Sangre en los labios: la cirereta del pastís

A finals de 2022, vaig publicar el llibre Ausencia y Exceso. Lesbianas y bisexuales asesinas en el cine de Hollywood, que explica i contextualitza la tradició de lligar en el lesbianisme i la fatalitat en el cine comercial. El text posa de manifest que la primera vegada que veiem imatges explícitament lèsbiques en el mainstream és en els thrillers eròtics dels anys 80 i 90 ―sent pel·lícules com Instint bàsic (Paul Verhoeven, 1992) o Llaços ardents (Lana i Lilly Wachowski, 1996) alguns dels més representatius― i destaca el vincle d’aquests personatges lèsbics amb la violència. Tot i la misogínia i l’homofòbia que travessen algunes d’aquestes representacions, moltes d’aquestes lesbianes i bisexuals assassines obren ja en el seu moment una finestra a l’apropiació feminista, que les ha portat fins i tot a convertir-se en icones LGTBIQ+. Són personatges que no estan lliures de contradiccions: l’acció de matar és el que les demonitza, però és també el que les empodera. L’assassinat és la consumació de la seva rebel·lió contra un entorn opressor, sovint representat a les pel·lícules per institucions hipermasculinitzades com la policia o la màfia, o per la figura del patriarca. A més a més, aquestes noves dones fatals de finals del segle XX, a diferència de les clàssiques, ja no havien de ser necessàriament castigades per la trama i poden sortir-se amb la seva, cosa que potencia el seu potencial transgressor.

Podem considerar Sangre en los labios de Rose Glass la cirereta perfecta a aquesta genealogia: la pel·lícula dialoga de manera evident amb les diferents variants de la lesbiana i bisexual assassina que exposa el llibre i, a la vegada, amb una clara perspectiva feminista i deliberadament orientada al gaudi lèsbic, és capaç de portar l’arquetip a nous nivells.

En primer lloc, el fet que la pel·lícula s’ambienti precisament a finals dels anys 80, i agafi la forma d’aquests thrillers eròtics que tan populars es van fer a l’època, és una primera pista inequívoca de la seva autoconsciència celebratòria. A més a més, la pel·lícula comparteix amb els films que conformen la mostra d’Ausencia y Exceso una forta empremta de gènere (hi ressonen el neonoir, el gore i fins i tot el fantàstic). Com les protagonistes de Monster, Lou (Kristen Stewart) i Jackie (Katy O’Brian) es presenten com personatges outsiders, ―Jackie, com Aileen (Charlize Theron), dorm al carrer―. El fet que es rebel·lin contra el pare d’una d’elles també entronca amb una sèrie de pel·lícules protagonitzades per parelles de noies que cometen un parricidi plegades (com és el cas de Criaturas Celestiales, Peter Jackson, 1994), i té en comú amb aquests films la brutalitat amb què es mostren els assassinats. Per altra banda, la pel·lícula s’abona a una certa tradició en el cinema fet per dones que es remunta als anys 70 (amb exemples com Jeanne Dielman, Madam X) de fer servir la violència i l’assassinat com una forma d’alliberació, dotada de connotacions feministes. Una tradició que ha proliferat en cert cinema independent, a l’era del #MeToo, amb un cas paradigmàtic com és el d’Una joven prometedora (Emmerald Fennell, 2020), que beu clarament dels rape revenge films dels 70. 

Sens dubte, però, la pel·lícula de la mostra d’Ausencia y Exceso amb què Sangre en los labios té més ressonàncies és Llaços ardents. En ambdós casos, les protagonistes s’enfronten a la màfia i hi ha una certa ridiculització del cos policial. En relació al fet queer, la mateixa Kristen Stewart ha posat en valor durant la promoció de la pel·lícula el fet que sigui una història protagonitzada per personatges LGTBIQ+ amb una trama que no gira sobre el fet de ser LGTBIQ+, cosa que ja va aconseguir l’òpera prima de les Wachowschi fa gairebé 30 anys. Però els elements en comú més transgressors són dos. El primer és que el punt de vista principal, en ambdós casos, és inequívocament femení i lèsbic. L’èmfasi de Sangre en los labios en el punt de vista de Lou, especialment evident en el moment en què la protagonista veu per primera Jackie, recorda la mirada subjectiva de Corky (Gina Gershon) quan coincideix per primer cop amb Violet (Jennifer Tilly). El segon, que les dues cintes fan explícita la voluntat de mostrar una certa especificitat del desig i la sexualitat entre dones, i que ho aconsegueixen amb una lleugeresa i una naturalitat admirables. En una de les escenes més transgressores de Llaços ardents es mostrava com Corky feia arribar Violet a l’orgasme amb les mans, que a la pel·lícula rebien el tractament visual d’òrgans sexuals. A Sangre en los labios, tenim una inusual escena de la protagonista masturbant-se. Després, mentre practiquen sexe, Lou demana explícitament i en veu alta a Jack que li ensenyi com es toca ella: la masturbació femenina no només es mostra, sinó que també es verbalitza. Llaços ardents juga amb els estereotips de gènere i amb la cultura lèsbica, posant una lesbiana butch en el paper del típic heroi noir, i una femme en el paper de femme fatale. Sangre en los labios transgredeix els estereotips clàssics en mostrar-nos la fascinació d’una antiheroïna petita i gairebé demacrada, però forta i en control de la situació, per una altra exuberant i musculosa, però també sensible i presumida. En aquesta pel·lícula, potser no és tan adient parlar de joc com de trencament amb els estereotips, perquè tant els cossos com les relacions sexuals de les protagonistes queden al marge de l’heteronorma.

Per últim, un altre aspecte que no podem passar per alt a Sangre en los labios és la presència d’una estrella com Kristen Stewart en el paper protagonista. Stewart, que es va convertir en un autèntic fenomen de masses sent només una adolescent pel seu paper a la saga Crepuscle (Chatherine Hardwicke), iniciada el 2008, ha anat forjant de manera conscient la seva imatge lèsbica en els últims anys. En primer lloc, deixant-se veure de manera natural amb parelles del mateix sexe en llocs públics; en segon lloc, fent explícita referència a la seva sexualitat en programes de la talla de Saturday Night Live (NBC, 1975 – actualitat) o, ja en la promoció de Sangre en los labios, amb una portada de Rolling Stone que ha tingut un impacte mundial; i, en tercer lloc, protagonitzant pel·lícules independents on el lesbianisme hi ha tingut un paper central, com El asesinato de la familia Borden (Craig William Macneill, 2018) o La estación de la felicidad (Clea DuVall, 2020), potser relativament fallides però també innovadores en certa mesura. Veient la trajectòria de Kristen Stewart dels últims anys, podríem dir que la seva participació a Sangre en los labios és el paper que sens dubte estava esperant: amb què la seva condició d’icona queer ja esdevé inapel·lable.