Crítica — Secaderos: Esperit amic

Els darrers anys ha aparegut al cinema espanyol un gènere nou, generalment dirigit per dones, encara que no exclusivament, que busca al camp, als pobles i a la vida rural les històries que vol explicar. No tots els exemples d’aquest nou gènere són iguals, Con el viento no té res a veure amb Alcarràs, El agua sí té una relació amb Secaderos, però tots, i alguns més, tenen en comú fixar-se en aquest espai buit i semioblidat que es pot definir a grans trets com a rural.

Tant en el cas de Secaderos com en el d’El agua d’Elena López Riera, cal afegir a aquesta definició una dimensió màgica, de tradicions orals i de transmissió d’una forma de vida que desapareix. En les dues pel·lícules, el documental es barreja amb el fantàstic i el resultat és un cinema molt reconeixible en les seves constants: històries de dones de diferents generacions, relats de creixement, recerca de la identitat pròpia i, alhora, retrat d’uns paisatges que desapareixen engolits per la modernitat, la urbanització i la industrialització progressiva del camp.

Secaderos se situa en un paisatge molt concret: la Vega de Granada, al peu de Sierra Nevada, un territori dedicat durant anys al monocultiu del tabac, els assecadors del títol, que a poc a poc va cedint terreny a l’especulació immobiliària. Rocío Mesa va néixer allà, va créixer en aquests camps i volia deixar constància d’aquesta vida gairebé com si fos una obligació moral perquè no s’oblidés del tot. Aquest és el costat documental del film, que segueix tot el procés de recol·lecció del tabac i la seva manipulació en aquests assecadors misteriosos.