Crítica — Rodeo: Una motomami genuïna i rebel

Va ser amb el videoclip de “Saoko” (2022) i no pas amb el que porta el mateix títol del disc, amb què Rosalia va cristal·litzar l’imaginari suggerit des del nom del seu tercer elepé, Motomami. En aquesta peça firmada per Dominic Petit, la cantant catalana posa en escena en femení tot un imaginari tradicionalment associat als homes: el de les motos i allò que s’hi vincula: la velocitat, l’anhel de llibertat, l’olor de benzina… “Saoko” desprèn una de les qualitats en principi indispensables en qualsevol videoclip mainstream, un poder de seducció que emana de l’univers dibuixat i inspirat a partir de la cançó, i habitat per la cantant. Les motomamis de Rosalia, com ella mateixa, s’apropien d’aquest territori masculí sense deixar de ser en cap moment sexis, ni que sigui saltant-se inèrcies bàsiques de qualsevol motorista com la de protegir-se el cos amb la roba.

Rodada abans de l’estrena del clip de “Saoko”, Rodeo (2022), òpera prima de Lola Quivoron, es promociona com una pel·lícula “motomami”. La Julia (Julie Ledru) se’ns presenta in medias res, en plena baralla amb el seu germà perquè li han robat la moto. L’acompanya una càmera agitada que recull l’energia en brut de la protagonista i l’acosta més al cinema dels germans Dardenne que a l’estilisme audiovisual de videoclips com “Saoko”. Quivoron també declina en femení un anhel tradicionalment masculí, el de disposar d’un vehicle a motor com a canalitzador d’unes ànsies de llibertat típicament juvenils. La Julie, a més, encarna aquesta idea de rebel·lió també des de la vessant social. D’ascendència antillana, és de classe obrera, entorn marginal i no disposa d’una llar estable. La seva voluntat de pertànyer al grup de moters que practica el que en França anomenen “rodeos” (el costum de fer aplecs il·legals de motos amb carreres o exhibicions d’acrobàcies incloses) té a veure tant amb les ganes de practicar ella també amb el seu vehicle com amb el desig de formar part d’una comunitat.