FILMORETRATS

Sara Gómez — Cinema, avantguarda, revolució i qüestionament

Malgrat tenir una vida curta, la cineasta afrocubana va explorar les possibilitats del cinema documental com a eina de transformació social. Amb motiu del 50 aniversari de la seva mort i gràcies a la recent restauració de les seves pel·lícules, la Filmoteca de Catalunya dedica una retrospectiva a aquesta cineasta, una de les primeres dones a dirigir pel·lícules a la Cuba revolucionària, i ho fa amb la col·laboració de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.

Marla Jacarilla

“Caldrà fer un cinema sense concessions, que toqui l’arrel dels interessos de tots, un cinema capaç d’expressar-los en les seves contradiccions i que tingui com a objectiu ajudar a fer-nos a tots nosaltres, homes i dones, capaços de plantejar-nos la vida com etern conflicte amb el medi en el qual només podem vèncer. Aquest ha de ser el propòsit”.

Sara Gómez

Una mort –massa– prematura va truncar la carrera cinematogràfica de Sara Gómez quan, després d’haver dirigit gairebé una vintena de curtmetratges, es trobava en ple procés d’edició del seu primer llargmetratge, De cierta manera. Era el 2 de juny de 1974 i Sara, que en aquells dies comptava tan sols amb 31 anys, va morir a causa d’una parada respiratòria causada per una de les seves freqüents crisis asmàtiques. Tomás Gutiérrez Alea (coguionista del film) i Julio García Espinosa van ser els encarregats d’acabar la pel·lícula.

Amb motiu del 50 aniversari de la seva mort i gràcies a la recent restauració de les seves pel·lícules, feta per l’Institut Cubà d’Art i Indústria Cinematogràfics (ICAIC), Vulnerable Media Lab del Canadà i Arsenal–Institute for Film and Vídeo de Berlín, la Filmoteca de Catalunya dedica una retrospectiva a aquesta cineasta, una de les primeres dones a dirigir pel·lícules a la Cuba revolucionària, i ho fa amb la col·laboració de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.

Però, anem alguns anys enrere en el temps per començar pel principi. Corrien els anys seixanta. Sota la idea d'”un cinema revolucionari per a la revolució”, l’illa de Cuba es convertia en punta de llança de l’anomenat Nou Cinema Llatinoamericà i Sara Gómez va ser la primera dona afrocubana que, després d’estudiar a l’Institut Cubà d’Art i Indústria Cinematogràfics de Cuba (ICAIC), es llançava a explorar les possibilitats del cinema, en aquest cas, del cinema documental. Abans de començar a dirigir, però, Sara Gómez va cursar sis anys de música al Conservatori Municipal de l’Havana Amadeo Roldán, va exercir com a periodista al periòdic estudiantil Mella i al setmanari HOY, Domingo, i també va treballar com a assistent de direcció de cineastes com Agnès Varda (¡Salut les cubains!, 1963), Tomás Gutiérrez Alea (Cumbite, 1964) o Jorge Fraga (El robo, 1965).

Els seus primers curtmetratges documentals (Plaza Vieja, Solar Habanero i Historia de la pirateria), dirigits a principis dels anys 60, van formar part de l’anomenada Enciclopèdia Popular, iniciativa coordinada per Octavio Cortázar i emmarcada dins del conjunt de mesures polítiques que es començaven a implementar amb la Revolució. Més tard vindrien obres com Iré a Santiago (1964), Excursión a Vuelta Abajo (1965) o Guanabacoa: crónica de mi familia (1966), un dels seus documentals més personals i autobiogràfics.

La resta de les seves obres, realitzades entre els anys 60 i principis dels 70, abordaren diferents temàtiques com la cultura popular (Y tenemos sabor, 1967), la marginació (Una isla para Miguel,  1968), el racisme (En la otra isla, 1968), el feminisme i la integració de la dona al mercat laboral (Mi aporte, 1969), la conservació del patrimoni històric, la immigració (De Bateyes,1971), el mestissatge, la maternitat (Atención prenatal, Año uno, 1972) o la lluita obrera (Sobre horas extras y trabajo voluntario, 1973).

Sempre en blanc i negre i, amb un to entre l’experimental, l’antropològic i el pedagògic, els seus documentals, situats a l’avantguarda del cinema llatinoamericà de l’època, poden ser vistos com una eina per a la transformació social i la reflexió en un context com és el de la Revolució cubana. Com deia la mateixa Sara Gómez, el seu cinema “era el resultat d’una definida actitud davant dels problemes que se li plantejaven, davant la necessitat d’una descolonització política i ideològica, de trencar amb els valors tradicionals ja siguin econòmics, ètics o estètics”. Com a dona negra i revolucionària, Sara Gómez era conscient de la diversitat del públic potencial de les seves pel·lícules, i també del gran poder del cinema com a eina per a impulsar el canvi social. La seva mirada va ser tan valuosa com única; va donar suport a la revolució, sí, però també la va qüestionar quan ho va considerar necessari perquè, a diferència d’alguns dels seus companys cineastes, mai va caure en la retòrica d’exaltació incondicional dels projectes socials de la Revolució. És més, va deixar en evidència que la revolució només es podia dur a terme de mode col·lectiu i assembleari, escoltant els altres i sent conscients tant de les necessitats de la comunitat com de la capacitat transformadora dels individus que la conformen.

Com pot la Revolució acabar amb les desigualtats?, sembla preguntar-se Sara Gómez amb cada pla que filma. I amb el racisme? I amb el masclisme? És per aquesta actitud crítica que alguns dels seus documentals (com, per exemple, Mi aporte), van estar prohibits durant anys). Les seves obres, de to observacional i aspecte naturalista, sovint protagonitzades per aquelles persones humils que entrevistava (obrers, professores, músics, infermeres, etc.), obren un debat respecte a temes que, fins i tot avui dia, mig segle després, continuen tenint una gran vigència i suposen una profunda reflexió sobre diversos aspectes de la Revolució cubana. Enquadrant els seus protagonistes sense jutjar-los de mode paternalista o condescendent, permet que la conversa, l’escolta i el debat transcorrin per l’espai fílmic i es converteixin en l’eix transversal que recorre la seva obra. Hi ha al seu cinema una part inqüestionable de rebel·lia, de lluita, de cerca incansable, i també de cerca de la justícia, de la igualtat, d’un món en què homes i dones puguin tenir les mateixes oportunitats i els mateixos drets.

“No puc plantejar-me el cinema didàctic com una especialitat, sinó com una necessitat. Per a molts de nosaltres la vocació de cineastes ens va néixer amb la de revolucionaris i tots dos oficis han arribat a constituir-se com a inseparables. Si sentim la necessitat d’un cinema tan didàctic com revolucionari, aquest sempre ens serà útil, interessant i cinematogràficament vàlid com a cineastes”.

 “Los documentalistas y sus concepciones”, a: Pensamiento crítico, no. 42, La Habana, juliol de 1970, p. 94.

Amb De cierta manera –el seu primer llargmetratge–, Sara Gómez va fer un pas endavant decisiu a la seva filmografia. Pel·lícula pionera que difumina les fronteres entre documental i ficció barrejant actors i actrius tant professionals com no professionals, De cierta manera retrata la relació entre Yolanda, mestra en la comunitat de Miraflores provinent de família acomodada, i Mario, obrer sense formació acadèmica alguna pertanyent a la classe baixa. D’alguna manera, molts dels temes que ja apareixien als seus anteriors documentals es reuneixen en aquest film: el masclisme, la integració de les dones al món laboral, el colonialisme, el pes de la tradició, la desconstrucció del paradigma revolucionari, la regeneració dels barris marginals, la pobresa, els drets dels treballadors… Com una mena d’estudi sociològic autoral, el film mostra les transformacions que està sofrint la zona en qüestió (el barri Miraflores) i radiografia sense embuts la Cuba dels anys 70 en tota la seva complexitat. Ho fa, això sí, d’un mode orgullosament anàrquic, gairebé situacionista, podríem dir. Els temes transiten per la narració de manera impredictible, conformant així una estructura argumental tan irregular com atractiva i repleta de digressions, dotant al film d’una frescor i originalitat (també en els seus enquadraments) que, mig segle més tard, continuarà influint en el món del cinema de no ficció.

LES SEVES OBRES, DE TO OBSERVACIONAL I ASPECTE NATURALISTA, SOVINT PROTAGONITZADES PER AQUELLES PERSONES HUMILS A LES QUALS ENTREVISTAVA (OBRERS, PROFESSORES, MÚSICS, INFERMERES, ETC), OBREN UN DEBAT RESPECTE A TEMES QUE, FINS I TOT AVUI DIA, MIG SEGLE DESPRÉS, CONTINUEN TENINT UNA GRAN VIGÈNCIA I PLANTEGEN UNA PROFUNDA REFLEXIÓ SOBRE DIVERSOS ASPECTES DE LA REVOLUCIÓ CUBANA.

Resulta innegable la repercussió del cinema de Sara Gómez, no tan sols al seu país sinó també a la resta del món. L’any 2005, la directora suïssa Alessandra Muller va dirigir ¿Dónde está Sara Gómez?, llargmetratge documental que fa un repàs del seu llegat i ens mostra el seu mode de veure la vida, d’enfrontar-se al cinema. Entrevistant i recollint declaracions de gent com Germinal Hernández (dissenyador de so d’alguns dels seus films), les cineastes Gloria Rolando i Agnès Varda o fins i tot algunes amistats o membres de la seva família (les seves filles Ibis i Iddia, el seu fill Alfredo…), el film reconstrueix la figura de Sara donant-nos a conèixer així el seu costat més desconegut. Anys més tard, l’any 2017, Olga García Yero va publicar el llibre Sara Gómez: un cine diferente, que forma part de les edicions del ICAIC. Va caldre esperar fins a l’any 2021, això sí, perquè a Cuba es mostrés la còpia restaurada de De cierta manera. Va ser dins de la programació de la Muestra de Mujeres Cineastas. Ara, l’any 2024, es compleix mig segle de la seva estrena. Una obra militant, antiracista, innovadora i, en definitiva, profundament feminista que, avui dia, resulta més que pertinent recuperar.

DIRECTORES FILMORETRATS Sara Gómez

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

ENTREVISTES

Thea Hvistendahl

"“No hi ha una manera correcta de viure el dol”"

La directora noruega Thea Hvistendahl debuta al llargmetratge amb 'Descansa en paz', una pel·lícula protagonitzada per zombis que escapa dels clixés del cinema de terror.

FILMS

Crítica

"Descansa en Paz: La interrupció del dol"

L'actriu Renate Reinsve, protagonista de 'La peor persona del mundo', encarna en 'Descansa en paz' una mare que, després de viure la mort del seu fill, intenta assimilar el seu...

FILMS

Crítica

"Banel & Adama: L’amor és més fort que les supersticions ancestrals"

Notable òpera prima de Ramata-Toulaye Sy, cineasta francesa d'origen senegalès que va presentar el film en la secció oficial a concurs del passat Festival de Canes 2023, un privilegi concedit...

ENTREVISTES

Su Friedrich

"Autobiografia, experimentació, activisme"

La Filmoteca de Catalunya, en col·laboració amb el Festival Punto de Vista, va dedicar una retrospectiva el mes de març a la figura de la directora nord-americana Su Friedrich. El...

FILMS

Crítica

"Green Border: La violència fronterera de l’Europa fortalesa"

Agnieszka Holland firma un drama de denúncia sobre el maltractament deshumanitzador que pateixen els refugiats a la frontera entre Polònia i Bielorússia.

FESTIVALS

Cannes 2024

"Histoires d’Amérique: L’estranya comèdia indie amb què Chantal Akerman va reconnectar amb les seves arrels jueves"

La Quinzena de Cineastes de Canes va presentar la versió restaurada d'un dels llargmetratges més desconeguts de la cineasta belga.

FILMS

Crítica

"Paradise is Burning: Tres germanes soles"

Paradise is Burning, primera pel·lícula de la directora sueca Mika Gustafson, es va poder veure a l'últim D'A Film Festival Barcelona després de passar per la Mostra de Venècia, on...

FILMS

Crítica

"Los peores: Què passa amb els i les intèrprets no professionals d’una docuficció quan s’acaba el rodatge?"

L'òpera prima de Lise Akoka i Romane Gueret ofereix una oportuna i positiva reflexió meta sobre el treball amb menors al cinema social.

ENTREVISTES

Caroline Vignal

"El desig de ser desitjada"

“Vull fer un cinema que arribi a tothom, al gran públic, però dient coses que no són gaire conformistes. Tinc vocació de públic”.

FILMS

Crítica

"Iris: El desig de l’Iris"

L'Iris ho té tot, però li falta quelcom que la faci sentir-se viva. Quan ho descobreix, la seva vida canvia completament.

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE