SÈRIES

Crítica — Selftape

Una de les principals virtuts de Selftape és la claredat meridiana amb què exposa la naturalesa estructural de l'abús continuat a les actrius joves en la cultura audiovisual contemporània.

María Adell Carmona

Selftape

Any 2023

País Espanya

Direcció Joana Vilapuig
Mireia Vilapuig (creadores)
Bàrbara Farré (directora)

Guió Joana Vilapuig
Mireia Vilapuig
Carlos Robisco Peña
Clara Esparrach
Ivan Mercadé

Producció Filmin
Filmax

Repartiment Joana Vilapuig
Mireia Vilapuig
Marc Ribera

Fotografia Lucas Casanovas

Muntatge Ona Bartolí
Ester Román

Música Clara Aguilar

Distribució Filmin

Durada Sis episodis de 35 min

Data d'estrena 4 d'abril de 2023

Sinopsi

Segueix les actrius i germanes espanyoles, Joana Vilapuig i Mireia Vilapuig, qui, en un toc personal, van trobar la fama com a actrius adolescents.

Selftape

Any 2023

País Espanya

Direcció Joana Vilapuig
Mireia Vilapuig (creadores)
Bàrbara Farré (directora)

Guió Joana Vilapuig
Mireia Vilapuig
Carlos Robisco Peña
Clara Esparrach
Ivan Mercadé

Producció Filmin
Filmax

Repartiment Joana Vilapuig
Mireia Vilapuig
Marc Ribera

Fotografia Lucas Casanovas

Muntatge Ona Bartolí
Ester Román

Música Clara Aguilar

Distribució Filmin

Durada Sis episodis de 35 min

Data d'estrena 4 d'abril de 2023

Sinopsi

Segueix les actrius i germanes espanyoles, Joana Vilapuig i Mireia Vilapuig, qui, en un toc personal, van trobar la fama com a actrius adolescents.

Té lògica que Selftape acabi amb les germanes Joana i Mireia Vilapuig, creadores i protagonistes de la sèrie, havent de ficar-se d’acord per moure, entre les dues, una pesada carga: un sofà que estan intentant traslladar d’una habitació a una altra del seu pis. Al cap i a l a fi, aquesta és una ficció serial que aborda, entre moltíssimes altres coses, el pes, els reprotxes i les culpes compartits que formen part de tota relació familiar i, en particular, de tota relació fraternal. Però Joana i Mireia no són unes germanes qualsevol, sinó que, com deixa ben clar l’aclaparant arxiu audiovisual i familiar que Bàrbara Farré ―directora dels sis episodis de Selftape, així com del premiat curtmetratge La última virgen― maneja amb mestria, entre 2011 i 2013 van ser les germanes més famoses de Catalunya, gracies a la seva participació en la pel·lícula Héroes i, sobretot, en la sèrie Polseres vermelles, tot un fenomen que va catapultar a la fama la Joana i, en menor mesura, la Mireia. 

En Selftape, les dues germanes encarnen versions ficcionades d’elles mateixes per a explorar, de forma frontal i sense evitar situacions i reflexions incòmodes (la incomoditat és, de fet, una de las característiques centrals de la sèrie), la decepció i el buit que van seguir a aquell moment de glòria; la manera en què, després de protagonitzar una de las sèries juvenils més populars de les darreres dècades en Espanya, els telèfons de Mireia i Joana van deixar de sonar, les oportunitats van deixar d’arribar. Una dècada després, les dues es col·loquen enfront del mirall del seu suposat fracàs i, en un implacable exercici de reflexió memorística ―recolzat per una enorme quantitat de material d’arxiu, conformat per innumerables vídeos domèstics d’elles quan eren petites, però també per reportatges o entrevistes televisives o per les selftapes (o proves de càsting en format vídeo) gravades durant anys per les protagonistes― aconsegueixen, d’una banda, llançar una mirada ombrívola cap a aquest passat que mai va ser tan brillant, i, de l’altra, ajustar els comptes amb un present replet d’abusos i humiliacions. 

Una de les principals virtuts de Selftape és la claredat meridiana amb què exposa la naturalesa estructural de l’abús continuat a les actrius joves en la cultura audiovisual contemporània. Les vexacions que pateixen les Mireia i Joana de la sèrie, en el inici de la trentena, per part de directors, productors o directores de càsting ―cosificant-les, reduint-les a un cos que és valuós per a la indústria quan és desitjable i que és descartable si no ho és; o sotmetent-les a interrogatoris sobre la seva vida privada que no té res a veure amb el personatge que interpreten― estan connectades, mitjançant material d’arxiu, amb entrevistes televisives vergonyoses on a Mireia, amb només dotze anys, li pregunten en directe pel fet que hagi rebut el seu primer petó (!) davant la càmera. És en aquest doble salt mortal que connecta ficció i vida, present i passat, amb l’objectiu evident de denunciar i traure els colors a una indústria audiovisual perfectament imbricada en un context patriarcal, que tritura cossos i consciències sense importar la seva edat, on la sèrie aixeca el vol i és tremendament efectiva en la seva descripció d’un sistema pervers que fomenta la competició no només entre amigues o companyes de professió, sinó també entre germanes.

“UNA DE LES PRINCIPALS VIRTUTS DE SELFTAPE ÉS LA CLAREDAT MERIDIANA AMB QUÈ EXPOSA LA NATURALESA ESTRUCTURAL DE L’ABÚS CONTINUAT A LES ACTRIUS JOVES EN LA CULTURA AUDIOVISUAL CONTEMPORÀNIA”

La sèrie resulta menys convincent com més s’allunya de l’experiència personal de les protagonistes i entra en el terreny de la pura ficció, com s’entreveu en els episodis de l’aniversari patern o aquell en què Joana es cola en un hotel de luxe. Aquests desviaments ficcionals serveixen, sobretot, per subratllar encara més la potència de la base experiencial sobre la qual se sustenta en gran mesura Selftape, i que té en aquesta complexa relació fraternal, caracteritzada per una tòxica competitivitat generada per un sistema cruel, el seu centre emocional.

El trajecte que les germanes Joana i Mireia Vilapuig duen a terme al llarg de sis episodis va d’un distanciament gèlid, marcat pels reprotxes i la gelosia, a un reconeixement mutu i a una comunió fraternal ―a la construcció d’una relació marcada per la sororitat, al cap i a la fi― encarnats en aquestes tres abraçades (en la banyera, en la parada de l’autobús, en l’emocionant escena que imbrica ficció i realitat de l’últim episodio) que jalonen Selftape de forma significativa. És d’aquesta manera que l’últim pla de la sèrie, en què Mireia i Joana han de traslladar entre les dues un  pesat sofà, cobra tot el sentit: la càrrega (de la fama, de la seva absència, de la precarietat i la incertesa laboral, dels abusos i humiliacions, de les vexacions i els prejudicis) és menor, o al menys és més suportable, si és compartida. 

ACTRIUS Bàrbara Farré DIRECTORES FEMINISME Joana Vilapuig Mireia Vilapuig PEL·LÍCULA

TAMBÉ ET POT INTERESSAR...

FILMS

Crítica

"Rosalie: Una història d’amor inesperada"

Rosalie és bella, Rosalie és una dona, però Rosalie no és una dona bella com totes les altres. La directora francesa Stéphanie Di Giusto s'acosta a aquest personatge estrany amb...

FILMORETRATS

Meg Ryan

"L’estrella que estimava les cineastes"

Amb motiu de la seva visita al BCN Film Fest, on presentarà Lo que sucede después, la seva segona pel·lícula com a directora, repassem la trajectòria de Meg Ryan, rutilant...

ENTREVISTES

Stéphanie Di Giusto

"La sensualitat inesperada"

“Amb Rosalie en realitat he inventat el destí d'una dona que s'allibera amb la barba. He volgut, sobretot, explorar una història d'amor”.

ENTREVISTES

Alice Rohrwacher

"La cineasta de les meravelles"

“El cinema és una manera de viatjar en el temps”

FILMS

Crítica

"La quimera: Una faula entre dos mons"

El quart llargmetratge d'Alice Rohrwacher ens parla, amb lirisme i vitalitat, de la importància que tenen en les nostres vides les restes del passat

FILMS

Crítica

"La noia que sanava: La nena santa"

El cinquè llargmetratge de la belga Fien Troch retrata una jove amb un do extraordinari en un context ordinari.

FILMS

Crítica

"Sangre en los labios: violent pressentiment del desig"

Rose Glass ens desafia, provoca i sedueix amb el seu segon llargmetratge, una violenta i captivadora relació lèsbica situada en un petit poble de Nou Mèxic. La passió entre Lou...

FILMS

Crítica

"HLM Pussy: Una girlhood per a l’època del post #metoo"

L'òpera prima de la cineasta francomarroquina Nora el Hourch aborda una sèrie de temes —el consentiment, la cultura de la violació i la violència sexual en l'àmbit adolescent—que poden resultar...

ENTREVISTES

Nora El Hourch

"Sobre el consentiment"

Nora el Hourch reflexiona en la seva òpera prima sobre les diferents velocitats de la lluita feminista o el moviment #metoo, depenent del context socioeconòmic en què es desenvolupi.

ENTREVISTES

Claire Atherton

"Respectar el misteri de les imatges"

“L'edició és un lloc on realment pots resistir i ajudar la gent a resistir a la por”

  • enllaç copiat

Has de subscriure't per llegir tot l'article.

Uneix-te a la comunitat Filmtopia per poder seguir donant-te el millor del cinema fet per dones i oferir-te nous continguts i activitats!

Selecciona una d'aquestes tres opcions!

subscripció mensual

4,99€

al mes

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció anual

49€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts escrits i en vídeo

SUBSCRIU-TE

subscripció FAN CLUB

99€

a l’ANY

  • Accés il·limitat a tots els continguts

  • Accés a sortejos de pòsters, llibres, entrades, etc.

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una taula rodona o a una classe magistral sobre cinema fet per dones

  • 1 entrada gratis a l’any per assistir a una estrena d’una pel·lícula dirigida per una dona

  • 1 samarreta de Filmtopia

  • (Oferta vàlida només a Espanya)

SUBSCRIU-TE