Crítica — Selftape

Té lògica que Selftape acabi amb les germanes Joana i Mireia Vilapuig, creadores i protagonistes de la sèrie, havent de ficar-se d’acord per moure, entre les dues, una pesada carga: un sofà que estan intentant traslladar d’una habitació a una altra del seu pis. Al cap i a l a fi, aquesta és una ficció serial que aborda, entre moltíssimes altres coses, el pes, els reprotxes i les culpes compartits que formen part de tota relació familiar i, en particular, de tota relació fraternal. Però Joana i Mireia no són unes germanes qualsevol, sinó que, com deixa ben clar l’aclaparant arxiu audiovisual i familiar que Bàrbara Farré ―directora dels sis episodis de Selftape, així com del premiat curtmetratge La última virgen― maneja amb mestria, entre 2011 i 2013 van ser les germanes més famoses de Catalunya, gracies a la seva participació en la pel·lícula Héroes i, sobretot, en la sèrie Polseres vermelles, tot un fenomen que va catapultar a la fama la Joana i, en menor mesura, la Mireia. 

En Selftape, les dues germanes encarnen versions ficcionades d’elles mateixes per a explorar, de forma frontal i sense evitar situacions i reflexions incòmodes (la incomoditat és, de fet, una de las característiques centrals de la sèrie), la decepció i el buit que van seguir a aquell moment de glòria; la manera en què, després de protagonitzar una de las sèries juvenils més populars de les darreres dècades en Espanya, els telèfons de Mireia i Joana van deixar de sonar, les oportunitats van deixar d’arribar. Una dècada després, les dues es col·loquen enfront del mirall del seu suposat fracàs i, en un implacable exercici de reflexió memorística ―recolzat per una enorme quantitat de material d’arxiu, conformat per innumerables vídeos domèstics d’elles quan eren petites, però també per reportatges o entrevistes televisives o per les selftapes (o proves de càsting en format vídeo) gravades durant anys per les protagonistes― aconsegueixen, d’una banda, llançar una mirada ombrívola cap a aquest passat que mai va ser tan brillant, i, de l’altra, ajustar els comptes amb un present replet d’abusos i humiliacions. 

Una de les principals virtuts de Selftape és la claredat meridiana amb què exposa la naturalesa estructural de l’abús continuat a les actrius joves en la cultura audiovisual contemporània. Les vexacions que pateixen les Mireia i Joana de la sèrie, en el inici de la trentena, per part de directors, productors o directores de càsting ―cosificant-les, reduint-les a un cos que és valuós per a la indústria quan és desitjable i que és descartable si no ho és; o sotmetent-les a interrogatoris sobre la seva vida privada que no té res a veure amb el personatge que interpreten― estan connectades, mitjançant material d’arxiu, amb entrevistes televisives vergonyoses on a Mireia, amb només dotze anys, li pregunten en directe pel fet que hagi rebut el seu primer petó (!) davant la càmera. És en aquest doble salt mortal que connecta ficció i vida, present i passat, amb l’objectiu evident de denunciar i traure els colors a una indústria audiovisual perfectament imbricada en un context patriarcal, que tritura cossos i consciències sense importar la seva edat, on la sèrie aixeca el vol i és tremendament efectiva en la seva descripció d’un sistema pervers que fomenta la competició no només entre amigues o companyes de professió, sinó també entre germanes.

La sèrie resulta menys convincent com més s’allunya de l’experiència personal de les protagonistes i entra en el terreny de la pura ficció, com s’entreveu en els episodis de l’aniversari patern o aquell en què Joana es cola en un hotel de luxe. Aquests desviaments ficcionals serveixen, sobretot, per subratllar encara més la potència de la base experiencial sobre la qual se sustenta en gran mesura Selftape, i que té en aquesta complexa relació fraternal, caracteritzada per una tòxica competitivitat generada per un sistema cruel, el seu centre emocional.

El trajecte que les germanes Joana i Mireia Vilapuig duen a terme al llarg de sis episodis va d’un distanciament gèlid, marcat pels reprotxes i la gelosia, a un reconeixement mutu i a una comunió fraternal ―a la construcció d’una relació marcada per la sororitat, al cap i a la fi― encarnats en aquestes tres abraçades (en la banyera, en la parada de l’autobús, en l’emocionant escena que imbrica ficció i realitat de l’últim episodio) que jalonen Selftape de forma significativa. És d’aquesta manera que l’últim pla de la sèrie, en què Mireia i Joana han de traslladar entre les dues un  pesat sofà, cobra tot el sentit: la càrrega (de la fama, de la seva absència, de la precarietat i la incertesa laboral, dels abusos i humiliacions, de les vexacions i els prejudicis) és menor, o al menys és més suportable, si és compartida.