Sara Gómez — Cinema, avantguarda, revolució i qüestionament

“Caldrà fer un cinema sense concessions, que toqui l’arrel dels interessos de tots, un cinema capaç d’expressar-los en les seves contradiccions i que tingui com a objectiu ajudar a fer-nos a tots nosaltres, homes i dones, capaços de plantejar-nos la vida com etern conflicte amb el medi en el qual només podem vèncer. Aquest ha de ser el propòsit”.

Sara Gómez

Una mort –massa– prematura va truncar la carrera cinematogràfica de Sara Gómez quan, després d’haver dirigit gairebé una vintena de curtmetratges, es trobava en ple procés d’edició del seu primer llargmetratge, De cierta manera. Era el 2 de juny de 1974 i Sara, que en aquells dies comptava tan sols amb 31 anys, va morir a causa d’una parada respiratòria causada per una de les seves freqüents crisis asmàtiques. Tomás Gutiérrez Alea (coguionista del film) i Julio García Espinosa van ser els encarregats d’acabar la pel·lícula.

Amb motiu del 50 aniversari de la seva mort i gràcies a la recent restauració de les seves pel·lícules, feta per l’Institut Cubà d’Art i Indústria Cinematogràfics (ICAIC), Vulnerable Media Lab del Canadà i Arsenal–Institute for Film and Vídeo de Berlín, la Filmoteca de Catalunya dedica una retrospectiva a aquesta cineasta, una de les primeres dones a dirigir pel·lícules a la Cuba revolucionària, i ho fa amb la col·laboració de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.

Però, anem alguns anys enrere en el temps per començar pel principi. Corrien els anys seixanta. Sota la idea d'”un cinema revolucionari per a la revolució”, l’illa de Cuba es convertia en punta de llança de l’anomenat Nou Cinema Llatinoamericà i Sara Gómez va ser la primera dona afrocubana que, després d’estudiar a l’Institut Cubà d’Art i Indústria Cinematogràfics de Cuba (ICAIC), es llançava a explorar les possibilitats del cinema, en aquest cas, del cinema documental. Abans de començar a dirigir, però, Sara Gómez va cursar sis anys de música al Conservatori Municipal de l’Havana Amadeo Roldán, va exercir com a periodista al periòdic estudiantil Mella i al setmanari HOY, Domingo, i també va treballar com a assistent de direcció de cineastes com Agnès Varda (¡Salut les cubains!, 1963), Tomás Gutiérrez Alea (Cumbite, 1964) o Jorge Fraga (El robo, 1965).

Els seus primers curtmetratges documentals (Plaza Vieja, Solar Habanero i Historia de la pirateria), dirigits a principis dels anys 60, van formar part de l’anomenada Enciclopèdia Popular, iniciativa coordinada per Octavio Cortázar i emmarcada dins del conjunt de mesures polítiques que es començaven a implementar amb la Revolució. Més tard vindrien obres com Iré a Santiago (1964), Excursión a Vuelta Abajo (1965) o Guanabacoa: crónica de mi familia (1966), un dels seus documentals més personals i autobiogràfics.

La resta de les seves obres, realitzades entre els anys 60 i principis dels 70, abordaren diferents temàtiques com la cultura popular (Y tenemos sabor, 1967), la marginació (Una isla para Miguel,  1968), el racisme (En la otra isla, 1968), el feminisme i la integració de la dona al mercat laboral (Mi aporte, 1969), la conservació del patrimoni històric, la immigració (De Bateyes,1971), el mestissatge, la maternitat (Atención prenatal, Año uno, 1972) o la lluita obrera (Sobre horas extras y trabajo voluntario, 1973).

Sempre en blanc i negre i, amb un to entre l’experimental, l’antropològic i el pedagògic, els seus documentals, situats a l’avantguarda del cinema llatinoamericà de l’època, poden ser vistos com una eina per a la transformació social i la reflexió en un context com és el de la Revolució cubana. Com deia la mateixa Sara Gómez, el seu cinema “era el resultat d’una definida actitud davant dels problemes que se li plantejaven, davant la necessitat d’una descolonització política i ideològica, de trencar amb els valors tradicionals ja siguin econòmics, ètics o estètics”. Com a dona negra i revolucionària, Sara Gómez era conscient de la diversitat del públic potencial de les seves pel·lícules, i també del gran poder del cinema com a eina per a impulsar el canvi social. La seva mirada va ser tan valuosa com única; va donar suport a la revolució, sí, però també la va qüestionar quan ho va considerar necessari perquè, a diferència d’alguns dels seus companys cineastes, mai va caure en la retòrica d’exaltació incondicional dels projectes socials de la Revolució. És més, va deixar en evidència que la revolució només es podia dur a terme de mode col·lectiu i assembleari, escoltant els altres i sent conscients tant de les necessitats de la comunitat com de la capacitat transformadora dels individus que la conformen.

Com pot la Revolució acabar amb les desigualtats?, sembla preguntar-se Sara Gómez amb cada pla que filma. I amb el racisme? I amb el masclisme? És per aquesta actitud crítica que alguns dels seus documentals (com, per exemple, Mi aporte), van estar prohibits durant anys). Les seves obres, de to observacional i aspecte naturalista, sovint protagonitzades per aquelles persones humils que entrevistava (obrers, professores, músics, infermeres, etc.), obren un debat respecte a temes que, fins i tot avui dia, mig segle després, continuen tenint una gran vigència i suposen una profunda reflexió sobre diversos aspectes de la Revolució cubana. Enquadrant els seus protagonistes sense jutjar-los de mode paternalista o condescendent, permet que la conversa, l’escolta i el debat transcorrin per l’espai fílmic i es converteixin en l’eix transversal que recorre la seva obra. Hi ha al seu cinema una part inqüestionable de rebel·lia, de lluita, de cerca incansable, i també de cerca de la justícia, de la igualtat, d’un món en què homes i dones puguin tenir les mateixes oportunitats i els mateixos drets.

“No puc plantejar-me el cinema didàctic com una especialitat, sinó com una necessitat. Per a molts de nosaltres la vocació de cineastes ens va néixer amb la de revolucionaris i tots dos oficis han arribat a constituir-se com a inseparables. Si sentim la necessitat d’un cinema tan didàctic com revolucionari, aquest sempre ens serà útil, interessant i cinematogràficament vàlid com a cineastes”.

 “Los documentalistas y sus concepciones”, a: Pensamiento crítico, no. 42, La Habana, juliol de 1970, p. 94.

Amb De cierta manera –el seu primer llargmetratge–, Sara Gómez va fer un pas endavant decisiu a la seva filmografia. Pel·lícula pionera que difumina les fronteres entre documental i ficció barrejant actors i actrius tant professionals com no professionals, De cierta manera retrata la relació entre Yolanda, mestra en la comunitat de Miraflores provinent de família acomodada, i Mario, obrer sense formació acadèmica alguna pertanyent a la classe baixa. D’alguna manera, molts dels temes que ja apareixien als seus anteriors documentals es reuneixen en aquest film: el masclisme, la integració de les dones al món laboral, el colonialisme, el pes de la tradició, la desconstrucció del paradigma revolucionari, la regeneració dels barris marginals, la pobresa, els drets dels treballadors… Com una mena d’estudi sociològic autoral, el film mostra les transformacions que està sofrint la zona en qüestió (el barri Miraflores) i radiografia sense embuts la Cuba dels anys 70 en tota la seva complexitat. Ho fa, això sí, d’un mode orgullosament anàrquic, gairebé situacionista, podríem dir. Els temes transiten per la narració de manera impredictible, conformant així una estructura argumental tan irregular com atractiva i repleta de digressions, dotant al film d’una frescor i originalitat (també en els seus enquadraments) que, mig segle més tard, continuarà influint en el món del cinema de no ficció.

Resulta innegable la repercussió del cinema de Sara Gómez, no tan sols al seu país sinó també a la resta del món. L’any 2005, la directora suïssa Alessandra Muller va dirigir ¿Dónde está Sara Gómez?, llargmetratge documental que fa un repàs del seu llegat i ens mostra el seu mode de veure la vida, d’enfrontar-se al cinema. Entrevistant i recollint declaracions de gent com Germinal Hernández (dissenyador de so d’alguns dels seus films), les cineastes Gloria Rolando i Agnès Varda o fins i tot algunes amistats o membres de la seva família (les seves filles Ibis i Iddia, el seu fill Alfredo…), el film reconstrueix la figura de Sara donant-nos a conèixer així el seu costat més desconegut. Anys més tard, l’any 2017, Olga García Yero va publicar el llibre Sara Gómez: un cine diferente, que forma part de les edicions del ICAIC. Va caldre esperar fins a l’any 2021, això sí, perquè a Cuba es mostrés la còpia restaurada de De cierta manera. Va ser dins de la programació de la Muestra de Mujeres Cineastas. Ara, l’any 2024, es compleix mig segle de la seva estrena. Una obra militant, antiracista, innovadora i, en definitiva, profundament feminista que, avui dia, resulta més que pertinent recuperar.