Crítica — Saint Omer: La mort i la distància

L’any 2015, Fabienne Kabou va ser acusada d’abandonar la seva filla de 15 mesos al costat de la platja de Berck-sur-Mer una nit de marea entrant. L’endemà al matí, un pescador va trobar el cos sense vida de la nena, que seguia asseguda al seu cotxet. Els mitjans de comunicació es van fer ressò de la notícia i Alice Diop, que llavors era documentalista, va decidir assistir com a espectadora al judici de Fabienne. Aquelles imatges van esdevenir una obsessió per a la directora, es van instal·lar en la seva memòria i van acabar convertint-se en el germen de Saint Omer, el seu aclamat debut en el llargmetratge de ficció. Una Ficció basada, això sí, en un fet pertorbadorament real. Quan es va assabentar de la notícia, Diop va començar a investigar sobre la misteriosa dona i les possibles motivacions que la van portar a cometre un acte tan atroç. Els detalls resultaven desconcertants: l’origen senegalès, la seva eloqüència, un coeficient intel·lectual de 150, una maternitat que havia mantingut en secret absolut (ningú semblava saber de l’existència de la nena), una fredor impertorbable i unes sorprenents acusacions de bruixeria eren les peces d’un estrany puzle que ningú era capaç de resoldre.  

Però l’única protagonista del film no és la mare acusada d’assassinat. Aquest personatge comparteix protagonisme amb el de Rama: una professora, també d’origen senegalès, que decidirà presenciar el judici como a part d’un procés d’investigació per escriure un text assagístic sobre el mite de Medea. 

Rama fa classes a la universitat. Mentre mostra als alumnes unes imatges on es veu com rapen unes dones durant la guerra, llegeix en veu alta un text escrit per Marguerite Duras. En concret, un fragment de Hiroshima monamour. La càmera, a més de mostrar-nos com rapen el cap de les dones, enfoca algunes alumnes que observen les imatges, contenint la commoció amb un rostre que pretén romandre impàvid sense acabar d’aconseguir-ho. Duras serà, precisament, el tema central que estudiaran a partir d’ara. “La manera en què la escriptora utilitza el poder de la narrativa al servei de la sublimació d’allò real”, aquestes són les paraules que utilitza Rama en les seves explicacions. 

Les paraules seran també les principals vertebradores d’un film com Saint Omer. Paraules que flueixen a través del metratge amb calma i sense estridències, però de manera contundent i irreversible, sense presa, però sense pausa, tan inevitables com el corrent d’un riu. Paraules que narren i descriuen, però també paraules que oculten, que silencien, que interpreten, que sublimen o distorsionen. Paraules que són com ferides obertes, com claus cremant, com nusos en la gola, com detonadors a punt d’accionar-se. Paraules que, quan un fet ja forma part del passat, esdevenen de vegades l’única cosa que ens queda. Paraules a les quals un tribunal intenta aferrar-se sigui com sigui, a la recerca d’una veritat que potser és inaccessible. 

Com una mena d’alter ego de la directora, el personatge de Rama escolta i observa amb atenció les paraules i els gestos de la mare infanticida i cultivada estudiant de filosofia. Com Hannah Arendt, Susan Sontag o Marguerite Duras, el personatge de Rama pretén reflexionar amb els seus escrits sobre l’origen, les circumstàncies i les motivacions que donen lloc a fets que, vistos des de fora, ens semblen inconcebibles. “Sap vostè per què va matar la seva filla?”, pregunta la jutgessa en un intent inútil de comprendre l’atrocitat que es va cometre. “No ho sé”, respon l’acusada amb un impertorbable hieratisme. Davant aquest tipus de declaracions és difícil mantenir la distància, i a mesura que avança la pel·lícula, les paraules contradictòries i desconcertants de l’acusada acabaran afectant a Rama que, embarassada de quatre mesos, veurà com les seves emocions es desborden i la seva relació amb el món i aquells que l’envolten (la seva parella, la seva mare…) comencen a trontollar cada cop d’una manera més evident. Però la vida de Rama, això sí, no era perfecta abans d’assistir al judici. La inquietud ja era en el seu interior, plantada com una llavor que sabem que acabarà per créixer. No en va, el film comença amb un malson de Rama en què crida la seva mare repetidament amb angoixa.

Sovint, les pel·lícules ambientades en judicis i basades en fets reals recorren al maniqueisme i manipulen les emocions de l’espectador mitjançant l’ús de determinats codis y llocs comuns: la música, la caracterització dels personatges, las inflexions de la veu durant les declaracions, les llàgrimes, l’afany de denúncia o de justícia poètica, els girs de guió trets d’alguna màniga misteriosa en el darrer moment… Per sort, el camí escollit per Alice Diop en Saint Omer és diametralment oposat. Es tracta d’un film amb una posada en escena –aparentment– freda, mil·limètrica i austera, desfornida d’ornaments i gairebé podríem dir que minimalista (encara que amb certs matisos). La càmera, que gran part del temps no es mou, enquadra els personatges des d’una frontalitat anorreadora i mitjançant tomes esgotadorament llargues. Els personatges, durant aquestes seqüències, parlen, parlen i parlen. Sabem que l’acusada és l’assassina de la nena i en cap moment dubtarem de la seva culpabilitat. En un cas como aquest no hi ha spoiler possible. Però, tot i així, les seves paraules ens hipnotitzen, l’horror fa que no puguem tancar els ulls ni deixar d’escoltar les seves declaracions. Poc a poc, anirem coneixent tots els detalls de la seva vida, incloent-hi la infància. Ben al contrari del que podríem esperar, cap fet del seu passat justificarà el delicte que ha comés, al menys, de manera aparent.

Tant els seus testimonis com els de la resta dels declarants estan directament inspirats en les actes del judici real, el bagatge com a documentalista de Diop s’evidencia en detalls com aquest. Les declaracions es succeeixen una després de l’altra; però els personatges, intimidats per la frontalitat de la càmera, sovint desvien la mirada lleugerament per fer les declaracions. Perquè relatar segons quin tipus d’històries mirant endavant tot el temps pot arribar a ser inaguantable, i la narració de l’horror pot ser més difícil de suportar que l’horror en si (ja ho va demostrar Rithy Panh fa una dècada en La imagen perdida). A més de la mare infanticida, per l’estrada també passarà una de les seves professores, l’àvia i el pare de la nena morta. Escoltarem la respiració agitada de Rama i la música aportarà un contrapunt sensorial a una calculada posada en escena en què absolutament res és casual: ni la duració dels plans, ni els gestos dels personatges, ni les paraules que es pronuncien, ni les paraules que es callen. Perquè llegir línies és, en aquest cas, potser el més important. 

Què és ser mare? Com sap una dona si se sent preparada per ser-ho? Per què la societat continua entestada a idealitzar un procés tan complex com la maternitat? Per què se silencien els qüestionaments, els penediments, les dissidències i els dubtes? Fins a quin punt la relació amb les nostres mares pot determinar la relació tindrem amb els nostres fills i filles? Pot un testimoni incomplet ser un testimoni vertader? Pot una declaració sincera mancar a la veritat? És que sabem què és la veritat?

Les paraules de tots els personatges, més que completar el puzle, el tornaran, si cap, encara més inconclús, més irresoluble. Aquest cas serà tan irresoluble que la directora optarà per no mostrar-nos el veredicte del jurat. Culpable? Innocent? És que importa el que digui el jurat? No ho sabem ja? No és aquest justament, evitar jutjar directament els personatges, un dels majors èxits de Saint Omer? No és l’observació minuciosa, l’escolta atenta i la reflexió posterior allò que Diop exigeix als seus espectadors? I no seria en el fons aquest veredicte un impediment per aconseguir-ho?

Més enllà que Saint Omer pugui ser classificada (d’una manera un poc precipitada i superficial, això sí) com una pel·lícula “de judicis”, l’exigent proposta de Diop és també un film amb múltiples capes, una reflexió –en absolut idealitzant– sobre la maternitat i les seves contradiccions, la constitució de la identitat o la condició de la dona immigrant. Una obra que, fins ara, ha guanyat tres premis en el Festival de Venècia (premi Luigi de Laurentiis a la millor òpera prima, gran premi del jurat i Edipo Re Inclusivity Award), el premi César a la millor òpera prima o el Giraldillo de Oro en el Festival de Sevilla, a més de nombrosos premis en reconeguts festivals internacionals. 

Ja en els seus anteriors documentals, Diop es va centrar en les persones marginades i racialitzades que la resta de la població tendeix a invisibilitzar: un actor negre rodejat de blancs en una prestigiosa escola d’art dramàtic (La mort de Danton, 2011), refugiats malalts que són atesos en un hospital de París (La Permanence, 2016) o treballadors del sector industrial que agafen el primer metro o tren del matí per anar a treballar (Nous, 2021). En la seva obra documental, podem percebre ecos subtils de Frederick Wiseman, però Saint Omer, en realitat, no es més que una evolució lògica i coherent de la seva obra anterior. Un apropament a la ficció que segueix lligat de manera inevitable al documental i a una irrefrenable necessitat de reflexionar sobre un context en què les diferencies socials i econòmiques continuen estructurant el món i perpetuant les injustícies.