Crítica — Saint Omer: La mort i la distància

L’any 2015, Fabienne Kabou va ser acusada d’abandonar la seva filla de 15 mesos al costat de la platja de Berck-sur-Mer una nit de marea entrant. L’endemà al matí, un pescador va trobar el cos sense vida de la nena, que seguia asseguda al seu cotxet. Els mitjans de comunicació es van fer ressò de la notícia i Alice Diop, que llavors era documentalista, va decidir assistir com a espectadora al judici de Fabienne. Aquelles imatges van esdevenir una obsessió per a la directora, es van instal·lar en la seva memòria i van acabar convertint-se en el germen de Saint Omer, el seu aclamat debut en el llargmetratge de ficció. Una Ficció basada, això sí, en un fet pertorbadorament real. Quan es va assabentar de la notícia, Diop va començar a investigar sobre la misteriosa dona i les possibles motivacions que la van portar a cometre un acte tan atroç. Els detalls resultaven desconcertants: l’origen senegalès, la seva eloqüència, un coeficient intel·lectual de 150, una maternitat que havia mantingut en secret absolut (ningú semblava saber de l’existència de la nena), una fredor impertorbable i unes sorprenents acusacions de bruixeria eren les peces d’un estrany puzle que ningú era capaç de resoldre.  

Però l’única protagonista del film no és la mare acusada d’assassinat. Aquest personatge comparteix protagonisme amb el de Rama: una professora, també d’origen senegalès, que decidirà presenciar el judici como a part d’un procés d’investigació per escriure un text assagístic sobre el mite de Medea. 

Rama fa classes a la universitat. Mentre mostra als alumnes unes imatges on es veu com rapen unes dones durant la guerra, llegeix en veu alta un text escrit per Marguerite Duras. En concret, un fragment de Hiroshima monamour. La càmera, a més de mostrar-nos com rapen el cap de les dones, enfoca algunes alumnes que observen les imatges, contenint la commoció amb un rostre que pretén romandre impàvid sense acabar d’aconseguir-ho. Duras serà, precisament, el tema central que estudiaran a partir d’ara. “La manera en què la escriptora utilitza el poder de la narrativa al servei de la sublimació d’allò real”, aquestes són les paraules que utilitza Rama en les seves explicacions. 

Les paraules seran també les principals vertebradores d’un film com Saint Omer. Paraules que flueixen a través del metratge amb calma i sense estridències, però de manera contundent i irreversible, sense presa, però sense pausa, tan inevitables com el corrent d’un riu. Paraules que narren i descriuen, però també paraules que oculten, que silencien, que interpreten, que sublimen o distorsionen. Paraules que són com ferides obertes, com claus cremant, com nusos en la gola, com detonadors a punt d’accionar-se. Paraules que, quan un fet ja forma part del passat, esdevenen de vegades l’única cosa que ens queda. Paraules a les quals un tribunal intenta aferrar-se sigui com sigui, a la recerca d’una veritat que potser és inaccessible. 

Com una mena d’alter ego de la directora, el personatge de Rama escolta i observa amb atenció les paraules i els gestos de la mare infanticida i cultivada estudiant de filosofia. Com Hannah Arendt, Susan Sontag o Marguerite Duras, el personatge de Rama pretén reflexionar amb els seus escrits sobre l’origen, les circumstàncies i les motivacions que donen lloc a fets que, vistos des de fora, ens semblen inconcebibles. “Sap vostè per què va matar la seva filla?”, pregunta la jutgessa en un intent inútil de comprendre l’atrocitat que es va cometre. “No ho sé”, respon l’acusada amb un impertorbable hieratisme. Davant aquest tipus de declaracions és difícil mantenir la distància, i a mesura que avança la pel·lícula, les paraules contradictòries i desconcertants de l’acusada acabaran afectant a Rama que, embarassada de quatre mesos, veurà com les seves emocions es desborden i la seva relació amb el món i aquells que l’envolten (la seva parella, la seva mare…) comencen a trontollar cada cop d’una manera més evident. Però la vida de Rama, això sí, no era perfecta abans d’assistir al judici. La inquietud ja era en el seu interior, plantada com una llavor que sabem que acabarà per créixer. No en va, el film comença amb un malson de Rama en què crida la seva mare repetidament amb angoixa.