Crítica — Rodeo: Una motomami genuïna i rebel

Va ser amb el videoclip de “Saoko” (2022) i no pas amb el que porta el mateix títol del disc, amb què Rosalia va cristal·litzar l’imaginari suggerit des del nom del seu tercer elepé, Motomami. En aquesta peça firmada per Dominic Petit, la cantant catalana posa en escena en femení tot un imaginari tradicionalment associat als homes: el de les motos i allò que s’hi vincula: la velocitat, l’anhel de llibertat, l’olor de benzina… “Saoko” desprèn una de les qualitats en principi indispensables en qualsevol videoclip mainstream, un poder de seducció que emana de l’univers dibuixat i inspirat a partir de la cançó, i habitat per la cantant. Les motomamis de Rosalia, com ella mateixa, s’apropien d’aquest territori masculí sense deixar de ser en cap moment sexis, ni que sigui saltant-se inèrcies bàsiques de qualsevol motorista com la de protegir-se el cos amb la roba.

Rodada abans de l’estrena del clip de “Saoko”, Rodeo (2022), òpera prima de Lola Quivoron, es promociona com una pel·lícula “motomami”. La Julia (Julie Ledru) se’ns presenta in medias res, en plena baralla amb el seu germà perquè li han robat la moto. L’acompanya una càmera agitada que recull l’energia en brut de la protagonista i l’acosta més al cinema dels germans Dardenne que a l’estilisme audiovisual de videoclips com “Saoko”. Quivoron també declina en femení un anhel tradicionalment masculí, el de disposar d’un vehicle a motor com a canalitzador d’unes ànsies de llibertat típicament juvenils. La Julie, a més, encarna aquesta idea de rebel·lió també des de la vessant social. D’ascendència antillana, és de classe obrera, entorn marginal i no disposa d’una llar estable. La seva voluntat de pertànyer al grup de moters que practica el que en França anomenen “rodeos” (el costum de fer aplecs il·legals de motos amb carreres o exhibicions d’acrobàcies incloses) té a veure tant amb les ganes de practicar ella també amb el seu vehicle com amb el desig de formar part d’una comunitat. 

Bona part de l’atractiu de Rodeo rau en el retrat des de dins, però amb un punt de distància, d’aquesta subcultura juvenil que la Julia sent com un hàbitat natural però on no l’acaben plenament d’acceptar tots els homes. La protagonista no respon ni a la idea de “núvia” sexualitzada i limitada a participar com a paquet passiu en la vida motera, ni a la de companya que ja ha esdevingut esposa i mare, i li toca adoptar un sentit ultrapragmàtic de l’existència per tirar endavant. En aquest aspecte, resulta interessant la relació que desenvolupa la Julia amb l’Ophélie (Antonia Buresi), la dona del capitost del grup que els mana des de la presó i que viu ella també sota el control del marit absent. Rodeo dibuixa una subcultura d’homosocialització exclusivament masculina que tampoc dona marge a que les dones generin vincles entre elles fora de la influència dels homes. La debutant Julie Ledru, per altra banda, resulta una presència icònica des d’una atractiu salvatge en les antípodes de la bellesa polida del videoclip de “Saoko”.

L’accident mortal que pateix al principi de la pel·lícula un dels pocs nois que mostra simpatia a la Julia quan comença a endinsar-se en aquest món serveix d’antídot davant qualsevol temptació de idealitzar el món dels rodeos. A Quivoron no li interessa oferir un relat de integració o triomf femení, però tampoc el típic drama de realisme social sobre la discriminació de les dones. Aprofita la condició ja fora de la llei de moltes de les activitats dels protagonistes per tombar el seu film cap al thriller criminal en l’últim tram del metratge. Tot i que no acabi de quallar en aquesta pràctica del gènere, li permet treballar un context en què el final de la protagonista s’inscrigui en el territori de la llegenda. Rodeo actualitza en femení el nihilisme que impregnava cert cinema de carretera dels anys setanta, aquella constatació que les ànsies de llibertat s’acaben estavellant sempre contra els murs opressors del sistema, aquí també patriarcals.