinant
Noémie Merlant s'ha convertit els darrers anys en un nom imprescindible del millor cinema francès. Una actriu compromesa, polifacètica i agosarada
Noémie Merlant s’ha convertit en els darrers anys en un nom imprescindible del millor cinema francès. La carrera d’actriu d’aquesta model i cantant nascuda a París el novembre del 1988, va començar el 2014 amb la pel·lícula La professora d’història de Marie-Castille Mention-Schaar, on va treballar junt amb Arianne Ascaride. Després de participar en diferents films, quasi sempre com a secundària, el 2019 arriba la seva gran oportunitat amb Curiosa, de Lou Jeunet i, sobretot, amb Retrato de una mujer en llamas de Céline Sciamma, que la va convertir en Marianne, la pintora encarregada de fer el retrat d’una jove comtessa en aquest film extraordinari i profundament romàntic.
Va ser precisament el personatge de la Marianne el que la va col·locar a primera línia del cinema internacional i el que va fer que Isaki Lacuesta decidís apostar per ella per al difícil paper de Céline a Un año, una noche. Després d’haver-se estrenat al Festival de Berlín el 2022, on va causar una gran impressió, el film de Lacuesta ha tingut un ampli recorregut per diversos certàmens abans d’arribar al Festival de Sant Sebastià, on es va presentar a la secció Perles, i on vam tenir ocasió de parlar amb l’actriu més fascinant i menys convencional del cinema francès contemporani.
“NOÈMIE MERLANT VA DUBTAR MOLT ABANS D’ACCEPTAR TRABALLAR AL FILM”
L’impacte dels atemptats
Acceptar participar en una pel·lícula que parla dels terribles atemptats que van tenir lloc a París la nit del 13 de novembre del 2015 no era fàcil. El que va passar aquella nit a diferents espais de la ciutat però, sobretot, a la sala de concerts Bataclan, va ser tan inesperat, tan brutal per a tota la societat, que era difícil enfrontar-s’hi. Noémie Merlant va dubtar molt abans d’acceptar treballar al film.
Quan el meu agent em va parlar del guió per primera vegada, jo ja coneixia Isaki Lacuesta i els seu cinema extraordinari. Però la veritat és que fer una pel·lícula sobre el que va passar a Bataclan, em va fer por. Em preguntava si estàvem preparats per parlar-ne, si seríem capaços d’entendre-ho. Després vaig llegir el guió i vaig veure que estava basat en un llibre de Ramón González, Paz, amor y Death Metal, i vaig comprendre fins a quin punt era important per a algunes persones com ell explicar el que havia passat. Vaig entendre la importància vital de centrar-se en l’experiència humana de després de l’atemptat, del traumatisme. No parlar de xifres ni de política, que és el que surt als mitjans. En Ramón buscava el costat humà de la tragèdia i això va ser el que em va emocionar més. Em vaig adonar que hi havia gent que estava preparada per parlar-ne, que realment tenien necessitat de parlar i que hi havia d’altres, com el meu personatge, la Céline, que no vol parlar per res. Hi ha espectadors que senten la necessitat d’entendre què va passar, de compartir el què va passar perquè, en certa manera, va ser un traumatisme per a tota la població. Escoltant Ramón em vaig dir que era essencial fer aquesta pel·lícula, era vital, important. El personatge de la Céline és molt fort perquè justament, al contrari que el Ramón, s’ho guarda tot. Va cap endavant com si no hagués passat res. La seva manera de seguir és no parlar-ne i entregar-se als altres. Ajuda al Ramón, treballa en un centre per a l’educació de menors. Vaig trobar tot això molt poderós. La Céline és un personatge molt pertorbador.
El personatge de la Céline és molt complex. Ella decideix mirar endavant, seguir com si no hagués passat res, es tanca en la negació i el bloqueig emocional. Fins i tot no ho diu als seus pares. Construir aquest personatge degué ser molt difícil.
Vam parlar molt i vam fer molts assajos amb Isaki. Vaig conèixer Ramón González i la seva companya, que també era la nit dels atemptats a la sala Bataclan. Parlar amb ells, parlar amb ella, em va ajudar moltíssim. Van estar presents durant el rodatge d’algunes de les escenes més complicades. Com a intèrpret és una sort tenir a prop persones reals que han viscut l’experiència i que et poden ajudar. Va ser molt generós per part seva perquè era molt complicat. Ens van ajudar a construir els personatges amb allò que van viure a la realitat. A banda d’això, vaig treballar molt el cos amb Stéphanie Chainé, amb qui vaig col·laborar al film de Jacques Audiard. Vam treballar molt sobre el cos, sobre com reaccionar davant d’aquest traumatisme la mateixa nit, i vam veure com això repercuteix en el cos en funció de la manera de reaccionar de la seva personalitat. Perquè ella reacciona de manera diferent a Ramón. El més difícil va ser l’escena final, quan ella explica què va passar, quan finalment s’obre. No tots tenim els mateixos ritmes. Com explicar un traumatisme com aquest? Hi ha qui no aconsegueix explicar-ho mai ihi ha d’altres que necessiten parlar-ne contínuament. Ella acaba parlant en un moment determinat. Era una escena molt complicada de fer. La Céline s’ha passat tota la pel·lícula, i pensa que vam rodar de manera molt cronològica, guardant una certa distància amb les emocions i, de sobte, decideix explicar-ho. Aquest pas no era evident, va ser molt complicat. Per sort vam poder fer moltes preses.
Participar en una història com aquesta, reconstruir un trauma com el que es va viure aquella nit d’horror, fa que canviï la seva manera d’entendre les víctimes que, moltes vegades, cauen en l’oblit un cop ha passat el primer impacte de l’atemptat.
Quan s’informa als mitjans dels diferents atemptats que hi ha al món es parla de política, de xifres, s’entrevista les persones en el moment però, després, se les oblida i no se sap res del traumatisme, del què passa després. Parlar amb Ramón i Mariana, i fer una investigació, perquè hi ha molts llibres escrits sobre els atemptats de Bataclan, m’ha permès aprendre moltes coses sobre el traumatisme, sobre les diferents maneres de sobreviure, de continuar vivint, que és el cas del personatge que jo faig. Com es continua vivint després d’això i amb això? Hi ha multitud de reaccions diferents. Podem parlar dels traumatismes després dels atemptats, però passa amb molts altres traumatismes, com una violació, per exemple. Hi ha un comportament normal que és el que s’espera i hi ha tots els altres comportaments dels quals se’n parla molt poc. Per això crec que és important mostrar una manera molt diferent, em repeteixo una mica, de continuar vivint. Això permet dialogar, continuar i és per això que aquesta pel·lícula és essencial. Hi ha molta gent que necessita parlar, hi ha qui no en té ganes, però tots tenen la necessitat d’entendre les coses. Per això és tan important aquesta pel·lícula.
Hi ha molta gent que necessita parlar, hi ha qui no en té ganes, però tots tenen la necessitat d’entendre les coses. Per això és tan important aquesta pel·lícula.
La importància de Retrato de una mujer en llamas
Isaki Lacuesta ha reconegut que va veure el film de Céline Sciamma, Retrato de una mujer en llamas, mentre escrivia el guió de Un año, una noche amb Isa Campo i Fran Araujo, i va tenir clar que volia Noémie Merlant per al personatge de la Céline. Aquest magnífic film va estar per a Noémi Merlant la flama que la va treure a la llum i li va proporcionar la llibertat i la independència d’escollir els papers que volia fer, personatges sempre molt poc convencionals. Jumbo de Zoé Wittock, A Good Man, de nou amb Marie-Castille Mention-Schaar, París, Distrito 13 de Jacques Audiard, o el seu debut en la direcció, Mi iubita mon amour, demostren clarament que li agrada apostar pel cinema menys convencional, pel més atrevit, i fer papers molt extrems i compromesos.
Retrato de una mujer en llamas ha canviat completament moltes coses a la meva vida. A la meva vida professional, a la meva carrera, m’ha obert moltes portes, m’ha donat moltes oportunitats. M’ha permès escollir els projectes que volia fer. Encara avui sento l’enorme impacte de Retrato de una mujer en llamas, és una bogeria i un enorme plaer. Per a mi, aquesta pel·lícula és extraordinària. Céline Sciamma és un geni. També m’ha canviat la vida d’artista, com a dona. Em va obrir els ulls sobre moltes coses. Sobre la importància d’escoltar-se, expressar-se, prendre la paraula. A tots els nivells ha canviat la meva vida.
Retrato de una mujer en llamas és una excepcional història d’amor situada a la França de 1770, que parla sobre el desig femení, la passió i la sexualitat, presentant alhora una refutació de la mirada masculina que durant massa temps ha dominat el cinema. Ha estat inclosa en el número 30 de la llista de les millors pel·lícules de la història en l’última enquesta realitzada per la publicació Sight & Sound. Una bona posició tenint en compte que la pel·lícula és del 2019. És evident que l’impacte sembla no tenir fre.
El que m’interessa com a actriu és el risc, explicar històries i personatges que no han estat prou explicats, que estan invisibilitzats. Per a mi, l’art, o en tot cas el cinema, és una manera de mostrar el món al món, avançar-se, ser en certa manera un reflex. Malauradament el cinema no sempre reflecteix la nostra realitat. Hi ha moltes històries que no s’han explicat i, en aquest sentit, hi ha una feina enorme per fer. Escollir sempre és difícil, com a artista intento escollir el millor possible. Pot ser que inconscientment esculli papers que, com dir, escolten els seus desitjos i lluiten per complir-los, fins i tot encara que siguin desitjos no convencionals. Potser justament perquè jo mai no m’he preguntat sobre els meus desitjos, ni sobre qui soc. Sempre he fet el que calia fer, sempre he estat “la que fa el que cal fer” per agradar els altres, per no crear problemes. Per això admiro tant els meus personatges, perquè han aconseguit reafirmar-se en allò que són i és una cosa que m’encantaria arribar a fer jo. Ho intento, però és complicat. Cal conèixer-se una mateixa i saber qui ets, i això no sempre és evident.
Merlant és una feminista compromesa i reconeix que són necessaris més espais de reivindicació i de visibilitat.
Per a mi és extremadament important. Hi ha moltíssimes coses a dir de les dones i de les persones invisibilitzades. Hi ha una feina enorme per aconseguir més espai, més ressò, per tenir visibilitat, perquè se’ns escolti. Tots els mitjans són bons per treure això a la llum. Aquest projecte vostre em sembla magnífic i molt important. Personalment, és el que intento fer en la meva feina d’actriu i en la realització. És una mica absurd perquè, quan es parla de cinema feminista, de projectes feministes, es pensa en una cosa reductora. Jo crec que són ben bé el contrari, que ens obren a altres visions, a un altre imaginari, a altres sensibilitats. No es tracta només de parlar de dones. Parlar de cinema gai ens permet plantejar qüestions, escoltar-nos entre tots, tenir un espai, pensar-hi. Hi ha molta empatia darrere d’això. Per això, quan es parla de feminisme o de cinema gai, sento que és quelcom més gran, molt fort, molt bonic, que convida a compartir amb tot l’univers. Sí, per a mi és una lluita molt important.
Quan parles dels teus referents, cites en primer lloc Céline Sciamma com una de les persones més importants de la teva vida, però ¿tens altres referents?
Céline Sciamma, fins i tot ara mateix, és per a mi un suport emocional i intel·lectual. Ho he après tot amb ella i continuo aprenent amb ella, encara que no sigui de cinema. Recordo que quan vaig començar els cursos de teatre i buscava escenes per interpretar vaig descobrir un llibre de George Sand titulat Gabriel. Allà es parla de feminisme i de gent jove. És la història d’una noia que tota la vida ha estat educada com un noi sense saber que era, de fet, una dona. Planteja justament tots aquests temes de la identitat. És un llibre que ha estat una inspiració. Ha estat molt important a la meva vida.
Ara mateix, Merlant té pendent d’estrena Baby Ruby, el debut en la direcció de la dramaturga, guionista i actriu nord-americana Bess Wohl, retrat de la maternitat d’una vloguera i influencer. Fa ben poc, l’hem pogut veure a TÁR, de Todd Field, estrenada a la Mostra de Venècia i en sales el 27 de gener, i que va rebre sis nominacions als Oscar, i a la comèdia El inocente, de Louis Garrel, presentada al Festival de Canes, al de Sant Sebastià i a l’Ohlalà. Ens morim de ganes de veure-la a la nova versió d’Emmanuelle dirigida per Audrey Diwan (El acontecimiento). Per a l’actriu francesa, no hi ha ni barreres lingüístiques ni de cap altre tipus. No hi ha dubte del moment tan especial que està vivint Noémie Merlant, una de les figures fonamentals del cinema contemporani.